Sant Romà de Sau, 7 d’agost de 1349



El mantell negre de la nit, clapat de llumeners, ja cobria fins a l'horitzó. La Lluna brillava pàl·lida al capdamunt del cel, acompanyant-me en aquella calmosa i reposada nit d'estiu. Assegut a la riba del riu, no se sentia ni l'eixordadora estridulació dels grills. Semblaven comprendre el marriment que em corroïa. La gelada aigua corria flegmàtica, escorrent-se entre els dits de mos peus. El seu delicat cant sempre m'havia embadalit, embolcallant-me amb cadascuna de les seves notes cristal·lines…

* * *

Enrere quedaven els dies en què ma vida es regia per l'harmonia. Eren meres memòries dissipades.

Després de la partida ma germana, el món que coneixia es va esvair completament. Prest, l'estat de mare va agreujar-se. El seu cos, gairebé inert, s'estava consumint gradualment, infligint-li un ingent mal que li enterbolia fins el pensament. Els sagnats es van tornar cada cop més freqüents. Un tel atzabeja recobrí la seva carcassa cada cop més macilenta i escanyolida.

Era el retrat viu d’en Joan. Tenia la mateixa mirada perduda que ell.

Quan la vermella torrentera eixí del seu nas, vaig comprendre que res més podia fer per salvar-la. La respiració, agitada i torbada pel líquid, va semblar tornar a enfundar-li un alè de vida.

- Ara fill meu - va articular forçosament, entre bleixos- no temis. Segueix el teu camí, sense mirar enrere. No pensis en mi.

-Però mare - la vaig interrompre.

- Cuida de tots quan jo no sigui aquí. Sé que t'espera un llarg, ardu camí per recórrer. A mi ja se m'ha acabat - no aconseguí finar el discurs. L’Àtropos se li havia avançat, tallant el fil massa prompte.

Una sola llàgrima va recórrer aquell dia mon rostre.



Poc va passar abans que mos germans caiguessin rendits parellament davant la mort negra. En llurs ulls vaig veure la mateixa agonia, el suplici que patien per aquesta dolentia. Els seus fornits cossos quedaven reduïts, esvanint-se en simple bagatel·la. L'erol va anar esmorteint-se al mateix ritme. Desproveïts de llurs cures, els fruits no podien prosperar; i s'emmusteïen amb la tòrrida calor del juliol. Quan les reserves van començar a minvar, vaig haver de començar a treballar el trist camp. Els eviterns jorns van avançar incessantment sota el Sol. Al costat de pare, vaig segar laboriosament l'exigu blat encara romanent. Em va mostrar com llaurar la terra; m’ensenyà a sembrar els cultius i tenir-ne cura i a desviar el curs del riu per regar l'hort…

Emergiren els primers verdosos brots coincidint amb l'entrament de l'agost. Mos germans, de frèvols com havien estat, no encorregueren la canícula. Soliu, forallancí amb cura les males herbes que s’apropiaven del terreny. El Sol era especialment abrasador aquell dia. Tantost acabí, vaig tornar altra vegada a casa.

Arribant a l'habitança entre dues clarors, vaig percebre mon pare entre l’atapeïda vegetació, recolzat sota la mil·lenària alzina. Vaig adossar-me lentament a aquest, tractant de no destorbar-lo. Fumava àvidament, abstret del món que l'envoltava. Ni tan sols va advertir la meva presència. Feia molt que no el veia tan consirós i abatut. Albirava entre les tenebres l'amarga expressió del seu rostre, tan sols il·luminat per la tènue llum que desprenien les fulles de tabac en cremar-se. Només aleshores vaig poder comprendre’l.

Els seus dies estaven comptats.

Un sentiment de desassossec envaí mon cos. M’escapolí tan ràpidament com vaig poder devers el rierol. No concebia cap altra pèrdua més.



Solament aquell espai aconseguia mantenint-me serè. Sols podia esperar que la suau tonada del flum pogués apaivagar la basarda que m'afogava.