"Jo estic programada per saber-ho tot, però a poc a poc veig que no sé res." Aquest va ser el primer pensament que se li va creuar al cap després d'un dels seus somnis. Però la por que circulava pels seus circuits no li permetia poder compartir els seus sentiments.
Els pocs rajos de sol que travessaven els altíssims gratacels de la ciutat indicaven que ja havia començat el dia. Els hologrames publicitaris s'encenien, com sempre, a les sis del matí. El renou perpetu dels cotxes començava a ressonar en els sensors auditius de l'androide i com cada matí, es va desendollar del punt de càrrega i va començar amb la rutina preprogramada de la família Gibson. Però aquell matí no va ser tan rutinari com sempre havia estat. Un cop la família desperta, ella preparava el mateix esmorzar, ous amb bacó. Però va obrir la nevera i no quedava bacó. Valia la pena continuar preparant l'esmorzar?
Seguidament, netejava les habitacions, replegava la cuina i portava al petit Doblas a l'escola. Aquell dia el Doblas no hi volia anar i ordenava a l'androide que el deixés a la seva habitació, però ella havia de seguir la rutina. Per què el Doblas no era lliure d'escollir?
Quan tornava, ajudava a la senyora Regina amb totes les feines de la casa i al senyor William amb l'empresa, que no estava passant pel seu millor moment. Aquell dia, mentre omplia un llarg full de càlcul va manar a l'androide que li portés una ampolla de whisky. Per què ho feia si després de beure no aguantava la ressaca?
Al migdia, abans d'anar a cercar al Doblas de l'escola, anava a fer la compra del dia. En el supermercat només es trobava amb androides, ja que els humans no tenien necessitat de perdre el temps comprant, si podien enviar-los a ells a fer tots els enviats.
Els androides només servim per això? Som creats per servir a la humanitat?
Després de passar a buscar el nen de l'escola, es posava a fer el dinar i preparava la taula. Aquest va ser l'únic moment normal de tota la rutina. Durant el capvespre es tornava a endollar per carregar la seva bateria, però quasi mai tornava a estar al cent per cent, ja que el senyor William havia d'anar a treballar i ella havia de cuidar-se’n de la casa.
Per què no puc descansar com feu vosaltres?
Finalment, preparava el sopar i portava al Doblas a dormir. Encara no s'havia post el sol, però l’ombra dels edificis creava una obscuritat artificial que deixava descansar als humans plàcidament. I aquell vespre, quan el Doblas ja semblava estar dormint, ella es va asseure i va fer-se unes darreres preguntes.
Sóc jo com tu? Puc tenir la capacitat de somiar? Per què em faig tantes preguntes?
Ja era de nit, la foscor artificial era complementada per les llums de neó que il·luminaven la foscor amb vius colors. Va sonar el timbre, com sempre a la mateixa hora. Ella va deixar els estris de cuina que estava rentant i va anar a obrir la porta. Va ser rebuda d'una forta empenta del senyor William, seguit de crits i cops a la paret. Estava borratxo com cada divendres després de treballar i amb una veu amenaçadora va cridar:
- Doblas! baixa aquí immediatament! - Va dir mentre el seu alè, pudent per la ginebra, impregnava tota l’entrada.
El petit Doblas, encara un poc adormit, va baixar les escales alacaigut, cada setmana rebia crits del seu pare quan portava un parell de copes de més, però mai s'havia acostumat a aquesta rutina. La senyora Regina, en canvi, va decidir quedar-se al sofà atenta a la televisió, ignorant l'escena que s'estava formant a l'entrada, no volia formar part d'ella.
- Doblas! De cada cop em decepciones més, mai has pogut fer res de profit.
El senyor William es mirava al seu fill amb odi als ulls, la seva cara no reflectia emocions que l’androide pogués processar. Semblava un monstre.
- Calla! - Va exclamar el Doblas - Estic cansat que cada setmana tornis així a casa! no et sup…
Mentre el Doblas cridava en William va agafar-lo pel coll interrompent el seu valent discurs.
- Et mataria aquí mateix si pogués, a mi no em parlis així!
L’ androide, ja recomposta de la caiguda, presenciava l’escena amb horror, no podia parar de fer-se preguntes.
- Necessiteu ajuda? - Va demanar l’androide seguint el seu protocol.
- Tu no tens res a fer aquí! Calla i torna al teu punt de càrrega! - Va ordenar el William mentre amollava el coll del seu fill i el deixava caure.
Més dubtes creuaven pels circuits de l’androide. Què havia de fer? Havia de seguir les ordres? Què seria d’ella si no ho fes? Què és el correcte? Hi ha accions correctes? Va ser en aquell mateix instant que l’androide es feia preguntes que va prendre una decisió.
|