Caminava àgilment, és clar que a soles portava un parell d’hores però els meus peus no estaven cansats i la sensació del vent sobre el meu cos afavoria la meua rapidesa; era com si el vent m’impulsara a avançar, i així vaig sentir que aquest era el meu camí.

Com em considerava un fugitiu vaig buscar rutes secundàries, endinsant-me en les entranyes de la muntanya Santa Roja i, encara que anava per camins intransitables i desconeguts per la gent de poble, de quan en quan un sentiment estrany embolicava el meu cos i em feia girar el meu cap per assegurar-me que ningú em seguia. Si algú del poble per casualitat em vera els meus plans s’arruinarien. Jo sé que estic fent el correcte encara que el meu pare no ho sàpia, tal vegada ell tinga els pensaments ennuvolats per la mort d'en Joan però el millor que podíem fer era eixir del poble per aconseguir diners i no quedar-se estancats, aixina que per això vaig decidir prendre les regnes d'aquest assumpte i actuar com haguera fet en Joan, ja que el meu pare no podia pensar amb claredat per la tristesa que niava en el seu cor.



Després d’un parell d’hores sentí com els meus genolls fallaven i les meues cames començaven a tremolar, em vaig començar a sentir feble; el meu cos necessitava un descans.Em vaig asseure en una gran roca que es trobava prop d’un riu, amb el soroll de l’aigua corrent comencí a relaxar-me. Al lluny, s’escoltaven veus desconegudes; les paraules no tenien sentit però cada vegada eren més fortes i clares. Em posí dret i la meua mirada es clavà en un home jove vestit de negre, que per alguna raó no podia parar de mirar i ell a poc a poc anava apropant-se a mi, el meu cor va pegar una bolcada i vaig començar a córrer cap aquella silueta tan familiar, era… era en Joan!

-Joan, soc jo!

L’home va alçar la mà i em va fer un gest de salutació, aleshores es girà i comença a caminar allunyant-se.

-No Joan, no te’n vages sense mi!

No podia ser, estava molt confós, no podia parar de córrer, volia abraçar-lo. Però per més que corria i corria mai arribava i l'alegria es va convertir en desesperació, em vaig oblidar de mirar al sòl i em vaig entropessar amb una pedra.



-Ai! -vaig cridar.



-No està mort no, ha cridat. -va dir un dels homes que es trobava al meu voltant.



-Doncs si no està mort, ho matarem nosaltres!- va exclamar altre d’ells.



Poc a poc les veus van començar a cobrar sentit quan vaig despertar. La fatiga m’havia fet dormir sense adonar-me i tot havia sigut un somni.



M’havia topat desgraciadament amb un grup de bandits, m'havien amenaçat diverses vegades de mort i insultat repetidament, “borinot” o “figamolla”, eren algunes de les coses que em deien. Tenia molta por, tant que encara que em pegaren i em lligaren en un arbre jo no vaig fer res, la sensació de por m’immobilitzà. Queia la nit i jo seguia lligat a aquell arbre. Totes les nits em mataven i totes les nits s'emborratxaven abans de matar-me i així van passar els mesos.



Gràcies a la precarietat de la meua família amb qualsevol cosa que trobava podía fer el menjar i aleshores em vaig convertir en un d’ells; un bandoler més o com ells m’anomenaven, “la panerola cuinera”. Comencí a formar part del grup, primer a soles vigilava que no vinguera ningú, després vaig començar a involucrar-me en els assalts, em donaren un arma i finalment em van ensenyar, fins i tot, on amagaven el seu botí. El temps, la necessitat de sobreviure entre ells i la adrenalina que em recorría sencer en cada colp començaven a fer-me oblidar qui era jo, d'on venia, les meues arrels i, com si del cant de la sirena es tractara, anava endinsant-me en aquella vida bandolera.

Totes les setmanes preparavem algun colp, un grup de pelegrins, famílies que fugien de guerres… però tot això eran assalts xicotets. Els millors assalts eren els que tenien com objectiu la noblesa, on aconseguíem milers de meravelles i joies.



El seu amagatall, on reunien tots els diners, es trobava dins d’una cova tapada per una gran pedra coberta de molsa, la qual era tan pesada que per a moure-la es necessitaven com a mínim tres bandits. Tots els matins, allà per les quatre o cinc de la matinada, quan ja s’estava posant el sol, obrien l’entrada de la cova i recol·lectaven i comptaven tots els diners aconseguits en aquella nit, seguidament tancaven la cova i se'n anaven tots a descansar fins al migdia. Després d'això, ja no es tornava a obrir aquella espècie de cau fins al matí següent.



Jo ja portava quasi un any formant part d’aquell bàndol i com ja era de la família un dia em van preguntar una qüestió important i definitiva, que em va fer recapacitar i seguir amb el que ja havia començat. El més fosc i cruel d’ells es va dirigir a mi i en la seua brusquetat em va dir:

-Ei panerola! Tindràs un nom no? Com et diuen?

Ràpidament, una barreja de pensaments revolotejaba el meu cap, sentia por. Tenia dubtes.



-El meu nom?- vaig dir, al cap i a la fi eren assasins. De sobte, des del més fosc del meu inconscient una paraula brotà dels meus llavis, deixant-me inevitablement sorprés. Em vaig sentir dient-la com si no fora jo qui parlarà:

-Em diuen Joan.

Esta paraula em va connectar amb moltíssima força amb el motiu pel qual havia abandonat aquella nit la meua llar i el calor de la meua família.



Temps després, la mala ratxa ens perseguia. Ja portàvem uns mesos sense donar cap assalt important. Aixo motivà que em convertira en una peça clau per ells, aprofitarien la semblança juvenil pròpia de la meua edat, la meua mirada neta, les meues mans lliures de sang, en definitiva, la innocència que m’envoltava i que ells ja havien perdut fa anys. Aniria al poble, em camuflaria entre la gent i durant dies estaria molt atent de qualsevol informació que poguera indicar quina seria la nostra próxima víctima. Tots els dies baixava al poble, i em feia passar per un aprenent de qualsevol dels oficis, del ferrer, sabater, panader; no em pagaven però em donaven de menjar. El meu objectiu era adonar-me de qualsevol informació que em posara damunt la pista del següent colp. Cinc dies després la sort estava del meu costat. Aquell dia tornava a ser el aprenent del ferrer. Fins a la ferreria arribaren un grup de set desconeguts, es pareixien als bandits, semblaven seriosos, eren grans, tenien un caràcter tosc i brusc, no tenien cara de molts amics. No volien dir ni d’on venien ni on anaven, asoles volien que el ferrer i jo els revisàrem la seua cavalleria.Va ser aquella semblança i la seua imposada discreció lo que cridà la meua atenció. Hi havia alguna cosa que feia olor de sospita, que amagaven? Qui eren?Comencí a seguir-los intentant passar desapercebut. En una de ixes, i aprofitant la beguda que circulaba per la seua sang al voltant de poca nit, em vaig adonar de per qué els seguía.



Eren mercenaris contractats per un ric senyor feudal per a traslladar la dot desde el lloc de partida fins al castell on tindria lloc la boda de la seua neboda casadera. Volien unir en matrimoni a la jove amb el fill primogènit d’un noble.

Ja la tenia, eixa era la informació con la que tornaria a l'amagatall dels meus companys. Els hòmens, entre gots de vi i crits, deixaven vore la riquessa d’aquella dot amb la que viatjarien uns dies després, i a més, el alcohol els afluixava la llengua i sense saber-ho estaven diguen-me el seu recorregut.Sería el colp definitiu. Els meus amics bandits estarien orgullosos de mi, tindria un lloc rellevant entre ells, ya no sería la panerola cuinera mai més, aquests mesos amb ells m'havien convertit en un home valent i sense els pors d´aquell xic que un dia, fugí del seu món a la recerca d'un futur.



Torní aquella nit fosca com la gola d’un llop amb els bandits. Les meus notícies van ser com música per a les seues rudes orelles.Ens preparàrem i exploràrem aquell recorregut per a preveure qualsevol imprevist.La meua tasca seria fer de carnada, fingiría un accident, per aturar la diligència i, aleshores, els meus se'ls tirarien damunt. La dot sería nostra en un tres i no res.Eixa vesprada tot estava previst, i mentre jo estava tirat en terra fingint un estat de gravetat fisica, una imatge vingué al meu cap. La cara del meu germà major, el meu referent em mirava fixament amb ulls dolços.

-Què? Què em passa? Ara no, no tinc temps, no puc.

S´apropaven els sorolls dels cavalls del grup de la dot, estaven arrivant.

Tal i com havíem previst, al trobar-me al mig del camí, com mort, ferit, rodejat de lo que semblaven restes d´un assalt, el mercenaris pararen. En eixe moment, va caure damunt d’ells la fúria del meus amics bandits.La dot era nostra. El colp havia sigut un èxit. Els bandits em victorejaven, cridaven i m’ovacionaven sense parar mentre jo em trobava estrany. Confós i content, atordit i orgullós, perdut i eufòric. Sentia com cada volta que escoltava “el meu nom”, el cor em tremolaba.



-Joan, que gran ets!

-Arribaràs molt lluny Joan.



-Joan, el portes dins…



Algo es trencà dins meu, eixa identitat que havia construït com a fugitiu ja no podía sostenir-la, no només era el nom del meu germà, era també la seua influència en mi, era el seu record, eren les imatges de la nostra infància junts, els nostres somnis, la seua voluntat de ser una persona honesta, era que jo no era un bandit.Tornava al punt de partida.