Vida i mort, aparences.

Ser o no ser, hauria dit Hamlet. És estimada una vida si no gaudeixo de la pròpia presència de la meva ment? Cometo el pecat de pensar, pensar en una mort apàtica, fins i tot al meu parer. Posiciona't, ara, al costat dels bons o dolents. Protagonistes o antagonistes. El costat de les roses blanques o negres. Escull una vida o una mort. Escull entre existir, marcar i apreciar, o la inexistència de ni tan sols el teu record; la incapacitat de sentir, transmetre i destacar. Es repeteix, incomptablement, la mateixa qüestió.



Fes-me veure una utopia eufòrica; omple'm del teu sentir. Fes-me saber que, com a mínim, no visc en un món tan desgraciat. Com una ànima en pena sento, com una divinitat observo i dissemblant una idea altruista, és la meva manera de viure. La meva intenció no és ser, i encara menys semblar, Francisco de Quevedo. No puc considerar una metafísica tan críptica, només escric. I escric per a tu. Meu preat fill, apropia't de la meva poesia barata, que de fet, ni tan sols tracta de lírica. Escriu-me de tornada, correspon ma voler. Tot i contradir-me, malgrat no considerar-me el teu pare, respón aquesta carta.



Nebulosa.

Diví fos aquell sentir, que l'alineació dels planetes corrompa la pau entre nobles, i ara pugui recuperar-la a ella entre guerres amories i passionals. Em protegeixo en el seu record, ja que sé que els meus actes han estat d'innocència i no intencionats a pecar. No infamo la seva imatge, aquella que en algun moment vaig estimar tant.



Aquests eren els meus pensaments, d'adoraci; fins que va entrar la persona que, de moment, és qui odio més. El metge que des de fa mesos m'ha estat examinant. L’he vist airat, com sempre, desprenent una vehemència de vivesa impúdica. Va alliberar la seva ànima descontenta contra el ja present pacient; jo mateix. No el temia, però el simple sentiment de culpabilitat era el que em consumia. Culpa per ser un covard. Cada dos dies fa un acte de presència a la meva habitació. I jo, amb els ànims d'escapar d'aquest malson, només em quedo assegut a un racó de la cambra descolorida. Es manifestava, com altres dies, a fer preguntes. Una darrere l'altra, quines es tornaven cada cop més cansines. Va llegir un diagnòstic, il·lògic al meu parer, que probablement sigui una visió superficial al que realment passa en mi. Què és tan sols la tan coneguda esquizofrènia en algú com jo; en una ment pensant i incansable. M'assenyalen, titllen el meu pensar reafirmant que es tracta d'una malaltia mental.

Quan finalment se n'havia anat, vaig respirar. Tot just quan era present, davant meu, no era capaç de fer-ho. Em sento ofegat, asfixiat per la seva persona. I privat, sobretot, en sentir-me jutjat i reprimit per ell. Privat de l'expressió respecte el meu pensament, perquè sentia que si ho feia, seria criticat; confinat encara més per aquesta idealització de la meva ment. M'espanta tornar-me un pròfug del que és realment verídic. M'espanta el deure de callar davant d'aquells que es fan mostrar més poderosos.