Fa mesos, més ben dit uns tres o quatre anys que vaig al psiquiatre, i la veritat és que he evolucionat molt, i la veritat és que ho noto. Realment, el canvi ha sigut notori, a poc a poc i amb molta teràpia me'n vaig anar adonant de tots els problemes ocults que no veia. Molts cops som conscients que no estem bé, i que ens estem enfonsant, tanmateix, no ens adonem de quins són els veritables problemes que com cadenes ens lliguen a la foscor. Aquest procés d'introspecció no és gens fàcil, moltes vegades obliguem el nostre cervell a eliminar els records que més ens fereixen per a protegir-nos, però quan has de curar-te, necessites deixar sortir aquestes memòries, d'on les hagis enterrat, i analitzar-les per a poder aprendre i evolucionar com a persona. La veritat és que a l'inici costa moltíssim, perquè tens paor de tornar a sentir aquell dolor, no obstant això, amb paciència i amb el suport del psiquiatre vaig deixar que els records m'envaïssin lentament, palpant-los, sentint-los, revivint-los. L'experiència no era agradable, tot i això, ho havia de fer, era necessari perquè jo pogués sortir de la tristor eterna. Ningú diu que trobar-se sigui fàcil, a més a més, feia molt temps que estava perdut. Malgrat això, vaig continuar caminant endavant en aquell tenebrós túnel on la boira va anar dissipant-se i la claror va començar a aflorar.
Hi ha dies on em paro a meditar en el jo depressiu, ara analitzant-lo percebo com aquella situació em va canviar completament, i que aquella persona no era jo realment. De vegades, me n'avergonyeixo dels actes comesos, i tinc ganes de bufetejar-me sense parar per fer-los sortir de la meva ment, malauradament, les accions passades no es poden refer, però amb les presents pots rectificar i encaminar el futur cap a una bona vida. El psiquiatre em recomana que abraci els records difícils i durs, que els palpi com si de les tecles d'un piano es tractessin, pressionant-les amb suavitat perquè soni una harmònica melodia. I per a reconstruir-me, cada ocasió més fort i ferm.
Miro enrere, i m'adono que tot allò que em semblava impossible de superar, allò que m'impedia avançar, totes les coses dolentes que em turmentaven ara ja no hi són, és increïble oi? Bé, hi ha dies que no tot és de color blanc i no sempre estic feliç, però a base de temps he après que dies així sempre n'hi haurà i això no està malament. He après que tothom pot tenir un dia dolent i que m'he de permetre sentir-me un dia trist i si sento que és necessari plorar, permetrem fer-ho. La clau és no ocultar els teus sentiments, perquè si no és llavors quan et comencen a menjar per dintre. Al cap i a la fi, és el que em va passar a mi, i després no sabia com sortir-me'n del forat negre on vaig caure.
Avui, per fi puc dir que ho he superat, he deixat de veure només el costat dolent de les coses i tot i que no tot sigui claror se'n treu un raig de llum a les coses dolentes.
Al principi, no sabia què fer i cap on anar, però a poc a poc i anant sovint a teràpia esbrinava l'arrel dels problemes per poder trobar-ne les solucions; és clar, no pots solucionar un problema si no saps d'on prové.
Després d'un any i mig en lloc de veure-ho tot negre o vaig començar a veure-ho gris, va ser un procés llarg, tenia massa problemes i les solucions no es podien completar d'un dia per l'altre, el procés era esgotador i estressant, ja que lluites contra la teva pròpia ment i això és més aviat una tortura. Durant el procés, quan començava a veure una mica de claror, vaig conèixer certes persones que em van ajudar a fer un pas més endavant, i en el moment que patinava i queia enrere ells em feien suport, això va ser un punt extra per la meva millora. Al principi va ser difícil per ells, ja que no em deixava ajudar, però a poc a poc vaig entendre que deixar-se ajudar a vegades és el correcte.
Estic assegut davant del centre on ja he acabat la teràpia el psiquiatre m'acaba de donar l'alta dient-me que he superat la depressió, aquella punyetera depressió que em va canviar la vida i la que em va fer més fort. Ara ja puc dir que soc feliç i que al final, aquell individu que només veia el món monocromàticament, ha aconseguit veure la paleta completa de colors, incloent-hi el blanc, la llum.
