F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Una Bona Raó (fabianycarla48)
COL·LEGI INMACULADO CORAZÓN DE MARÍA (Valencia)
Inici: Terres mortes (Núria Bendicho Giró)
1.Nen

Els ulls de la mare semblaven més morts que els d’en Joan. Premia amb la mà esquerra el genoll del seu fill i amb l’altra es netejava les dents tot rascant-se amb les ungles fins als buits coberts de geniva negrosa. Feia tres hores que estava així. De tant en tant xuclava la saliva sanguinolenta i reprenia la tasca amb una persistència encara més viva. Ma germana dansava amunt i avall canviant l’aigua de la gibrella per una de més fresca i s’encarregava, mentre donava el pit a la nena, de posar draps humits al cap del moribund, a qui el deliri de la febre semblava no abandonar. Jo no sabia ben bé on posar-me. A voltes entrava dins la cambra i l’observava una estona. Després sortia a fora i mossegava tabac amb el pare mentre el seu silenci sota l’ombra em feia patir més l’espera. I llavors com un traïdor fugia a passejar per la vora del rierol que regava l’hort i observava com els meus germans, d’homes com eren, fins en moments com aquests treballaven la terra.


Capítol 1:  Hortèlia

Així van passar dies, amargs i llargs com cap altre abans. Mentrestant recordava les memòries de la meua infància, ací, en el meu poble, Hortèlia. Solia eixir a córrer continuament per la prada fins que la foscor conquistava el blau del cel assenyalant que l'hora de tornar a casa havia arribat. Solia dormir en les cames de la meua mare gaudint de la mateixa seguretat que tots els diners del món són capaços de donar. Aquestes eren coses tan senzilles que ningú mai els donaria importància, no obstant, com m'agradaria tornar a disfrutar-les. El meu germà, en Joan, el mateix que ara era cobert per la incessant ombra de la Mort, també formava una part important de les meues memòries, potser, per això no era capaç d'acceptar el cruel i fred destí que des de feia temps l’aguaitava a les portes de la següent vida.

Quan el sol es deixava veure no era capaç de treballar, el meu cap ple de preocupacions en res em deixava concentrar-me, mes no era l'únic que patia aquest problema. Aquells que llauraven el camp, sec i aspre, ninguna idea tenien en el seu cap més que el dur pensament del futur d'en Joan. Els meus germans desgraciadament tractaven de enriquir el sòl, que feia anys que no donava un sol producte.



Al caure la nit, em trobava en el meu llit donant voltes i difícilment deixant de sobrepensar. La inquietud allotjada en el meu cor, cap i esperit m'obligava a alçar-me a mitjanit per a observar les estrelles, ocultes darrere d'un translúcid drap de núvols. Les nits, eternes i solitàries, em servien per a pensar en els problemes pels quals el meu poble estava passant en aquell moment. La sequera dominava tot el territori d' Hortèlia i s'expandia de manera exponencial per la comarca. Aquesta malaltia no permetia als cultius i plantacions agrícoles gaudir de les condicions necessàries per a un correcte creixement dels sembrats. Conseqüència d’això era la fam que patien totes les famílies de la meua terra natal. El meu poble abans era un lloc envejable, érem uns quants milers de persones feia uns mesos, però quan les coses van començar a anar de mal en pitjor, molts van finir, ara solament quedàvem uns centenars d’habitants. La meua família necessitava diners per eixir del llogaret i trobar una millor vida, però, sense producte per a vendre, estàvem comdemnats. Així passava les nits, fins que el sol tornava a apuntar-se en l’horitzó. Aquesta era la meua vida, fins que un dia tot va canviar.



Quan l’estrella diürna va fer aparició i les tenebres es van retirar fins a la següent oportunitat de dominar la volta celeste, mon pare va convocar tota la família al porxo de la nostra humil caseta, allotjada a les perifèries del poble, feta amb fusta i unes poques pedres que havíem utilitzat per construir una xicoteta xemeneia mal feta. La nostra llar queia a trossos i no podíem fer res per evitar-ho. Un lúgubre silenci dominava el lloc, produint una irrefrenable tensió que mon pare poc va tardar a tallar:

  • - El vostre germà… - Les paraules no eren capaces d’eixir de la gola de l’home més fort que mai en ma vida havia conegut. El vostre germà en Joan ha deixat de sofrir fa unes hores, quan el sol encara no havia eixit. Baix la llum de la lluna ha dit les seues últimes paraules. - Les llàgrimes ara ocupaven tot el rostre del meu pare, que tractava de no plorar davant dels seus fills.


Ell va haver de retirar-se a l'interior de la casa per a tranquil·litzar-se mentre la meua mare amb prou faenes intentava acabar el que el meu pare havia començat.


  • - Les últimes paraules del vostre germà han sigut aquestes: “Aquesta família ha sigut el meu orgull i la meua raó de ser, seguiu el meu consell, mentre estiguem junts res ens separarà. Us espere en la vora del riu.”




Aquell día, tots vam perdre el sentit de ser, els meus germans i germanes quasi no articulaven paraula i treballaven de sol a sol. Els meus pares no semblaven els mateixos, havien perdut al seu fill primogènit, un pilar fonamental en la seua vida. En Joan ajudava en tot el que podía, conservava el seu humor i semblava ser l'únic que conservava el cap en els temps que corrien. Per si no fos prou, en Joan sabia ben bé que passar fam no era una bona opció en el desenvolupament dels xiquets xicotets, potser per això donava pràcticament tot el seu aliment als meus germans més xicotets, potser aquesta era la raó de la seua mort. A més, una norma va aparéixer amb el pas del temps:

  • - Ningú pot abandonar aquesta casa. - Va dir severament mon pare.


Tots estaven d’acord, seguiríem les últimes paraules d’en Joan i estaríem junts fins al final, menys jo.



Una idea va començar a formar-se en el meu cap, jo havia d’abandonar la meua llar, la preciosa comarca d’Hortèlia i buscar diners per a la meua família més enllà de les muntanyes, aleshores tornaria i li donaria a la meua família la vida que mereixien. No anava a continuar vivint d’aquesta manera, això havia de parar. Aleshores, estava decidit, li explicaria a mon pare la meua idea estant segur que després de tot l’acceptaria, mai havia sigut massa estricte ni controlador, no podia estar més equivocat.

  • - No! - Va cridar mon pare. No permetré que ningú d'aquesta família isca del poble, i menys d'aquesta comarca. Hem de mantindre'ns units en aquestes dures circumstàncies, en res ajudaria que ens deixares ací. Faltaria una mà per a tractar la terra.



    Però, pare! No ets capaç de veure que la nostra salvació no és ací! - Vaig contestar.


Va ser inútil, mon pare estava encegat per la pèrdua d’en Joan, res podia dir que li fera canviar d’opinió.



No vaig tindre altra opció, vaig preparar una xicoteta motxilla amb les poques robes que tenia i uns records de la meua llar i terra, me la vaig carregar a l’esquena i, en caure la nit, en silenci, vaig eixir de ma casa. Una vegada en el carrer, vaig començar a caminar cap al sud, la nit era tranquil·la, per primera vegada en setmanes no havia cap núvol en el cel. La terra tota seca, cap vegetació podia créixer en aquesta situació, la sequera ho arrasava tot al meu voltant. Tampoc hi havia cap animal, perquè no tenien aliment suficient en tots els camps d’Hortèlia per a un només d'ells. Potser els meus pares i germans no foren capaços d’entendre la meua decisió però, en el fons, tenia una bona raó. Així, només amb la bossa i les meues robes, vaig començar el camí cap a la meridional comarca de Pedra Roja.
 
fabianycarla48 | Inici: Terres mortes
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
segons la política de privacitat
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:
Amb la col·laboració de:
Avís Legal   Política de privacitat   Política de cookies
Gestiona les teves preferències de cookies

[Web creada per Duma Interactiva]
[Disseny Platanosnaranjas.com]