En caure la nit, em trobava en el meu llit donant voltes i difícilment deixant de sobrepensar. La inquietud allotjada en el meu cos em feia dubtar. Em trobava capaç de complir la meua missió? No ho tenia clar, però la meua família segurament m'esperava unes comarques més enllà.



Era molt fosc, a penes podia veure res més a part dels arbres que m’envoltaven. Els roncs dels meus companys omplien el silenci del bosc. M’aixequí, vaig caminar sigil·losament fins al llac per a rentar-me les lleganyes que em cobrien els ulls. Una vegada havia acabat, caminí fins al cofre, amb un branca entre les mans preparat per a moure aquella pedra tan gran que tapava l’amagatall. Tractant de fer el menor soroll possible, vaig posar la branca davall de la roca amb la intenció d’utilitzar-la com a palanca. Agafí aire, aleshores tota la força dels meus lleugers braços es va descarregar a la branca, que no va moure la pedra ni tan sols una mica i a més, es va partir per la meitat. En aquell moment, em vaig adonar que necessitava una branca més gran. Amb la por que no funcionara vaig exercir palanca de nou, aquesta vegada va funcionar. La pedra es va moure deixant l’espai suficient com perquè el meu prim cos poguera passar. En aquest lloc, es trobava, el que sempre havia necessitat, or i joies a muntó, amb els suficients diners com per a reparar la meua casa. El vaig agafar.



El camí era llarg, dur i sinuós. Els meus peus adolorits es queixaven a cada pas des que havia eixit amb el cofre a l’esquena des del campament. Pràcticament no podia quasi carregar-lo a l’esquena, em sentia com si les forces em faltaren. Durant el camí el meu cap es va omplir de records. Records tristos, melancòlics…, tot em recordava a la vida d’abans, quan treballava la terra i subsistia dels escassos productes que aquesta ens donava. Després, tot va canviar… bandits, saquejos, diners, joies, tot el que qualsevol ciutadà mai podria desitjar. Però, jo en realitat mai vaig vindre ací amb aquest objectiu, solament volia el reconeixement d’aquells que m’envolten i considerava que m’apreciaven. Potser per això, ara estava tornant cap a la meua terra, Hortelia. A mig camí clarejava.



El sol eixia per l’horitzó, els bandits despertaven i com sempre anaven a comprovar que el cofre estava intacte, però aquell matí tot va ser distint. Joan havia desaparegut i el cofre amb ell. Els bandits van alarmar-se, segur que algú tan débil com Joan no tenia forces ni per alçar aquell cofre tan pesat; a soles quedava una opció. Segurament algunes de les víctimes del seus saquejos s’havien venjat i havien segrestat Joan, el més débil de tots. Solament podien fer una cosa, començar la búsqueda, Joan ja era un del grup i mai podrien permetre que un d’ells patira. Armant-se amb espases, destrals i llances van iniciar una recerca per les proximitats del bosc tractant de trobar senyals o petjades d’un forcejament.



Vaig parar a descansar, les meues cames no suportaven més el pes que carregava des de feia hores. Mentrestant, anava pensant sobre la meua família, la mort del meu germà havia suposat un gran canvi i la meua fugida inesperada per als meus pares segurament també. De quan en quan rondaven pel meu cap pensaments nostàlgics, però aquesta vegada no eren de la meua família sinó dels bandits. Al cap i a la fi ells m’havien acollit sense jutjar-me i sense fer-me preguntes sobre el meu passat, supose que tots havíem acabat en aquesta vida per raons similars. Una vegada havia descansat, durament vaig cargar el cofre de nou a la meua esquena. Un dolor punxant a l’altura de les lumbars va atacar la poca resiliència que em quedava. Una força extraordinària era el que jo anava a necessitar per aconseguir complir la meua tasca. El sol era de migdia.



Era migdia. Durant tot el matí no havien trobat cap senyal de forcejament que poguera indicar-los els successos de la nit anterior. La desesperació i l’estrés dominava a tots els integrants del gran grup de bandits que a poc a poc, s’havia anant formant amb el pas del temps. Aleshores, una idea va sorgir al cap de molts dels seus. I si alguns dels nobles als que havien saquejat temps abans volia recuperar la seua riquesa i a més també com venjança s’havien portat a Joan? Amb aquesta possible explicació, van anar a la ciutat a obtenir informació rellevant al cas. Quan van arribar a Mecalot, el sol ja assenyalava que la vesprada era propera.



Ja era la vesprada, el calor començava a retirar-se amb el sol. Finalment, el meu cos em va obligar a descansar sota un arbre. Els meus peus estaven afligits i plens de ferides a causa del llarg camí que havia recorregut des de les primeres hores del dia. La meua esquena no era capaç de portar mai més el cofre, així que comencí a arrossegar-lo. Vaig moure’l uns metres quan vaig caure a terra, sense energia per a continuar. Quan vaig despertar, em trobava en un camp ple de rosada, els ocells xiulaven per darrere meua i la pau es respirava per tot el terreny. Davant meua, una figura que em donava l’esquena mirava cap a l’horitzó.

-Germà… -una veu gutural es va dirigir cap a mi-.



-Qui és? -vaig preguntar espantat-.



-Germà… -va tornar a preguntar la figura- el fi mai justifica els mitjans… la teua família t’espera al fons del camí, prepara’t per a ser jutjat.



Em vaig despertar suant per tots els porus de la meua pell, em vaig posar en peu i vaig continuar arrossegant el cofre, amb l’esperança de no trobar-me amb ningú en la resta del camí, la sort m’havia afavorit des de feia temps, però no podria ser sempre així.



El sol estava amagant-se, ja era a la vesprada. Els bandits estaven furiosos pel suposat segrest de Joan, així que van decidir interrogar a la gent d’aquella ciutat. Després d’algunes preguntes i amenaces els bandits es van topar amb un pobre llaurador que semblava saber més de l’esperat.

- Ei, tu miserable llaurador! Dis-nos on es troba el xiquet que s’ha portat la noblesa.-va dir Gambino, el bandit més fort del grup.



- Pega-li una pallissa de pals Gambino, que es veu que aquest llaurador no vol parlar.



- No! No, espera! Per favor, no em feu mal! Tinc una família que mantenir! - va exclamar el llaurador ple de por.



-Doncs, comença a parlar borinot -li va dir uns dels bandits

-Últimament els nobles han anat robant xiquets de les famílies més desfavorides per a així tindre esclaus més joves als quals poder enganyar fàcilment i aprofitar-se d’ells. - va dir el pobre llaurador mentres l’eixien llàgrimes dels ulls.



- De segur que Joan es troba allí, és tan bobo i dèbil que carregar amb ell els haurà resultat molt fàcil.



- El carro amb el cavalls passa a les nou de la nit per el sender que ana des de les coves santes fins a les muntanyes de Lipineus.



- Solteu-lo! Ja ens ha dit el que necessitàvem! - va dir el cap de grup.



Ja era de nit, el fred dominava el paisatge i no es veia cap llum al voltant meu. El camí es tornava fosc i sinuós. Després del que van semblar un parell d’hores, vaig arribar fins un cartell que deia, “Benvinguts a Hortèlia, pròspera comarca amb excel·lents productes”. Segurament aquest cartell va ser construït abans de la sequera i desolació que va assolar la meua terra natal. Des d’ací era capaç de vore la meua casa, a l’altre costat dels “cultius” i “plantacions”, que semblava inhabitada. Res havia canviat des que em vaig anar amb la intenció d’obtenir diners. Inclós seria capaç de dir que hi havia menys cultius que abans, sense cap dubte, sabia que havia fet el correcte. Ara la meua família viuria feliç i en pau. Finalment, vaig arribar a la meua casa. Vaig trucar a la porta.



El silenci més absolut va fer presència instants després. Sense dubte, la solitud havia assolat la meua terra, ni tan sols els ocells habitaven en les proximitats de la meua llar. Els únics éssers vius que sobrevivien en els paratges d’Hortèlia eren els insectes. Em vaig asseure en el porxo.



Aleshores, un grinyol va sonar darrere meu, era la porta.



-Qui ets? -va dir una veu afònica, semblava que no havia begut feia dies- ves-te’n d’aquesta casa o sofriràs les conseqüències.



Vaig girar-me, amb la intenció de mirar cap al subjecte al qual donava l’esquena. Una figura, prima i fràgil, quasi esquelètica, es dirigia a mi. El vaig reconéixer.

-Pare?



Ja no hi havia cap llum natural, els bandolers portaven uns fanalets per a intentar il·luminar aquell estret carreró en el qual es trobaven preparant-se per al colp que anaven a donar aqueixa mateixa nit als nobles, per a així poder alliberar un dels seus presoners, Joan.



Després d’una llarga estona de debatre el que seria millor i com rescatarien Joan les seues veus es van callar quan es va escoltar el soroll de les potes dels cavalls contra el sòl. Els cavalls galopaven ràpidament però ells i els seus moviments serien, encara, més ràpids.



Aquell sender solitari de sobte es va convertir en un lloc ple de crits i sons de baralla quan els bandolers van saltar sobre una espècie de contenidor, tirat per dos cavalls, on es trobaven els ostatges.

Van forcejar amb els genets i quan van aconseguir deixar-los incapaços de fer qualsevol moviment trencaren aquell contenidor de fusta amb colps de pedres, pals i les seues espases.



-Bé!, -Per fi!, -Gràcies!- eren algunes de les veus que s’escoltaven procedents dels desesperats presoners els quals no paraven d’agrair-los per alliberar-los.



- Joan!- cridaven els bandolers. Però ningú responia a aquell nom.

Els bandits estaven apenats, on es trobava Joan? Continuaria viu? Més i més preguntes semblants a aquestes rondaven pels seus caps. Els seus dubtes i l’estranyament començaren a créixer quan els presoners van rodejar els bandits i de sobte van passar de ser bandolers a salvadors.

• -Hola, fill meu.Mon pare em va reconéixer ràpidament, al contrari que jo.
  
  
  
  
  
  - Que fas ací? No volem que…

Vaig interrompre mon pare.

• -He vingut amb diners! Ara serem capaços de viure la nostra vertadera vida!

Li vaig mostrar a mon pare el cofre ple d’or, diners i joies. El seu rostre no va sofrir ni la més mínima reacció. Estava tan prim que semblava que els seus ulls anaven a eixir de les conques oculars. Sincerament, semblava que les seues primes cames no eren capaces de resistir el pes del seu lleuger cos.

• -La teua vida ja no és la nostra…
  
  -De qué parles?
  
  -Passa dins i seu. -Em va dir mon pare.

La meua llar era bruta i esgarrifosa. Insectes i rossegadors habitaven en convivència amb mon pare.

• -Pare, i la resta? -Vaig preguntar tement el pitjor-.

Un silenci penetrant va enfosquir la cuina, que ja era fosca ella sola. En aquell moment les meues sospites es van fer realitat…

-Han mort fill, han mort. Això va ocórrer fa setmanes, has arribat tard per a dir adéu.



No ho podia creure, no podria donar-los la vida que mereixien.



Van passar minuts fins que vaig recobrar l’alé, mon pare em mirava fixament, decebut, mai seria capaç d’entendre els meus motius, però, havia d’ intentar-ho.

• -Pare tenim els diners, anem-nos d’ací, podem…

Mon pare em va interrompre cridant, utilitzant les seues últimes forces.

• -No! Ho he perdut tot! I ara véns tu, amb uns diners que has guanyat robant i matant… Com si això fora a fer que et perdonara!
  
  -Què vols dir?
  
  -Et creus que no ho sabíem? Les notícies d’un xiquet jove, amb el pèl curt, prim i baix, amb una marca de naixement davall de l’ull que anava amb un grup de bandits… Matant i robant amb ells!? S’han expandit per tot el regne, estàs condemnat, aquesta no serà ta casa mai més! I no acceptaré els teus diners!

Mon pare em va fer eixir de la casa mentres cridava que el deixara viure els seus últims dies en pau. A soles tenia el meu cofre i un camí de nou per davant, la meua penitència pels meus actes.



Ja clarejava de nou, els bandits mai deixarien que un dels seus amics patira cap tortura o malaltia. Com no havien trobat res d’informació en la ciutat, van anar a revisar els camins que conduïen cap a altra comarca. Algunes com Hortelia, Sota Muntanya, Terranola… Van començar per la més propera, Hortèlia.



Ja havia eixit el sol, no notava la fatiga gràcies als meus pensaments. Mon pare havia rebutjat la meua proposta, proposta per la qual ho havia sacrificat tot, la meua innocència inclosa. El cofre era tan difícil de moure com sempre, però ja no li feia cas a la càrrega que suportava el meu cos, la meua penitència. Què faria ara? Ja arribava a la comarca de Pedra Roja amb la ment en blanc, el cos adolorit i l'esperit trencat. Ja no tenia ningú, els bandits ja no m’acceptarien i mon pare mai em perdonaria. Tornava al punt de partida.



En el solitari retorn vaig ser capaç d’albirar un grup de persones al fons del camí, ja no pensava, em podria haver amagat, però ja poques coses m’importaven.



-Joan! -va cridar un d’ells, però no vaig fer cas-.



-Sí, és ell! -va cridar altre, vaig començar a adonar-me de la situació.



-Ajudeu-lo! Ràpid! -vaig alçar la mirada-.



En aquell moment, els bandits m’abraçaren, tots em preguntaven què havia passat, si els meus segrestadors m’havien fet mal. Instantàniament, i per voluntat pròpia vaig dir:

-He aconseguit escapar dels meus segrestadors, eren un parell d’homes que solament volien els diners que havíem guanyat, vaig tractar de detindre’ls, però em van portar amb ells, no hem de preocupar-nos més.



-Sense dubte, ho hauràs passat malament, vine amb nosaltres.



Però no vaig ser capaç de caminar un pas més com si fora Joan, d’ara en davant seria jo mateix en la meua vertadera identitat, el meu nom, els meus valors… Coneixent les meues arrels i allunyant-me definitivament d’Hortèlia però centrant-me en el meu destí.

En la meua ment només hi havia una paraula i de sobte va eixir de la meua boca:

-Soc Robin, de la família dels Hood.