Dissabte, 3 de Maig del 1103,
Benvolgut diari, avui serà un dia esplèndid, després de quasi tres anys per fi podré tornar a casa. Hi havia moments que pensava que no podria sobreviure un dia més en eixe maleït monestir, però per fi tinc 16 anys, en poc de temps arribaré al meu poble i podré veure a la meva família. Ja queda poc, i tinc ganes d'arribar a casa, com que sols falta un poble per arribar-hi, pararé allí per descansar. El primer que he fet en el poble ha sigut agarrar provisions per al viatge, primer he visitat les tendes que hi havia al poble donat que eren festes, estava tot ple de tendes, tot decorat d’una forma que atreia a la vista per a comprar a cada tenda, després de comprar unes quantes coses que em serviran més endavant, vaig parar a una posada en la qual estaven celebrant una boda, donat que els casats no tenien molts diners la van celebrar a aquell bar, donat que coneixien al propietari, ràpidament em vaig fer amic d’ells i vam començar a parlar sobre històries de la vida i tot lo que ens va passar ha cadascun, el marit tenia una llarga història, ell va participar a la guerra de fa uns anys, ell va ser llastimat i es va tindre que retirar de la guerra, allá va conèixer a la seva dona que és la dona amb la que s’està casant-se ara mateixa, després de xarrar durant molta estona vaig agafar les meves coses i em vaig dirigir cap a l’hostal al qual en anava a hospedar almenys aquesta nit i el següent dia aniré cap al poble
Diumenge, 4 de maig del 1103,
Em vaig despertar pel matí, escoltant el soroll dels galls. Ja després de preparar-me vaig anar cap al poble amb molta il·lusió per veure a la meva família amb un bon ritme, en poques hores vaig arribar al poble, al principi el vaig veure diferent i cada pas que donava el veia pitjor i més abandonat, al principi sols veia edificis enfonsats, destrucció i alguna família plorant, però quan
vaig doblegar la cantonada del carrer vaig veure un cadàver, però vaig caminar un poc més i vaig trobar una muntanya de cadàvers. Tots els edificis estaven destrossats i feia molta pudor a causa de les persones mortes. Vaig estar una estona mirant amb els ulls ben oberts però no vaig tardar molt en anar-me'n i buscar els meus familiars però me’n vaig preocupar, i si resultava que havien assassinat els meus pares? O el meu germà? Vaig accelerar el ritme i vaig anar ràpidament a m'a casa quan vaig arribar vaig ficar la clau en la porta però ja estava oberta i quan vaig entrar no havia cap senyal de vida dels meus pares, vaig tancar la porta i vaig agafar el meu diari i vaig començar a escriure tot el que hi havia vist, va ser complicat però vaig aconseguir concentrar-me per redactar una bona estona encara que no sabia on estava la meua família o si era una broma i tot, ja no sabia si era que estava en un somni, si era una broma o inclòs si de veritat estaven morts, que al final després d’un gran temps pensant vaig arribar a pensar que estaven tots morts, que no els anava a veure mai o fins i tot que jo era el pròxim i no me'n anava a escapar de la mort, em va entrar por i vaig mirar per la finestra, no veia res però com estava molt cansat me'n vaig anar a dormir.
Dimarts, 6 de maig del 1103,
Què ha passat? Fa uns dies tot era felicitat, per què ha hagut d'ocórrer res? Mare, pare, germans, heu mort? Per què aquests soldats han dit que he d'anar amb ells? A soles sé que tinc por i, l’única cosa que puc fer, és contar el que ha ocorregut els últims dies.
Benvolgut diari, aquest dilluns he despertat en un campament militar, no sé com vaig arribar, supose que algun soldat em va rescatar d’aquell infern, després d’esperar un temps que arribe algú, vaig decidir sortir, fora hauria de ser migdia, feia un sol abrasador i estava ple de gent, la majoria eren soldats del rei, però també hi havia uns pocs supervivents més, a l'horitzó encara es podia veure el fum. Com no sabia què fer, vaig decidir menjar alguna cosa, guiant-me per l’olor i la gent vaig arribar a un menjador que estava ple de gent, després d’estar molt de temps fent cua vaig poder menjar alguna cosa, no sé què hi havia en el plat, però vaig decidir no menjar-ho, tenia fam però no tanta.
El campament era gegant quasi pareixia una ciutat petita, vaig tardar molt de temps de revisar tots els jocs i encara que no vaig trobar a pare o mare ,aprengué a orientar-me un poc en aquest lloc i, arribada la tard, famèlic, vaig decidir-me a buscar on feien el dinar quan vaig trobar una carpa més gran de l'habitual, em va paréixer estrany que no l'haguera vist en cap moment, suposant que és on servirien el menjar, ja que hi havia molta gent i, quan vaig entrar em va vindre una pudor insuportable i estigué a punt de vomitar, aquest lloc era la morgue. Qui no ho ha vist no pot opinar, això era un cúmul de dolor i desgràcia, els cadàvers s'amuntegaven per milers, hi havia molta gent rebuscant entre els cadàvers, plorant, amb l’esperança de trobar almenys els cossos dels seus familiars i amics, no cal dir que aquella nit no vaig menjar res, ja no tenia fam i si haguera ingerit alguna cosa, ho hauria vomitat automàticament.
A mitjan nit em despertaren uns soldats em donen una armadura i espasa i vaig haver-hi d'anar-me'n del campament amb uns 20 soldats i, segons ells tornem a casa, vam estar tot el dia caminant al fer-se de nit, hem parat a descansar. Després d’un temps vaig fer com que dormia i, segons ells, anem a caçar a uns quants “necròfags” que solen aparéixer en els cementiris i en els camps de les grans batalles, que no és d'estranyar que ho confongueren amb un, un altre va dir que tindrem sort si sobreviu un, que d'una sola ferida pots morir per una greu infecció, tinc por no, sé que passarà demà, però, per si de cas, adeu estimat diari.
