Sant Romà de Sau, 11 de juny de 1349



El degoteig incessable de sang ja era habitual. La marea vermellosa s'anava acumulant a l'orinal rovellat, vessant-se per terra. El petit regalim s'estenia entre nosaltres dos, brillant sota la llum de la nit. Es ficava al meu cap, turmentant-me.

Sabia exactament d'on procedia. Podia veure'l entre les ombres. Les seves conques, desproveïdes de vida, es dirigien fixament cap a mi. Em pregaven pal·liar el dolor que li negava. Tractava de moure's per trobar una posició més plàcida, però les seves forces ja no li ho permetien. El seu rostre era la descripció del martiri pel qual havia estat passant. Era incapaç de deixar de pensar-hi - el fantasma de què va ser, s'havia esvaït. La seva pell s'esbaldregava, revelant cada os i cada vena del seu cos; i en la seva faç, gairebé cadavèrica, es notava com el seu esperit llanguia.

Mentre divagava per les meves memòries, aquell molest soroll va cessar. Vaig aguditzar l'oïda, però no vaig sentir res. Em vaig acostar cap al llit on es trobava. Estava completament immòbil.

Ens havia deixat.

Viu com, des de lluny, ma germana em mirava atentament, esperant una reacció per part meva. No havia pogut dormir des del dia que en Joan havia caigut malalt. No podia suportar veure'l en aquest estat. La imatge que mon germà desprenia en dormir, la de qui va ser el seu promès i qui els fats li havien pres de la mateixa manera, la devastava.

- Ja és mort - vaig dir, mentre li cloïa els ulls-. Ja no hi podem fer res més.

Va mantenir la mirada fixa al cos inert del seu consanguini uns instants mentre jo el cobria amb un llençol de drap, abans d'esclafir a plorar. Mai abans no l'havia sentit fer-ho. Un llarg plor amarg i trencat que va omplir l'estada la resta de la nit.



Les primeres llums de l'alba em van desvetllar, encara atordit pels fets de la nit anterior. Seguia allà, de la mateixa manera que l'havia deixat.

Vaig descórrer la tela per poder contemplar-lo millor. Sota el fulgor del Sol, els canvis que li havia causat la mort negra encara eren més evidents. Tota la meva família encara dormisquejava a les càmeres contigües. Tret de ma germana, ningú no sabia res sobre el que havia passat. Potser era preferible així.

El cadàver no hi podia ser-hi més temps, correríem el risc de ser infectats de la mateixa manera.

- Cal enterrar-lo avui mateix... - xiuxiuegí a ma germana, encara desperta.

Es va fer un silenci perllongat.

- Ho hem de fer nosaltres - va respondre.

Va resar a la Verge, pregant-li per salvar l'ànima del seu germà. Després, vam estirar el llençol, una punta ella i jo l'altra. Dificultosament, vam abandonar l'estança i vam emprendre rumb cap al lloc del seu descans etern.

La processó fins als afores va ser llarga i silenciosa. Els camins que hi portaven s'havien deteriorat després d'anys sense fer-se servir i les plantes s'havien apoderat del lloc. Ja a l'arbreda, vaig cavar un forat prou gran. Vam dipositar-lo suaument; i el vàrem cobrir mentre ma germana tornava a dirigir-li una pregària.

Vaig deixar unes branques de romaní sobre la tomba, i ens vam allunyar sense mirar enrere.

De tornada, vam romandre en silenci, observant el riu que alimentava els nostres camps. Vaig advertir el seu aspecte afligit, i decidí asseure'm en un tram tranquil del riu. Em va acompanyar.

- No puc seguir aquí - va anunciar, sanglotant-. Ja no hi ha més motius per continuar-hi. Mare està malalta i la meitat dels nostres germans, igualment. He perdut massa en aquest lloc.

Novament, es va fer un etern silenci entre nosaltres.

- Jo... Creus que em podré salvar?

- No. Tots els d'aquí estan condemnats a morir - va concloure, mentre es posava novament dempeus.



Al camp, els nostres germans ja treballaven la terra. Entrà precipitadament a la casa. Va passar pel costat de l'habitació de pare i mare, sense aturar-se. Davant el mal auguri, ma germana havia deixat la nit anterior la seva boixa preparada. Volia pujar la seva filla en un entorn on la seva prematura mort no fos ineluctable. La va embolcallar entre més draps, assegurant-se que no passés fred.

- Vine amb mi.

- No puc - vaig respondre -. Haig de quedar-me i cuidar dels altres.

Aleshores; va mirar-me llargament, em va besar el front i va partir, sense acomiadar-se de ningú més.

Jamai la vaig tornar a veure.