Soc Eustaci, i si, soc de l'exèrcit de “El país que segresta al rei Artur”, vaig allistar-me per què em pensava que era un bon exèrcit i que podria ser una bona experiència per a la meua vida i seria capaç d’ajudar-me més endavant, em vaig allistar i vaig passar totes les proves perfectament. Després d’un temps no havia fet cap cosa especial donat que no hi havia molt de treball, però de sobte va passar aquella tragèdia, l'exèrcit es va mobilitzar cap a aquell xicotet poble al qual jo no sabia el que anava a passar donat que no ens van comentar la situació ni ens van dir que farem res fins que hi vam arribar. Quan vam arribar estaven celebrant aquella festa i als afores de la ciutat estàvem nosaltres preparats per a atacar, el capità ens va donar les ordres del que havíem de fer aquell dia i ens va explicar la situació de tot allò, alguns estaven en desacord i quan una d'aquestes persones oposades va sortir, la van matar brutalment i la van despecegar davant de tot l'exèrcit, com per a explicar el que ens passaria si ens negàvem, a partir d’aquella tragèdia, ningú es va queixar més i vam dur a terme el que ens havien dit que havíem de fer, i així va ser com va iniciar l'atac i el segrestament del rei, les meues mans estaven plenes de sang i suor, això no era el que jo buscava, no és apropava al que jo volia, però vam haver de seguir el pla. Després d’una hora i poc més tot va ser massacrat i el rei segrestat, el vam portar a la nostra fortalesa i es va ficar en una cel·la poc cuidada i pudorenta, però gràcies a entrar a l’exèrcit i seguir estant ací, un dia vaig conéixer al rei, estava molt maltractat, a penes tenia menjar cada dia i damunt del joc en el qual es trobava que no era humà, sempre s’aprofitaven d’ell per a maltractar-lo i pegar-li tots els dies, d’aquesta manera ell estava fet pols. Un dia ell em va dirigir la paraula i em va dir alguna cosa pareguda a això: “amb aquesta cara que fas no pareixes a gust així encara que formes part d’ells”, quan vaig escoltar aquelles paraules vaig tornar en mi mateixa i en vaig recordar aquella atrocitat feta per aquest exèrcit, donat això encara que no haja de fer-ho i em podien assassinar, vaig començar a parlar amb ell, després d'estar dialogant una gran estona ell sabia tota la situació del seu poble i com em sentia ací, al principi no va dir res donat a la gran quantitat d’informació que li vaig donar en uns quants minuts, va estar demacrat donant tot el que havia passat amb el seu poble i els seus ciutadans. Al següent dia li vaig acabar de contar tot el que jo sabia i quan seguia així de demacrat en van eixir unes paraules sense voldre, aquestes paraules van ser: “Què et pareix si acabem amb aquest regne?”. De sobte la seua cara canviarà a una alegre i per fi va recuperar l'esperança, i així va ser com va començar el nostre pla per acabar amb aquell exèrcit des d'endins.



Vaig estar unes quantes setmanes pensant en un pla per a salvar al rei Artur, enfonsar aquest imperi i aconseguir el seu control, però no és una tasca fàcil sabent que és un regne tan gran i a més a més té una molt bona seguretat, l'altre dia una persona va protestar i li van tallar el cap davant de tots, vaig recordar l'assassinat i vaig caure en què jo també tinc coneixements sobre armes i mètodes per acabar amb la vida d'algú i a banda jo crec que un dels meus forts és el sigil, però són molts perquè jo m’encarregue de tots ells junts, necessite a una o fins i tot un grup de persones que no tinguen por en jugar-se el coll per salvar el d'uns altres que m’ajude, per exemple podrien fer distintes revoltes per despistar als guàrdies i que se separen en grups menuts perquè siga una tasca més fàcil i després d’això haver d'ocupar-me de trobar la persona de major estatus i començar de dalt a baix, però primer de tot acabar amb l’objectiu principal i quan guanyem en nombre i no hi hagué una persona que pose l’ordre l’imperi serà cosa del passat i podrem ajudar al rei Artur. Doncs vaig començar per buscar a algú que m’ajude a fer l’operació, no vaig anar molt lluny i vaig anar a les persones que tenia al meu costat, em vaig presentar i van acceptar el pla menys una persona que tenia por que siga tot un fracàs, però finalment després d’insistir una gran estona va accedir com els altres, per iniciar vam esperar a la vesprada de l'endemà.



Després d’un temps, li vaig comentar el pla a Artur que, no molt convençut que uns pocs homes no podrien enfrontar-se a un dels grans bastions de l’imperi, i menys estant tan prop de la capital, per aquesta raó em va dir que contactaré amb l'exèrcit del seu regne, que estarien molt feliços de saber que el seu Rei està viu, que encara hi ha esperança de guanyar la guerra. Encara que no estava segur que creurien a un soldat enemic, i encara que pensava que els soldats que em volien ajudar a donar el cop d’estat eren els més qualificats, uns dels que no hauria dubtat a la seua lleialtat a la causa, ja que havien vist la massacre que ens van obligar a realitzar, encara així em va convèncer, perquè sí que és veritat que si atacàvem a la capità el mateix dia tot l’imperi caiguera molt més fàcil, a més no es podria perdre res per intentar-ho. Aixina és com vaig decidir donar a Artur un paper, ploma i un paper on podria escriure la carta, hauria de ser molt convincent perquè no tallaren el cap del mesager com a resposta, després d’un temps plantejant com l’enviar-em i com començava a oscurejar decidir-em utilitzar un wivern, una sort de criatura alada pareguda en grandària i forma a un ratpenat, amb el cap cilíndric, amb garres de falcó i una cua amb forma d'alaró, molt veloç, resistent i, com alguns rèptils, es camufla perfectament al seu entorn, hi tenia uns pocs a la meua disposició, encara és molta sort que tinguera cap, ja que si no fora perquè el meu pare és un influent i molt ric de la zona, no coneixia ni la seua existència.



Mentre esperàvem la resposta de l'exèrcit, vam començar a preparar l’asedi, vaig moure els fils d'influència que hi tenia per la fortalesa, vaig memoritzar les rutines, vaig subornar els guàrdies i enverinar alguns plats perquè, en el moment de la veritat cap cosa sortira roïnament. Per un moment el pla quasi va a la merda, ja que un dels generals més despiadats de l’exèrcit quasi em veu trucant algunes armes perquè, quan algú les utilitzara, es trenquen, asoles vaig haver d’estar un dia empresonat per l'estat del magatzem, mai he tingut tanta por en la meua vida, si hi haguera entra un minut abans ara no tindria cap.



Ben arribat l’hivern, l’exèrcit d’Artur va acceptar la nostra proposta, l’atac es realitzaria un dilluns a la nit, després de molta preparació va arribar el dia, després de molta planificació, extorsió, fam, guerra, dolor, llàgrimes i, sobretot, mort, per fi podem acabar una de les pitjors guerres realitzades per l'home. Aquesta nit va sortir quasi perfectament, mentre que nosaltres alliberàvem al rei Artur, ells van atacar la capital, he dit que va sortir quasi perfectament perquè, encara que es van complir tots els objectius moltes persones van haver de morir.



Finalment, he aconseguit la corona del regne, ha començat una època de pau i prosperitat, però encara queda molt que fer, encara hi ha molta pobresa i dolor, aquesta història no finalitzarà fins que tot el mal que a produït aquesta guerra siga arreglat i tota la destrucció produïda.