Enmig de tota aquesta emoció va passar la tragèdia, cap persona podia esperar que anava a succeir, i més amb tota la vigilància que hi havia. Mentre passaven pel costat del mercat, tota la cavalleria va parar de colp, un pobre estava demanant almoina, el noble rei Artús va parar tot per a veure com podia ajudar-lo quan va succeir allò, de tots llocs centenars de soldats van aparèixer, vestits de negre com la nit amb tota mena d’armes i sense cap bandera. Van atacar indiscriminadament, sols amb un objectiu, el cap del rei.



Artús i els seus cavallers van lluitar a bravura fins a l’últim moment, el primer a caure va ser Llançalot, travessat innecessàriament per una llança, que estava, va estar enverinada li va provocar bomit i un dolor impressionant en tot el cos i li van sangrar les orelles, no podia suportar aquest mal, era moltíssim més del que esperava. Després el soldat li va tallar el braç, ràpidament va soltar la llança i va agafar la seua espasa, i d’un tres i no res li va dislocar el cap, però ja feia un temps que li van tallar el tòrax amb una espasa, en el moment de la seua mort inclús es veia el seu intestí.



Després va morir el Bell Desconegut com un covard, desengranant-se per l’esquena. Una bomba li havia alcançar la cara no va ser mortal, pero va ser suficient perquè la seua cara, de la qual tant es lloava, havia acabat calcinada, els seus ulls pareixien dos passes dissecades per la calor del foc. Després d’això va seguir lluitant amb una fidelitat indestructible fins que li van tallar les cames, la sang queia de tal forma que pareixia una font, i així es va anar arrossegant fins al lloc on va perdre la vida, entre crits de dolor, va morir, sense poder veure la llum del sol, sense poder plorar a causa de les seues pupil·les inexistents.



Bastard va córrer per la seua vida, li van intentar donar amb una bola de canó en l'esquena, però la va esquivar i va aconseguir entrar en un bar, però amb tan mala sort que, la casualitat volgué que es trobara amb un dels guardians que anaven vestits de negre. Aquest era alt, fort i habilidós amb l’espasa, l’arc i la llança. Així que, finalment, li clavà la seua llança.



Perceval Calogrenant l'home al qual anomenaven “El Tirant“, va poder donar-li almenys un tall a l'enemic amb la seua destral tallant-li el cap ha un, però quan va atacar a un altre un gran assassí va agafar la seua destral d’una mida descomunal i encara que tenia una armadura d’acer, el va tallar quasi per la meitat en un tres i no res, tot estava ensangronat.



El Senescal va caure ràpidament, no va sorprendre a ningú, era una persona molt grossa i sedentària, no va tindre l'oportunitat de sobreviure. Ràpidament un soldat li va rebentar amb un martell el cap d’un sol moviment, trossos del seu cervell es van esparcir per tot el camp de batalla ,en una escena tan sangrenta que pel bé del lector no la descriuré més, ja que va ser tan violenta com entretinguda.



Els exèrcits enemics estaven asediant la ciutat, les cases estaven cremant-se en aquell infern que algunes persones havien anomenat llar, els carrers pareixien rius de sang on l’únic que s’escoltava eren els crits dels habitants d’aquest lloc antany pròsper. L’església és l’únic que es va mantindre en peu a soles pel respecte que tenien en comú, el seu déu.



Encara que els soldats del rei Artus van lluitar sense flaquejar fins al moment de la seua mort, malgrat això els soldats enemics eren moltíssims i, a poc a poc, van caure, un per un i de formes tan grotesques que es podria omplir un llibre sencer i la mar d'interessant. Ames, quan a soles quedaven lluitant uns pocs soldats del rei i ell mateix van ser segrestats, per fer-ho, van utilitzar un nou invent, l’últim en tecnologia bèl·lica , un gas capaç d'adormir al més resistent dels homes. A aquests els van transportar com a presos, en condicions infrahumanes, abans de partir per al seu regne van esperar que el rei és despertara per a creuar la ciutat i aquest asholes va poder veure amb impotència com massacraven al seu poble i, amb l'esperit partit, a soles va poder plorar pels seus vassalls i camarades morts.



La travessia va ser llarga i dura, molts dels presoners van morir durant el camí i els altres estaven morts en vida, sent l’única diferència que tenien amb els cadàvers que els seus cors, encara palpitaven. Els soldats enemics amb el convenciment que no s’escaparien, a mitjan camí van quitar-lis les esposes. A l'arribar al calabós de la capital van haver de punxar els soldats i el rei per saber quants quedaven vius. Després, els portaren a unes diminutes i insalubres cel·les i els presoners , amb la sabent que no tornarien a veure la llum del sol no van posar resistència.