F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Andròmeda (evelynlg)
INS Cendrassos (Figueres)
Inici: El que penso (sobre tot) (Jordi Sierra i Fabra)
U (HOLA)
No soc escriptor.
Però escric.
Perquè tots en sabem d’escriure.
I si li expliques el que et passa a un paper...
Si n’ets capaç...
No tindràs cap necessitat d’anar a un psiquiatre.
Per aquesta raó escric això.
Perquè puc.
Ho necessito.
Sento que m’allibera.
Això sí: ja veurem com acaba.
Perquè començar, ja he començat.
Però d’aquí a saber com acabarà...


Capítol 1:  Carícia (psíquic)

Acosta't, et sento.

No sóc poeta, tampoc guionista. No penso amb símbols, números o imatges. No sóc filòsof, encara menys filòleg. No escolto melodies constants i no diferencio el compàs d'una base. No conservo una aptitud numèrica, musical ni artística. Però escric. Escric en una ment pertorbada, infeliç i melancòlica. Sóc un esperit que sent i ho transmet.



Vaig presenciar la mort de Shakespeare i el naixement d'Homer. Sento la còlera d'Aquil·les i desgràcia de Romeu com si fos meva. La meva ment ha viatjat més que els peixos al mar, però les meves paraules es limiten al meu interior i el paper. Vaig callar els secrets de Maria Antonieta, perquè he sigut el seu millor deixeble. Creus que he renascut? Que sóc un déu omnipotent? Al món on només els meus pensaments i jo importem, ho sóc. Tu no formes part del meu món.



I novament, escric. No escric obres per comprendre ni dedicar, tampoc per interpretar-les. Escric per a mi, i per a qui arribi a llegir-lo. Escric per a aquell que vol trobar la solució a l'escriptura. I quan finalment ho llegeixi, sabrà que atenir-se a una realitat immutable només ho turmentarà i desgraciarà. Escric per alliberar-me, doncs estic tancat. L'alliberament del meu sentir no em farà sentir un presoner, només una víctima, després del cúmul de desgràcies a què m'han sotmès.



Ceguesa, innocència, amor.

Des que vaig prendre la vida de la meva dona, he estat encadenat en un hospital psiquiàtric. El cel estrellat i la lluna penetrant a la visió s'ha convertit en parets blanques i llises. Divagar per la platja ara són voltes contínues a la mateixa habitació. I les mans amb què escrivia es troben lligades a la suor que recorre la meva espatlla. Sóc pres de l'expressió. No parlo, no escric en presència d'ells, els esperits. Veig i visc amb el blanc sobre mi, color de la vida, quan realment voldria portar i veure l’oposat, el color de la mort, afable i càlid to.



Insaciable i venturosa aura de la qual depenc. En compàs a ella romandré, i gaudeixo de l'estada dels seus braços cicatritzant-me el cos; acollidores siguin les seves mans sobre la fràgil pell que envolta la meva ànima.I repeteixo, novament, que no sóc poeta.Escric per no ofegar-me al mar inesgotable de catàstrofes acumulades.Escric per a ella, i per a tu. No he estimat tant com ella ho va fer. Escric per a ella, i per a tu. No he estimat tant com ho va fer amb mi; tot i així, li vaig deshonrar el seu sentir i oblidar de la misericòrdia que algun dia va tenir cap a mi, el que intermitentment va ser el seu millor amic i amant.



Encara la veig a ella, dolça ànima de la innocència i puresa, la meva ja morta esposa. L'estimaré, mil anys ho faré. Fins i tot després de la mort, quan de mi no quedi més que la meva pell aferrada a la sensibilitat dels meus ossos, tornaré a la seva persona; agraciada i esperançada. Dels iris en fulgents constel·lacions m'enamoraré sempre que els vegi, i els seus llavis contemplaré sense fi. Sento el meu nom a la delicada veu que no em deixa dormir. Em parla, i m'abstinc a acostar-me, encara que la voldria a prop meu. No tinc por, sinó menyspreu. Menyspreu al gran amor que sento, idoni en comparació el sentiment reconfortant que n'era la seva proximitat. Lector, què he de fer? Intento convèncer-me dient que és una visió, però no és suficient per acabar amb aquest turment. Era motiu del meu raonar, ara només em quedes tu.



Seguiré escrivint, per honrar Lord Macbeth i no ignorar la seva noblesa. Escriuré per a mi, i per a tu, que estàs llegint. Escriuré per recordar-te i inculcar-te el meu infortuni. No m'escriguis de tornada, perquè sé en què penses. Desagafa't amb les teves visions, com jo ho faig, i així no pensaran que sóc l'únic. Diria més si pogués, doncs ja no em queden paraules per seguir guiant-te. Espera el meu proper manifest per mostrar-me. I no pensis que vaig perdre el seny, l'homicidi de la teva mare no va ser intencional. Per ara m'acomiado de tu, meu adorat fill.

 
evelynlg | Inici: El que penso (sobre tot)
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]