Gris.
El túnel ja no és del tot fosc. Ara percebo un mínim de claredat. Dins les ombres començo a distingir siluetes, tanmateix, la boira ha aparegut, i em priva de veure el camí i el seu final. La incertesa m'envaeix i em fa frenar en sec. Els dubtes i les pors m'inunden el cos, m'ofeguen i m'ancoren en el meu quadrat. Una veu dins meu m'insisteix que estic bé a la foscor, que puc viure perfectament a les tenebres sense la llum, però jo sé que no és veritat. Sé que m'estic enganyant a mi mateix i que he d'avançar. Però avançar suposa un gran risc i em turmenta la idea que per sortir del patiment constant hagi de sofrir encara més. Estic tan espantat que la ira m'aborda i fa odiar-me a mi mateix. Sento una gran impotència amb el meu progrés. Noto que estic davant del precipici, que no he avançat gaire, i que en qualsevol moment tornaré a caure dins de la gran negror i crearé un bucle sense fi. Un bucle del qual mai podré sortir.
Els dies bons em donen energia i forces, m'ajuden a continuar endavant i em fan sentir un principi d'esperança, malauradament, no tots els dies són ideals i quan tot es torna a torçar la caiguda és més dolorosa, tornar-me a veure en aquella situació havent passat una bona ratxa em fragmenta l'ànima en mil trossets. Tanmateix, noto una imperceptible evolució, cada vegada els trossets es recullen més ràpidament i la recomposició s'accelera. És un senyal que milloraré? De què potser aconsegueixo avançar? Tinc ganes d'avançar, però no em vull il·lusionar, ja m'ha passat més d'un cop en què l'emoció de recuperar-me m'ha inundat, i al final l'única cosa que he assolit és endinsar-me més en el tenebrós oceà de la perdició ofegant-me en la incertesa i la desesperació.
Vull continuar, no, necessito continuar, ara bé, i si em quedo a mitjan camí? Què passarà? Em perdré totalment? Tornaré mai més? El jo d'ara tornarà amb aquell nen content?
El psiquiatre em repeteix que soc jo qui es posa les barreres, jo instintivament assenteixo com un robot, però no li dic mai el que penso. No tinc la valentia per dir-li directament el que passa per la meva espantosa ment. Tinc la sensació que no ho entendrà i que em jutjarà, com ell bé diu, soc jo mateix el que es tira pedres i no em permeto avançar.
Els pensaments intrusius han minvat, no obstant això, apareixen en els pitjors moments, i em recorden que encara estic fet una merda, que encara soc vulnerable capaç de desaparèixer en qualsevol moment. Aquests pensaments m'arrosseguen de nou a la foscor i el temor que aquesta etapa sigui eterna em recorre l'espina dorsal amb un calfred.
Inesperadament, els dies se'm fan menys durs i durant les fosques nits em sento còmoda al meu llit, de vegades, quan no puc adormir em quedo absort mirant les cicatrius dels meus braços, encara recordo aquella la sensació d'alliberació, però ja no la necessito, al contrari, sento angúnia en fer-m'ho. El psiquiatre en una de les seves sessions es va adonar dels talls i va avisar a la mare, ella horroritzada em va treure tot objecte tallant del meu abast, i la mateixa nit la vaig sentir plorant. En aquell moment el món es va enfonsar sobre meu, veure a la teva mare tan trencada i vulnerable és una de les pitjors coses que algú pot experimentar en la seva vida. En aquell instant vaig prometre'm que faria tot el possible per a sortir d'aquesta situació i així no faria mal a ningú mai més.
I aquí em teniu, un noi desesperat per millorar, un petit soldat enmig d'una immensa batalla disposada a lluitar fins que les seves forces defallint. Perquè necessito sortir, i ja no és tot negre, així que continuaré caminant endavant entre la boira diferenciant les siluetes d'allò que em rodeja, diferenciant el gris.
