Negre.



Ho veig tot negre i no sé per on començar a escriure. Estic dins d'un forat on no veig color i és tot fosc, la sensació és tan esgotadora que no sé què fer per sortir-me'n.

No sé com he arribat aquí, no sé qui soc, no sé en què m'he convertit, no sé per què ja no m'omple res, no sé cap a on anar, no veig res, no sé res.

Tinc tantes preguntes i tan poques respostes que em perdo. Em perdo navegant per aquest mar de qüestions que no sé respondre.

Vull demanar ajuda, però a la vegada no tinc veu, vull cridar que em rescatin, però els meus crits queden ofegats en el silenci que m'acompanya. No tinc ajuda, no puc ser rescatat.

Sento una pressió al pit de la que no me'n puc lliurar i en tinc tantes ganes, però com de costum, no sé fer-ho. Vull rendir-me i vull deixar de lluitar perquè l'únic que em sembla fer és perdre el temps.

Em costa despertar-me al matí i notar com les ganes de no fer res en tot el dia i de quedar-me al llit s'apoderen de mi, del sentiment d'inutilitat sobre el continuar vivint que sento al segon d'obrir els ulls, de les ganes de desaparèixer que envaeixen el meu cos quan m'adono que m'he d'enfrontar un dia més als dimonis que porto dintre meu o tenir el pensament constant de què potser el dimoni soc jo.

He intentat estar bé i cada cop que sembla que ho aconsegueixo torno a caure i torno a perdre'm a jo mateix. Em frustro i em desanimo cada cop més.

Estic de camí al psiquiatre, és la meva segona visita, i he fet el que em va demanar, li he escrit tots els sentiments en un paper per a què se'ls llegeix-hi, i per "millorar" a poc a poc com em va dir ell, però no sé si això passarà, potser si algun dia aconsegueixo evadir tots aquests pensaments negatius de la meva ment, en un futur podria millorar i està bé, però això ja ho veurem més endavant.



Fins després.



No sé on vaig, no sé què fer. Estic perdut buscant-me a jo mateix.



Acabo de sortir de la sessió amb el psiquiatre i estic desorientat mirant el sostre de la meva habitació. No ha canviat quasi que res. No trobo la solució per sortir de la tempesta en la que estic. El meu instint em diu que corra, que corra fins no poder més, però cada cop que corro em trobo una roca al meu camí que m'impedeix seguir. No puc esquivar-la, és massa gran, no puc traspassar-la, és massa doble. Només em queda destruir-la i de l'única manera que puc fer-ho és picant-la fins que es trenqui i després recollir els trossets un a un perquè no em torni a aparèixer la mateixa roca en el camí.



Em desespera el procés. No tinc ajuda, no em poden ajudar, ho he de fer sol. No aguanto més. Em vull rendir.

Una sensació de por s'apodera de mi quan m'imagino que mai podré arribar a sortir d'aquest forat, quan penso que la meva vida serà per sempre més d'aquesta manera. És un nou sentiment, un que no havia experimentat mai.

Ara tremolo, noto com cada cop els meus ulls s'humitegen més, i de repent noto com les llàgrimes cauen soles. No aguanto més, els tancaré i a veure si em puc adormir.

No puc dormir, no paro de pensar, m'atabalo. Encara tremolo i no sé com parar-ho. Ajuda si us plau. Necessito escapar del dolor mental que sento ara mateix i l'única opció que se m'acudeix és autolesionar-me. No és el primer cop que ho faig i decideixo tornar-ho a fer. M'aixeco del llit i vaig a obrir el calaix de la roba interior, on allí trobo el cúter que m'espera.

Necessito escapar de tot el dolor mental que tinc, em sobrepassa. Necessito una distracció per no pensar, necessito sortir d'aquest bucle.

Vaig al lavabo i m'arromango. Sense adonar-me'n una sensació plaent s’apodera de mi, i el dolor mental ha desaparegut. Només sento un dolor físic que fa que els problemes desapareguin, i que durant un instant no penso en res més.

La sang cau i ara la pica blanca està tenyida de roig. Li passo una aiguada per netejar-la i em fico un drap moll damunt de les ferides. Couen.



Me'n torno a l'habitació i m'estiro al llit. Per fi m'adormo.