La moto va frenar de cop fent que derrapés per damunt els pinxos i deixant-la inutilitzable. En Gustavo i l'androide van caure a terra. D'una forta estirada el Gustavo va aixecar l'androide i van córrer entre els carrers dels afores per intentar amagar-se del cotxe de policia. Va començar a ploure fent que el terra fos cada cop més relliscós. Van girar un cap de cantó que donava a un estret i fosc carrer il·luminat tan sols per un únic fanal. El so de les sirenes era cada cop més difús i van poder començar a reduir el pas i amagar-se.
D'entre la fosca d'ambdós costats del carrer va aparèixer la cegadora llum d'uns cotxes que entraven al carrer. El Gustavo es va aixecar per veure que aquelles llums eren de cotxes de policia, havien apagat els característics llums blaus i vermells per evitar ser vistos i la seva estratègia va ser fructífera. No hi havia escapatòria, de cadascun dels dos cotxes van baixar tres policies, entre ells el comissari White i l'inspector Black.
- Mira White el que tenim aquí! Avui ens ha tocat la loteria! Tenim a una rata i a un robot. - va dir l'inspector Black genuïnament impressionat.
- Ei agents, segur que és aquí el que busqueu? - Va preguntar preocupat el Gustavo.
- Bon dia, Gus, vols fer el favor de callar, ja vam acceptar un suborn un cop, no ho intentis un altre. - Va dir tranquil·lament el comissari White.
- Et puc donar molts diners que vaig guanyar fa poc, va, deixa'ns partir i no molestarem.
- Jo et proposo una altra cosa Gus, tu ens dones l'androide i et deixem partir, farem més diners amb allò que amb el que tu ens puguis donar.
- Per favor, us puc donar molts diners, deix...
- Hem dit que no i si no col·labores... - El comissari White va fer un gest amb la mà perquè els agents de policia traguessin les seves armes.
El Gustavo, es va tirar damunt dels inspectors per crear una distracció. Amb una ràpida reacció dels agents el Gustavo va caure al terra d'una forta empenta.
-Almenys un dels dos ha d'escapar, si escapes tu ens podrem trobar més endavant - va dir el Gustavo amb un fil de veu a l'androide mentre s'aixecava del terra.
- T'he sentit. - Va dir el comissari White, que immediatament va fer un gest amb el cap mirant cap a l'inspector Black.
Sense miraments, l'inspector Black va disparar al cap del Gustavo, el qual va quedar estirat a terra. La bala li va travessar tot el front i va ferir el braç esquerre de l'androide. L'androide va veure la terrorífica escena amb una profunda tristor i desesperació, en una nit havia vist més violència de la que mai hagués imaginat. La sang del Gustavo dibuixava una escena tenebrosa a les parets, a terra i damunt ella, però l'aigua no va tardar a esborrar-la i emportar-se-la lluny d'allà. Tant de bo l'aigua també hagués pogut esborrar el record de l'androide, que ja mai més podria llevar-se el pes de damunt.
En una mil·lèsima de segon, sense cap altra sortida, l'androide va saltar a la paret i va començar a escalar, agafant-se d'un petit balcó d'un dels edificis. Els policies, sota les ordres de White, van disparar, però les bales no aconseguien fer baixar l'androide de les parets. Ja quasi estava dalt del terrat, però el seu braç va començar a fallar per culpa del tret que abans havia ferit les seves articulacions. A més, l'aigua de la pluja i l'exhaustiva carrera havien provocat que l'energia de l'androide s'hagués drenat ràpidament fins a nivells desorbitats, fent que entrés automàticament en un mode d'estalvi energètic.
L'androide va començar a caure cap enrere, acceptant el seu destí. Aquells pocs segons abans d'impactar es van fer eterns. Ella sabia que un cop el seu cos metàl·lic impactés amb el terra ja no tindria cap sortida i la mort del Gustavo hauria estat en va. En un darrer intent desesperat va intentar amortir la caiguda amb les cames, però del fort impacte aquestes van quedar destrossades. El cop va provocar que no pogués moure el cap i només tingués l'opció de mirar com les gotes de la pluja queien damunt el seu rostre i deixar-se endur pel destí. Els policies l'observaven. La bateria baixava ràpidament, sabia que prest s'apagaria del tot i que ni les gotes de la pluja podria veure. No va tardar a succeir i acceptant la derrota va tancar els ulls.
Es va repetir aquell somni en què el temps passava tan a poc a poc que en perdies la noció. Va tornar a obrir els ulls, però, a diferència de tants altres cops, ara es trobava dins una espècie de laboratori. Per a la seva sorpresa tenia les seves extremitats reconstruïdes i la bateria al màxim, però no es podia moure. Van entrar l'inspector Black i el Comissari White.
- Ei, bon dia, has fet un bon xubec ja - va dir White mentre pegava copets al cap de l'androide.
- Hem arreglat bona part dels teus braços i cames, per així poder parlar amb més tranquil·litat. Però no provis de moure't, és inútil - va dir Black
Mentre obria els ulls una breu imatge del Gustavo va passar per la ment de l'androide. Però va recordar que s'havia sacrificat per poder ajudar-la a fugir. No va fer cas al que li deien els policies, estava tan absorta en els seus pensaments que no podia fer res més que mirar a terra.
- Ei Black, que et sembla si deixem a aquest androide rumiar una estona, anem a fer un cafè.
- Em sembla bé. Ei Androide! Quan tornem volem que tenguis una decisió presa!
La portada que van fer, va permetre a l'androide tornar a ser conscient de la situació.
Va començar a recordar per quin motiu havia acabat en aquell lloc i es va preguntar: Que m'ha portat fins aquí? Que hagués passat si no hagués actuat en aquell moment? La decisió d'aturar al senyor William era la millor? En Doblas estarà bé? Quina culpa tenia en Gustavo?... Tantes preguntes li venien al cap que no podia pensar amb claredat. Poc després, Black i White van tornar a entrar a l'habitació amb el cafè en mà. Aquest cop l'androide estava disposat a escoltar el que anaven a dir.
- Aniré directe al gra. - va dir Black - Si vols continuar existint, no podràs tornar a la teva vida anterior. No et podem deixar per allà, no coneixem que hi tens dins del cap i podries ser perillosa. Per tant, tenint en compte la teva potencial perillositat, s'ha decidit que seràs un androide de combat.
- No podem permetre que tornis a descontrolar-te, a més, qui no em diu que no hagis estat programada pels enemics de l'estat? A més, si un altre accident així es fes públic, faria perdre molt de prestigi al règim i a conseqüència perdre una gran quantitat de diners, i no volem que ens davallin el sou a nosaltres, a què no? - va dir White mentre col·locava el got de cafè dalt el cap de l'immòbil androide. - També podria servir de posagots Black! Ha, ha, ha.
- Ha, ha, ha, és molt bona aquesta White, va, deixem-nos de bajanades. Què et sembla Androide, acceptes?
- No accepto, no em vull tacar les mans amb sang innocent a més... - Va ser interrompuda per Black
- No ens venguis amb missatges moralitzadors, ets un androide, no pots pensar, no tens moral, i si la tens aquí no hi ha lloc per tu, no vas ser construïda per desobeir.
- Veig que no tenim cap més remei, tens cinc minuts per canviar d'opinió mentre arriben els tècnics.
El White i el Black es van ajeure prop de la paret i es van encendre un cigarro cadascun. Contemplaven a l'Androide amb una indiferència absoluta, com si el que estiguessin a punt d'eliminar fos una simple formiga. Com poden exigir-me falta de moralitat i immediatament després aniquilar una ment conscient i pensant? Al final que és el que em fa tan diferent d'un humà, els dos pensem, els dos raonem, els dos sentim, els dos veiem, els dos caminem, els dos vivim...? Per què jo hauria de ser agressiva tot el temps, per què temen de la meva capacitat de raonar? Que gran és l'egoisme d'aquells que temen al desconegut quan en realitat tan sols temen d'allò que ells també són.
Van arribar els tècnics, i el White i el Black van apagar els cigarros i es van apropar a l'androide. Havien de fer un seguit de proves. Van tocar totes les parts, van analitzar el seu estat, el valor monetari de l'androide i si era necessari reciclar-lo. Després d'un parell d'hores en el més absolut silenci van començar a parlar.
- Què trobeu dels resultats?
- Hauríem de portar-los al laboratori, és molt peculiar com s'ha desenvolupat.
- El què? El xip nerviós?
- Efectivament, sembla que aquest i la resta de components han començat a funcionar, no per separat, sinó com un conjunt, no puc comprendre com pot haver passat això.
- Definitivament, hem d'estudiar aquest cas.
- Agents, ens autoritzeu a analitzar aquest androide? Ens emportaríem les parts ara mateix.
- I no podeu emportar-vos-la sencera? - Va demanar Black als enginyers.
- No, podria ser perillosa fora d’aquestes instal·lacions. Les ones inhibidores no l’afectarien.
- Si, si feu el que vulgueu, per mi com si la tireu als fems. Però aneu ràpid que vull anar a casa prest. - Va dir White posant pressa al grup encarregat de desmuntar a l’androide.
- Doncs comencem.
Els enginyers es van anar apropant a l'androide. Prest va fixar-se que alguns d'ells tenien un implant paregut a la mà del Gustavo, devia ser cert que era enginyer. L'androide veia com a poc a poc l'anaven desmuntant, primer va deixar de sentir els peus, les cames, després les mans, els braços, fins que van arribar a obrir-li la terminal centraleta que contenia el seu cor, el seu cervell, és a dir, el xip nerviós, que connectava totes les parts que la componien. Extreure el xip significava la desconnexió total de l'androide, així que va decidir tornar a tancar els ulls. Era prest i ja no sentia res fora d'ella tan sols volia tornar a somiar, una darrera vegada, tot i que ja sabia que el seu destí acabava en aquell moment. Un darrer pensament conscient va creuar el seu cap, abans de perdre el control de la seva ment. Eren unes paraules, però no eren les seves pròpies paraules. "I tu que ets tan espavilada que tens un nom?". Tal vegada era l'únic que l'hagués fet falta per poder ser com una humana, tal vegada li faltava això. El meu nom és...
Diuen que abans de morir veus la teva vida passar per davant els teus ulls, però ella va tornar a tenir aquell somni, un últim cop. Es trobava a un ampli camp, totalment verd no es veia ni una edificació i no hi havia res més enllà de l'horitzó. Era de nit i es veia la lluna, una lluna diferent de la de cada nit, brillava més que les llums de neó, il·luminant amb una intensitat quasi igual a la del sol. Caminava entre les herbes amb els peus descalços i podia notar la fredor als seus peus. No se sentia res més que les seves passes metàl·liques en contacte amb la naturalesa. De sobte, de l'horitzó s'entreveia un gran arbre, un Prunus Serrulata. Davall l'arbre hi havia una noia petita asseguda contemplant la lluna. Per molt que s'apropés a la noia aquesta no desferrava els ulls de la lluna i semblava que res més que aquesta existia. Però quan ja era devora ella, li posava la mà damunt l'espatlla, la noia va apartar la mirada de la lluna i amb la mateixa fixació amb la qual mirava el satèl·lit li va mirar als ulls. En ells es veia reflectida, "era jo" va dir, però físicament no era la mateixa. Llavors la noia li demanava qui era. Normalment, el somni acabava allà, però aquest cop va poder respondre a la pregunta de la noia. L'androide va respondre amb el seu nom, Alícia. Els pètals de l'arbre queien a terra i brillaven baix la peculiar llum de la lluna que cada cop perdia més intensitat. Alícia va agafar la mà de la noia i juntes, amb una coordinació perfecta i com si es tractés d'un sol ser, van caminar cap a l'horitzó, seguint la lluna mentre la nit s'apoderava del paisatge.
