Milers de llums van assotar els ulls d'Iris quan es va despertar. Els seus sentits tornaven a funcionar, les seues mans responien bé al tacte i els seus timpans intentaven entendre tot el que els metges parlaven entre ells.



No obstant això, va ser impossible intentar continuar escoltant o acostumar-se a la llum. Tots els professionals de l'habitació, a l'uníson, van callar i van girar els seus rostres cap a ella, qui no es va molestar gens ni mica a dissimular, com potser sí que haguera fet en qualsevol altre moment.



—També tens la capacitat de despertar quan vulgues?



La veu d'un dels metges la va fer sobresaltar i va dirigir la seua mirada a ell. Com a acte involuntari, va intentar moure's, però tant les seues mans com les seues cames estaven lligades.



—T'hem injectat la suficient anestèsia perquè no despertes en dues hores més. També vam donar sang suficient per a resistir adormida amb el casc, però no la necessària per a romandre desperta les hores que no et va afectar aqueixa prova.



Iris es va estremir, com si tinguera aqueixa capacitat en la seua configuració, però no va dir res, va deixar que el metge continuara.



—Quan els androides dormiu, la sang que us donem deixa de circular pel vostre organisme, solament quan romaneu desperts o executant activitats aqueixa sang es consumeix. Sí, podríem dir que és un combustible, i tu havies gastat tot el teu.



El metge es va asseure davant d'ella i, encara que Iris va voler no mirar-lo als ulls, el seu instint humà li va provocar que ho fera. En aqueix moment, una ona d'electricitat va recórrer els seus braços i va parar quan va arribar a la zona de la jugular.



El doctor sempre havia dit que la jugular era el centre de comandament de la sang dels androides, perquè si tardava a arribar a aqueix lloc, era igual quanta quantitat de sang hagueren ingerit, acabarien oxidant-se.



—Et vam fer milers de proves i totes ens diuen que funciones en bones condicions. Llavors explica'ns tu, Iris, què és el que t'està passant i per què ens ho estàs ocultant?



Iris no sabia què respondre. En el seu moment va pensar que tot era una farsa d'ells i que estaven posant-la a prova, però arribats a aquest punt, la nostra androide solament podia desviar la mirada i callar.



—Et vam fer estudis per a saber si eres 908.



—Quins resultats van donar? —Ràpidament, Iris va alçar el cap i va tornar a mirar-lo als ulls.



No obstant això, l'androide es va adonar d'alguna cosa que mai s'havia adonat del metge: la seua mirada. No semblava humana com pensava, de fet, ni tan sols semblava una mirada. Va percebre dues òrbites movent-se com si algú li estiguera donant l'ordre de cap a on mirar.



—No tens cap característica pròpia d'aquell androide, així que si era això el que t'estava preocupant, pots traure-t'ho del cap.



—Llavors com expliqueu el que m'està passant?



Iris va notar les seues mans i turmells alliberar-se i ràpidament es va asseure en la butaca on estava tombada.



Ningú va parlar, ningú va contestar a la seua pregunta, simplement li van llevar les cordes i li van obrir la porta com si ja no poguera saber res més, però ella no estava disposada a seguir nits sense dormir donant-li tornades al capdavant o, simplement, somiant amb aqueix androide.



—No me n'aniré. —Va respondre trencant el silenci.— No fins que em digueu què m'està passant i per què puc tindre somnis. Cap androide més pot tindre'ls.



Les mirades van tornar a incomodar l'ambient, o potser només van incomodar a Iris. Va ser ací quan es va adonar que no sols el metge que li parlava tenia aqueixos ulls tan estranys, la resta dels doctors de la sala els tenien iguals, o almenys això va creure.



Aprofitant que es mantenien en silenci, es va moure cap a un costat de la forma més lenta possible, d'aqueixa manera solament qui tinguera vista perifèrica o, simplement, que estiguera atent als seus moviments, se n'adonaria. Però no va ser el cas.



No obstant això, va notar una mirada que no s'apartava d'ella. Inconscientment, van fer contacte visual i aquesta vegada sí que va reconéixer una mirada humana. Els seus ulls ja no eren simples òrbites, ja no transmetia indiferència, buit, de fet, tot d'aqueix metge li feia estarrufar la pell.



—Tu no eres com ells.



Iris es va atrevir a parlar i va tindre la suficient valentia per a acostar-se a ell.



—I tu tampoc com els altres androides d'allí fora.



—Sempre m'havíeu dit que jo era diferent.



—Però mai vaig pensar que series prou humana per a reconéixer mirades. Això no ho fan simples androides.



Les paraules d'aqueix metge començaven a pesar al cap de nostra androide. Res acabava d'encaixar-li i la paraula "humana" no estava en la definició de la seua persona.



Va voler contestar-li, però Iris es va adonar d'alguna cosa més: en el moment que ell va començar a parlar, cap metge més de l'habitació es va moure. I això era realment pertorbador, perquè semblaven androides oxidats de veritat, no les maquetes que els feien estudiar.



—Ells són els metges que cada dia us cuiden, què els veus de rars? Ja no els veus tan humans, Iris?



No li eixien les paraules, ara records assotaven la seua ment intentant recordar-se de les cares de tots ells cada dia de la seua vida. Per a ella ells tenien cares normals, veus normals, rostres normals que no sembraven por, sinó confiança i respecte.



Les mans li van començar a tremolar i aquesta vegada va ignorar aquest acte tan impropi dels androides perquè no podia traure les seues pròpies conclusions de cap manera. No podia veure'ls, li feia por pensar que ella també era així.



—Els veus més robotitzats, Iris? —El tacte fred de la mà del metge va fregar la galta de la nostra androide.



—Què m'heu fet?



No va poder rebre una resposta perquè l'alarma d'emergències va començar a sonar a la meitat del corredor de les habitacions.



El metge amb el qual mantenia la conversa va eixir corrent cap a aqueix corredor i, tot seguit, la resta de professionals.



La nostra androide els va imitar, va intentar aconseguir-los i córrer a la mateixa velocitat, però estava tan afeblida que va tardar uns minuts més a arribar. I el que es va trobar davant li va fer preferir no haver arribat mai.



Els metges van intentar tapar-li la vista, però era inevitable l'olor de ferro que es respirava per tot el corredor. La sang deixava un rastre que es perdia per les habitacions i les parets no eren excepció de totes les marques d'aqueix líquid roig.



A Iris li faltava l'aire i sang per a poder pensar millor en què fer o com continuar reaccionant. La conversa li havia llevat tota classe de capacitat pensativa i ara necessitava saber on estava Adan i on poder amagar-se.



—Si et mous sense el meu permís, seràs tu la següent.



El metge va parlar sense cap mena d'objecció. Va agafar a l'androide del braç i la va fer caminar davant d'ell per a no perdre-la de vista. El que no van tindre en compte fou la quantitat d'androides morts que decoraven el sòl i que feien impossible el pas.



—No podem passar... Estan tots morts ací...



—Continua caminant!



El crit del doctor va fer ressò per tot el que quedava de corredor i va fer callar a tota classe de respiració, gemec de dolor o moviment que encara podien fer els androides. De totes maneres, i amb tot el seu pesar, Iris va començar a apartar-los, demanant-los perdó mentalment, com si d'alguna forma ells es pogueren comunicar així i pogueren escoltar-la.



—Això... Estic segur que tot això ho has provocat tu...—Va parlar amb ràbia el doctor.



—Si ho haguera fet jo crec que tots els morts seríeu vosaltres.



—Mai t'hauries atrevit a tocar-nos. Ens tens massa por per a incomplir les normes.



—I tu li tens massa por als androides per a veure a un tan evolucionat com va ser 908.



Iris ja no podia callar. Ara parlava la fúria per ella i per totes les morts que podien haver sigut evitades. Les seues ganes de cridar li van fer traure les poques forces que tenia i soltar-se de l'agarre del braç que li estava ferint.



Va voler eixir corrent, deixar-ho arrere o que un dels androides revisquera i la matara, però no volia ser així de covard, o almenys no volia ser com ell.



Els seus passos van continuar fins al final del corredor, on, lliure d'androides i de sang, l'olor de ferro s'intensificava. Les parets, en canvi, les decoraven números i paraules. Números pintats de roig. El número 908.



Iris va sentir maleir al doctor, qui estava immòbil observant-ho tot. Ella, en canvi, mirava la decoració amb fascinació, volent conéixer al causant de tal acte que feia tremolar de por a qui més li estava donant mal de cap.



I va aparéixer.



Un androide davant d'ells on l'escassa llum no deixava analitzar el seu rostre. Portava una arma damunt i els passos ferms i lents que donaven cap a ells solament feien que ella volguera veure més d'ell.



El cor d'Iris va començar a bombar amb més intensitat la sang que portava en les seues venes. I va ser justament quan es va adonar de per què estava reaccionant d'aqueixa manera.



Va ser ací quan va veure per primera vegada en la realitat a l'androide dels seus somnis.