Sacra sigui la meva subsistència, la qual em permet presenciar aquelles ànimes en pena rotant entre si. I gairebé formant una dansa, fent-se conèixer La Danse Macabre, sincronitzen la seva cerimònia al compàs de la melodia composta per cors dels ja morts i instruments tan mítics com les llegendes clàssiques. Feu-vos semblar que és un esdeveniment majestuós davant les ments suïcides, aquelles que només volen veure's reflectits al moment de la seva mort, quan realment és una blasfèmia cap a l'Esperit Sant. Un pecat imperdonable a ulls del teu propi mestre espiritual: Déu. “Tu”, recalco, doncs jo sóc el primer i únic teòleg del meu jo, la pròpia representació divina. Dono a conèixer la silueta de l'egoisme, la verídica, amb tan sols transcriure els meus pensaments al paper.



Quin és el sentit del pecat, realment, per a l’agnòstic i ateu? Què és viure sense pecar. I què és pecar sense viure-hi. Serveixi aquesta il·lustració per deixar de creure en allò que un propi humà va transcriure i dictar, aquell que va privar, cometent el tan simple pecat de continuar amb la seva subsistència en formar part de la comunitat humana; la més pecadora. La mort és la més magnífica solució que la vida ens pot atorgar; el regal més preuat per a les nostres essències retretes. No menyspreu, testifico. I no subestimo, doncs observo.



Els innocents viuen de la ignorància, els malvats de la mentida. La puresa de l'ànima està delimitada per la infància, com muralles de pedra, i fins i tot el més pur i innocent menteix en benefici propi. Un món tan complex com l'existència de la vida humana, el de la mentida. Pecaré i confessaré, encara amb la falsedat en la meva confessió. Pregaré i agrairé, que res no serà suficient per tapar aquella mentida intencionalment egoista. Una cosa tan realista com el sensat sentit de respirar per no morir, cosa que ens fa humans. És valuosa, tan sols, la humanitat? Morim i acabem per ser oblidats, a menys d'haver canviat pitjor la societat que nosaltres mateixos creem, perquè als bons no se'ls recorda mai. I entre una residència, representant una ràpida i solitària mort, o una escola bressol, símbol de la infància i perpetuïtat, prendria el camí que fronterera els bàndols de la vida i mort. Què és una vida sense mort? I viceversa. El nostre destí és la mort, el paradís post vitam, i la reencarnació; tornant-se un cercle viciós del qual mai escapar.

Pinta i traça a la meva pell, per tal de ser invisible al teu observar. Però hi persistiré. Presenciaré l'inici i el final de la Mort. Detallaré cada ritme de la dansa en honor seu amb ús de les meves llàgrimes en plena sang. I quan finalment em porti amb ella al paradís suïcida, creuré en un totpoderós; novament, jo mateix. I escapen sospirs plens de pena; pena de l’abúlia de les seves essències cap a la meva. Misericòrdia, demano, com a última ofrena a la meva persona, aquella tan obsequiada amb desgràcies. Imploro amb clemència per arribar al fi de la meva història, i per a tenir-te amb mi, fill. Cessarà el maleïment del meu destí en hores, i seré lliure. Una ànima, finalment, alliberada.



Sortida.

El so de les agulles del rellotge alternant-se retrunyien a les meves orelles, els timpans gairebé torturats per la lentitud, però constància, del soroll. Veia i percebia l'hora d'acostament a la meva sortida de lloc tan amarg i ombrívol; l'hospital psiquiàtric on he estat anys, sense intenció d’acabar mai. I ho creia així, sentia la meva ànima alliberada encara estant encadenat. Vaig pensar que, a la fi, expressaria el meu sentir amb crits, i no tinta sobre un paper. Però em vaig equivocar.

“Estàs bé? Desperta…”, vocables formulats per la veu d’una dona, més aviat jove, per l’agudesa del seu to, van despertar-me del meu somni. Tot havia estat una al·lucinació, i finalment, en aquest punt, em vaig adonar.

– On està el metge? –tetrificat, vaig manifestar.– I la meva dona? I el meu fill?

– No ho entenc… El vaig trobar desmaiat al munt de fulles i he tractat que reprenguis consciència. Tens dona o fills? Podem trucar-hi.

No ho entenia, no l’entenia a ella. Tot el meu turment ha estat només una il·lusió, després d’haver patit tant. Vaig descartar la idea de tan sols respondre-li, tornant a l’abisme llòbrec d’aquell bosc; a les seves profunditats, per a mai tornar a sortir d’allà.

– Vols que truqui una ambulància? Estàs ferit. –va insistir, encara observant com la deixava enrere, anar-me’n.--

Ara l’estranyo, a aquell lloc que tant de sofriment va causar-me, aquell lloc que voldria mai més haver-ho conegut. M’abstinc, ara, a la pobra realitat, la d’una ànima solitària, sense ningú. Ara t’estranyo, fill, perquè ja no tinc a qui escriure-li. I l’estranyo a ella, l’ésser al qual vaig nomenar com la meva esposa. Ho enyoro tot. I encara la Mort no em pren la pell dels ossos, alliberant la meva ànima.