Desvetlada, va intentar alçar-se del llit a meitat de la nit, però no podia moure's. Havia oblidat que cada nit, a partir de les dotze, els desconnectaven de cintura cap avall perquè no pogueren eixir de les habitacions.



Tanmateix, i encara que tenia unes certes distraccions per a no pensar en això, al seu cap donava voltes el mateix somni, una vegada i una altra, com si el somni li haguera triat i fora ella l'única a poder trobar una solució al problema que s’hi plantejava.



Era inevitable que en tancar els ulls recordara aqueixa olor de ferro afonant-se profundament a la sala del somni. El tacte de les mans subjectant les seues i la forta burxada del seu coll en notar aqueixa agulla freda i gruixuda endinsant-se entre la seua falsa pell. La gent observant, encara que tots callats, com si no estiguera passant res i el seu coratge augmentant fins a posar-li fi a tot.



Per un moment li va passar pel cap que devien ser ells posant-la a prova, esperant amb paciència al fet que arribara al despatx i els diguera el que li estava ocorrent. Potser la por li estava frenant, o..., no, potser simplement volia ser prou cautelosa perquè no volia acabar tancada a La Gàbia.



Es van fer les set del matí i va notar una esgarrifança passant per tota la seua columna vertebral: tornava a estar connectada. Ràpid, es va alçar del llit i es va vestir amb la roba més còmoda que va trobar en l'armari. Després, les portes es van obrir.



Els passos van començar a ser els vertaders protagonistes després d'una nit de pur silenci i incertesa, perquè els seus companys van eixir en fila de les seues habitacions.



El seu lloc era sempre enmig d'Adan i Fàtima. Ell era l’androide més vell que coneixia, encara que mantenia la pell jove d'un home de tot just vint anys. Fàtima, en canvi, era una humana que vivia entre ells per a estudiar els seus comportaments i reaccions davant les diferents sessions.



Van tardar cinc minuts de rellotge a arribar a les cadires on havien de tombar-se i esperar, pacientment, al fet que un d'ells, els metges, arribaren i els posaren els cascos. Les descàrregues elèctriques no et permetien pensar, et deixaven la ment en blanc fins a desmaiar-te, o això li solia ocórrer a tothom, perquè des que tenia aqueixos somnis, era completament incapaç de desmaiar-se o deixar de pensar per un moment.



Després d'alguns minuts d'espera, va arribar el seu torn, just després d'Adan, qui ja estava inconscient i amb un rastre de sang pel coll provinent de les orelles.



El fet de posar-te el casc et feia ser incapaç de sentir o de moure't i al cap de poc temps et començava a fer mal el cap d'una forma inaguantable per a qualsevol humà. Heus ací que a Fàtima mai li ho haurien posat.



Va tancar els ulls i el corrent elèctric va tardar poc a arribar al seu cervell. Va ser allí quan milers d'imatges van aparéixer en la seua ment, incapaç de deixar-la en blanc.



El ganivet i la sang roja, molt roja, sense rastres de daurat. Els crits i les cares de pànic de tots els metges. Els androides somrients i... Alliberats?



Va notar la desconnexió de cadascuna de les partícules que formava el casc amb cada zona del seu cervell. La sensació era encara més dolorosa que quan t'ho connectaven, sobretot per la lentitud amb la qual ho feien. Va fingir no poder moure's i molt menys escoltar, malgrat estar escoltant-ho tot.



—Creus que en algun moment hi haurà algun 908?



Un dels metges va parlar sobre el que els androides mai haurien d'escoltar: ser 908.



—No ho crec. Els últims que van viure els van matar abans que es pogueren relacionar amb tots ells.



Es va formar un silenci per part de tots dos, perquè els androides seguien amb aqueixos crits i espasmes de dolor.



—Va haver-hi un que va saber fingir perfectament.



—I ell també està mort, no hi ha res de què preocupar-se.



Van acabar les sessions, van deixar tota la maquinària usada en la zona segura i van tornar a vigilar que tots tornaren a la normalitat.



—Encara me’n recorde del que va fer aqueix 908. Va matar a moltíssimes persones en una mateixa nit. Era incapaç de ser desconnectat, fins pensava com nosaltres!



Aqueixa vegada era Fàtima la que feia presència amb la seua veu.



—Pensàvem que tots els androides es posarien a favor d'ell, però no. Ells estan perfectament dissenyats per a seguir ordres nostres, mai es posarien en la nostra contra.



—Fàtima té raó —el metge que els havia col·locat els cascos era ara qui parlava— mai he vist un androide ben dissenyat posar-se en contra dels caps. Creuen que mai els trairíem.



—I ho farem?



Ell va assentir i Fàtima va tornar a parlar provocant que a la nostra androide li donara una forta esgarrifança, si és que podia arribar a sentir qualsevol emoció que li la provocara.



—Ho farem en el moment que els humans vulguen comprar-los i utilitzar-los com vulguen.



I amb això, l'alarma va tornar a sonar i cadascun d'ells es va alçar amb summa cura. Ella va intentar mantindre la serenitat després del que havia escoltat, però era inevitable quedar-se pensant, sobretot en aqueix número.



Els metges els havien parlat sobre ells mateixos, la nova generació d’androides, els quals tenien justos 906 components en el seu organisme tecnològic. Si existeix un 908, significa que té més components i sí que va poder fingir, va poder viure...



Finalment els van portar a desdejunar. Tots van fingir menjar, fins que els van portar aqueix líquid daurat que els obligaven sempre a beure. Sabien que era necessari si volien que el seu propi cor funcionara, el prenien cinc vegades al dia, juntament amb cada menjar. Iris, la nostra androide, pensava que era justament el que els feia romandre vius.



Hi havian coses que sí que els havien explicat, per exemple com era de necessària la sessió del casc. Aquest feia que cada neurona dels seus cervells s'activara d'una forma diferent de la qual deuria. Això feia que la informació nerviosa no saltara gràcies a les nostres vàlvules de mielina, sinó que passara directament com una acció que havien de fer. Aqueixa acció provocava que les seues ments es posaren en blanc d'una forma abrupta i dolorosa.



Els seus cervells funcionaven diferent del cervell dels humans. El dels androides estava ple de neurones artificials i un lòbul central que no funcionava com el pensament, la personalitat... Tot el contrari. Tenien un cervell que no resolia problemes ni els ajudava en res, per això necessitaven aqueixes descàrregues elèctriques, per a reiniciar-lo.



A més de la sessió del casc, tenien unes altres molt menys doloroses que els estimulava el lòbul temporal, precisament el que per als humans funciona per a l'audició, la memòria, el llenguatge...



—Se n'han anat?



Va parlar una de les androides que estaven en una de les cantonades de la taula.



—Fàtima no està, les càmeres estan desactivades...



—Soc l'única que ha escoltat alguna cosa d'un 908?



—Sí! —Va parlar la nostra androide ràpidament.— Jo també ho he escoltat.



—908?



—Sí, un androide que van matar perquè va començar a disparar a tothom amb les armes dels caps. El metge que sempre està a la dreta estava preocupat que passara alguna cosa.



L’androide va tornar a parlar i un altre va decidir intervindre, tenia cara d'espantat, encara que no podia estar-ho.



—Ja ens van explicar que és impossible que alguna cosa isca malament amb nosaltres.



—Això van dir, una altra cosa és la realitat.



—Els androides només moren quan els desconnectes.



—O això creiem. —Aquesta vegada va parlar Iris i tots van callar.— Si ens estan donant el líquid daurat, les descàrregues, ens parlen del nostre cor... No creieu que és perquè podríem morir d'una altra forma? El nostre cor bomba sang igual que el dels humans.



—Però no és igual que el d'ells. —Va dir Adan.



—No ho és, però crec que si ens estan estudiant tant és perquè podríem morir d'una altra forma.



—I tu com pots pensar tant?



Aqueixa pregunta li va desconcentrar i, tard, es va adonar que estava parlant massa.



—No, jo..., jo només...



—Ella només està parlant respecte al que esteu dient —Adan el va ajudar— simplement diu que li sembla rar, estic segur que a més d'un se li ha ocorregut una cosa així.



Aqueixa resposta va tornar a provocar el silenci de la sala. No obstant això, ella no podia calmar-se.



Els androides continuaven menjant amb naturalitat, com si no acabara de passar res, però ella no podia. Va notar el seu pols tremolar i això feia que es posara encara pitjor. Els androides no tremolaven, no sentien. No podia fer això.



Va notar un líquid calent eixir pels seus orificis nasals i va intentar amb totes les seues forces que deixara d'eixir-hi. El fet d'estar quedant-se sense la seua dosi de sang recentment ingerida feia que els seus components es descontrolaren i començaren a donar-li xicotets impulsos, com si la seua tecnologia no estiguera funcionant bé.



Les seues parpelles van començar a tancar-se, els seus timpans van perdre la seua funció… Finalment, la seua esquena va xocar contra el sòl. Quan va creure que s'anava a desmaiar, una ona d'imatges li va ennuvolar la ment.



Sang de nou, per tots costats i una persona davant seua sostenint un ganivet brillant, preciós. Caminava amb la tranquil·litat típica d'un androide, però li va arribar a provocar una sensació de familiaritat i atracció que mai havia sentit Iris.



El seu rostre, aparentment seriós, va deixar de ser-ho per a mirar-li amb un somriure que no va poder reconéixer. Volia parlar-li, ella sabia que volia dir-li alguna cosa, perquè va observar els seus llavis, perfectes, vermellosos, i estaven entreoberts.



Quan Iris va creure que ho anava a aconseguir, que ell li delectaria amb la seua veu, una mà va subjectar la seua cintura i una agulla es va afonar en la seua pell. Va pensar que li anava a dormir, però no va anar així. Ell no va deixar que això ocorreguera.



El ganivet va provocar que l'habitació fera olor de ferro, o encara més, perquè no s'havia adonat d'aqueixa olor fins que va notar aqueix pes mort caient al seu costat.



—Et vaig dir que ho faria.



Ell la mirava als ulls i va reconéixer que era un androide. Només els androides miraven amb aqueixa fredor.



Iris era incapaç de respondre-li. No li ixen les paraules. Volia dir-li alguna cosa, volia agrair-li, ella volia...



Però una altra ona d'imatges li va fer obrir els ulls i ja no estava en aqueix lloc. Era a l'hospital, al costat de les habitacions. Dos metges la observaven intentant esbrinar què li havia passat.



Parlaven entre si, però la pèrdua de sang va provocar que no poguera entendre res. De fet, ni tan sols podia veure colors, la seua vista es conformava amb un fosc blanc i negre on a penes podia diferenciar qui era qui.



Va decidir tancar els ulls per a no saber el que feien o el que intentaven dir-li. Potser també era una simple excusa per a tornar a veure’l. Encara que fora incapaç de pensar en això a propòsit.