Era la primera vegada que a Iris li tremolava tant el pols, mai havia estat tan nerviosa davant la presència d'algú. No obstant això, el metge que l’acompanyava tan sols mirava la situació com si ja s'haguera repetit abans, com si ja coneguera a aqueix androide que descansava davant dels seus ulls.



—Alguns de nosaltres encara teníem la teoria que continuaves viu...



Llavors el silenci va acabar de trencar-se i aquella tensió que podien tallar fins i tot amb un ganivet va començar a ser encara més pesada.



—Sempre heu pensat que éreu més intel·ligents que nosaltres, però som màquines, vosaltres humans.



La veu d'ell va fer que la pell de la nostra androide s'estarrufara, acció que mai li havia ocorregut. Encara que no volia mirar-li als ulls, hi havia una xicoteta veu al seu cap ple de cables que li deia que havia de mirar-li, que ell estava buscant això d'ella.



Així que ho va fer. Va alçar la mirada fins als seus ulls i fou en eixe moment quan l'electricitat va començar a fer de les seues.



Una llum directa i contínua va eixir de les òrbites de 908, que anava directament a les d'Iris. Aquesta no va poder fer res, va voler apartar-se davant la por del dolor, com si fora una de les tantes proves que li feien en aqueix lloc, però no va anar així.



L'ambient va començar a respirar-se més càlid, amb menys dolor, menys sang i més complicitat. Aqueixa llum que ara passava a la seua sang, als seus cables, a les seues venes i al seu cor de diferents metalls, feia que el lloc deixara de ser tan dolent com creia, perquè ell li estava donant la seguretat que ella necessitava.



Els peus d'Iris van començar a elevar-se, de manera que va deixar de tocar el sòl. La llum es feia cada vegada més forta i tot aquell que estiguera per allí podia observar com no era una simple llum blanca, perquè s'observaven records.



Sí, records i emocions.



Iris tenia la ment en blanc, però 908 no. Ell sabia tot el que havia ocorregut amb ella i amb cadascuna de les persones ja mortes per tots els llocs d'aqueix edifici.



El metge analitzava tot amb una certa admiració, era la primera vegada que veia a dues androides fent això. Ni tan sols tenia un raonament mèdic com per a justificar-ho, no sabia què dir, però la por començava a brollar en ell en el moment en el qual va veure com 908 li feia veure a Iris el dia del seu segrest. El dia que tot havia canviat per a ella.



Va eixir corrent cap a ell pensant que d'aqueixa manera podria parar tot el que li estava fent veure a Iris. No obstant això, l'energia que transmetia era massa potent per a un humà. El dolor va començar a inundar cada teixit del seu cos, les seues cames es van afeblir a l'instant i un crit se li va escapar d'entre els llavis.



El cabell que adornava el seu cap va deixar de mantindre's ferm en el seu lloc, ara decorava el sòl d'aquell lloc. La sang li eixia per les orelles, de davall de les ungles... Com haguera passat si en algun moment Fàtima haguera tocat aquell casc.



Va intentar no donar-se per vençut, volia alçar-se, però ja era massa vesprada. La seua pell començava a fondre's per la gran quantitat de calor que la ira d'Iris desprenia.



—Sempre serem més que tu, Adan...—El metge parlava amb dificultat mentre les seues dents queien amb cada paraula.



La nostra androide va caure a terra abruptament alhora que el metge acabava mort i fos, fent que ara l'olor de sang fora completament secundària. La forta llum va deixar de brillar i tot va tornar a ser foscor, una en la qual tan sols es podia escoltar la respiració d'Iris.



El mal de cap va fer presència ràpidament. Milions de neurones van començar a connectar i la sang a ser escassa. Tractava de pensar amb claredat, volia ordenar tots aqueixos records d'alguna forma, encara que era inútil.



—T'ha anomenat Adan...



Va ser l'única cosa que va poder articular la nostra androide quan va tindre les suficients forces.



908 va soltar un sospir, com si li avorrira la situació o no vera suficient agraïment cap a ell. Va fer alguns passos cap a Iris i la va agafar del mentó. Van tornar a tindre contacte visual, però aquesta vegada no va haver-hi una reacció elèctrica. Aquesta vegada solament va haver-hi una reacció emocional.



—Solament em diràs això després de tot el que t'he ensenyat?



—No sé què vols que et diga si jo...—Una forta burxada en el lòbul parietal va començar a atordir a Iris, fent que no poguera acabar l'oració.



El segrest començava a ser el vertader protagonista del seu cap. Començava a recordar el tacte d'unes mans poroses agarrant-li la cintura i portant-la a un lloc que ella no coneixia. Sabia que aqueix no era el seu lloc, ací no estava la seua mare. L'Iris de set anys no hauria de ser allí.



L'hipotàlem de la nostra androide, aqueix de ferro que intentava produir les mateixes hormones que produïa el d'un humà, no sabia bé què produir per a controlar l'enorme quantitat de sentiments que començaven a nàixer des del més amagat del seu cor.



Li rodaven llàgrimes davant la mirada fixa d'un dels metges que ella mateixa havia arribat a considerar com el seu pare. Li feia mal haver viscut enganyada, però tampoc podia evitar pensar que solament era un joc de 908. No podia creure que en algun moment va tindre una família i que simplement la van segrestar un dotze de juliol, al capvespre, després que ella mateixa s'escapara de casa.



Cada llàgrima que queia de les seues galtes feia al·lusió a un record nou, però tot relacionat amb aqueix segrest. Amb aqueixa gran mentida de tants anys.



Si ho intentava amb forces podia fins a arribar a sentir com els metges canviaven cada òrgan del seu cos per un de ferro i configurat com un ordinador. Recordava com una de les infermeres l’agafava de les mans, mentre altres dues li subjectaven les cames perquè res isquera malament.



Tot començava a ser una il·lusió, res era real per a Iris. Necessitava parlar, preguntar a 908 el que estava passant, però era incapaç de tornar a formular una paraula correctament. El seu cervell estava massa ocupat donant-li colps de realitat que li feien afeblir-se cruelment.



—Recorda-ho tot.



Va ordenar l'androide, aquesta vegada asseient-se davant d'ella. Ell estava tranquil, no veia res de dolent en els seus actes i sabia que si aconseguia la ràbia pròpia d'un humà en Iris, acabaria per destruir tot allò que ell volguera, perquè estava disposat a utilitzar això que provocava en ella per al seu benefici.



—Recordes tot aquell dolor? Ells et van agafar un dotze de juliol a la vesprada, caminaves a poc a poc, amb por de trobar-te amb algú, però confiaves en la gent que t'envoltava, tan sols eres una xiqueta, com tots els que ara estan morts.



—No m'han pogut fer això...—Iris va aconseguir parlar, però amb dificultat.



—Sí, ho van fer, com també et van llevar els òrgans i els van guardar. Et van canviar tot de tu per metalls que a poc a poc s'han anat oxidant. Van canviar la teua manera de pensar, de sentir, de reaccionar. T'han llevat el dret a ser independent, viuràs sempre sota la droga que anomenen sang, perquè si no moriràs d'una intoxicació per culpa del ferro.



El cervell d'Iris no era prou potent per a reaccionar davant tants estímuls alhora. Ella ja ho recordava tot, no tenia per què repetir-li-ho. Solament estava provocant-li una ràbia que més tard no podria controlar.



—Tu ara podries ser feliç amb una família que realment et vulga. Podries estar amb algú, ser... normal. Per culpa d'ells ja no ho podràs ser mai més, Iris.



—Per què estàs fent tot això? Per què t'ha anomenat Adan? És el meu amic, no eres tu!



Iris començava a desesperar-se. Necessitava tindre respostes a tot el que li estava passant, perquè res tenia sentit.



Va posar les seues mans sobre les de 908, qui li mirava com si volguera ajudar-la. Ella no va poder mirar-li als ulls de nou. No obstant això, va tindre la suficient valentia per a agafar l'aire que els seus metal·litzats pulmons necessitaven i tornar a parlar.



—Tots nosaltres hem sigut xiquets segrestats, veritat? —908 va assentir.— Si és així, per què mai ningú ens va reclamar? Per què ningú ens ha buscat mai? I dis-me ja per què t'ha anomenat Adan perquè no permetré que embrutes el nom del meu amic.



La ràbia li va fer parlar tan de pressa que li va ser impossible controlar les tos que van vindre després.



—Ningú us va reclamar mai perquè probablement ells també estan tots morts. L'únic record que no t'he pogut passar ha sigut tot el temps que heu estat adormits congelats. La ciència i tecnologia va evolucionar tant que es va fer un perill real per a la societat. Tots els científics encarregats dels segrestos van ser aquells que volien experimentar amb persones, no amb animals i ho van fer ocultant-se de l'Estat d'alguna forma.



908 va callar per a veure la reacció d'Iris. Com que no va veure cap, va continuar parlant.



—Mai s'havia pensat d'una forma tan nova com ho feien ells, així que van decidir segrestar xiquets i crear unes màquines on congelaven teixits que després de ser descongelats continuarien amb les seues funcions, però tots els òrgans que van ser introduïts en aquestes màquines es van podrir al cap de cinc setmanes.



»No era viable, així que van pensar que en comptes de treballar amb òrgans reals, ho farien amb òrgans creats a partir de diferents compostos del ferro. L'enorme conductivitat d'aquests nous metalls van fer que poguera passar electricitat a través d'ells i un líquid que van crear a partir de petroli. Aqueixa droga de la qual els androides depenem, aqueixa sang de sempre, bàsicament, com la gasolina dels cotxes i impedeix que ens oxidem.



»Abans d'adormir-nos ens van canviar cada part del nostre cos, ens van modificar al seu gust. Sabien que era perillós, però feia anys que ho feien amb xiquets encara més xicotets. A més, tenien la ment tan podrida que els era igual fotre la vida d'uns xiquets que no aportaven res a la societat del moment.



»Finalment van fer el que van voler. Tots vam romandre congelats fins que van passar els suficients anys perquè ningú sàpia qui som, per si de cas en algun moment eixíem d'ací.



Cada paraula que pronunciava 908 era certa. La tecnologia i la ciència havien avançat fins a un punt molt preocupant per a tots, la medicina necessitava nous camps on investigar, volien saber quines coses podrien trasplantar, quin sistema podria ser substituït per un altre i l'única forma que van tindre va ser així: convertint humans en androides.



Iris seguia en un estat de shock; havia viscut tota la seua vida en una mentida. En la seua ment solament passava la possibilitat que 908 volia matar-la i, abans d'això, volia fer-la patir d'aqueixa forma, però llavors no tindria tant de sentit tot el que deia.



Llavors el fet de viure tancats o que sempre haja sigut un tema tabú parlar de l'exterior era per a mantindre'ns callats. D'aqueixa forma ningú mai s'escaparia o es reivindicaria.



En quin moment la ciència es va tornar tan perillosa? En quin moment es va travessar la línia cap a l'immoral?



Iris ja no veia més enllà del mal que li havien causat. Notava com el seu cor bombava les xicotetes gotes de sang que encara li quedaven d'una forma intensa. Estava rabiosa, furiosa, volia callar a 908, que no parlara de res més, volia matar-lo com ell havia matat tots els seus amics, però encara tenia massa dubtes.



—Adan...—La nostra androide va tornar a mirar-li als ulls.



—El teu amic ha sigut l'única veritat d'aquest joc, volguda. —Sense cap empatia, va soltar una riallada carregada d'amargor.— Li van posar Adan perquè ell sí que era un androide de veritat, un que van crear a partir de teixits falsos que van fer mitjançant noves formes de vida d'un dels laboratoris dels nostres caps. Li van posar així per mi. Jo vaig ser el primer defectuós, em vaig sentir atrapat i els vaig matar a tots. D'una forma o una altra, el teu amic els va recordar a mi, ell també estava format per 908 components, solament que ell no era perillós.



—Adan era el major de tots, és impossible que nasquera després.



—De debò creus que en això tampoc van mentir quan has perdut tota la teua vida creient-los?



—És impossible!



—No ho és —aquest va tornar a riure — Adan era l'únic androide real de naixement i, com que jo vaig ser el primer amb 908 components, com ell, li van posar així. Com creus que apareixia en els teus somnis? El meu component 907 és capaç de compatibilitzar-se amb els components dels altres. Això va fer que em ficara en la teua ment i et faça somiar i pensar pel teu compte. Hauries d'estar agraïda.



I aqueixa última oració va ser la que va fer que Iris, de sobte, explotara del tot, perquè el seu cervell ja no va poder resistir tanta informació.



La llum que abans eixia pels ulls de 908 eixia ara de la boca d'Iris. Es feia olor el foc d'alguna cosa que li cremava per dins, com si algun d'aquells òrgans s'estiguera cremant.



908 es va alçar abruptament. Va intentar allunyar-se d'ella perquè aqueixa llum que ell també podia transmetre no podia tocar-lo, llavors els seus àtoms acabarien de col·lapsar amb un problema completament elèctric en les seues entranyes.



Iris això no ho sabia, però ja no era ella la que estava pensant o reaccionant. Ja no era ella qui controlava aqueixa llum que il·luminava aquell lloc i que començava a calfar de manera preocupant l'ambient. Ja no.



La nostra androide es va alçar quasi alhora que ell i va caminar mirant cap al sostre. Les parets i tot el que hi havia al voltant començava a cremar en flames i a fondre's per la forta calor que ella desprenia.



Els components de l'androide defectuós van començar a col·lapsar, la seua pell es fonia per segons i només va poder cridar de dolor. Tot d'ell va acabar cremant-se, la seua pell queia a terra d'una forma subtil i elegant, tot el contrari al que va fer ell.



En el moment que va morir, Iris va tornar a ser ella mateixa. Els seus ulls van tornar a tindre color i la seua boca ja no soltava la llum que emetia el seu interior, però en ella no hi havia gens de penediment.



Es va adonar llavors que era l'única i que tots els androides que ella crearia no serien esclaus. Perquè el dolor pot transformar a les persones, com el poder i els diners, però tot allò que s'ha fet, siga bo o dolent, tornarà per tu, en forma de somni o en forma d'un dels teus pitjors malsons.