La llum es va apagar: ja era la tercera setmana en el camp d’entrenament. Però, ara, comptava amb un amic, amb tot el que això suposava: tot era molt més fàcil. La guerra es feia més llunyana, i la meua situació, més propera. Vaig tancar els ulls amb un somriure.

De sobte, mentre dormia, Theo intentava despertar-me estirant-me del pantaló, amb important motivació. Vaig sospirar. Entre la penombra, el meu amic movia la mà, en un gest que indicava que volia que el seguira. Vaig cedir, després de dir-li que no diverses vegades, confiant en que valguera la pena. Vam caminar per la sala comuna i vam pujar les escales fins arribar a la sala de neteja. Amb una normalitat alarmant, va traure una peça metàl·lica de la butxaca i va forçar el pany de la porta. El vaig mirar incrèdul, però ell no va fer res, i va entrar-hi. Ja dins, va tancar la porta: estàvem a fosques completament. Theo, aleshores, va senyalar cap amunt, amb un somriure maliciós i victoriós. Sortiríem per un conducte de ventilació. Vaig intentar tornar, però Theo no m’hi va deixar negar-me. "Bé... Estaria bé un poc d’aventura, potser." Per una vegada no passaria res. A més, els oficials ja em tenien més confiança. A Theo no, però pareixia saber molt bé el que feia. Estava intrigat una altra vegada. Vaig fer-li un gest d’aprovació. “Anem-hi!”



Vam avançar per l'estret passadís fins arribar a l'objectiu de Theo. A l’altre costat, s’obria un vast i infinit cel negre. La llum de la lluna inundava tot l’ambient, càlidament. Mentre, la gespa verda es movia suaument amb la brisa nocturna. Només es sentia el silenci de la nit. Només Theo i jo estàvem per presenciar aquella tranquil·litat, i per unir-nos a ella. Ens tombàrem en la gespa, amb la mirada dirigida al cel. Mai no havia vist tantes estrelles. De sobte, una veu que barbotejava em va esglaiar.

- Ha valgut la pena o no? -Va dir Theo, en anglés, mirant-me una altra vegada amb el somriure. Sabia molt bé que això no m’ho esperava.

-Theo, pots parlar! Per què no ho has fet abans?! -Theo va riure amb mi, i va traure uns papers i un bolígraf. Ara uns papers de veritat.

-Encara que puga parlar, continue sense poder escoltar res, eh? Pren, escriu el que em vulgues dir.

Vaig escriure la meua pregunta mentre plorava de la risa, amb les lletres malformades.

-Tranqui·llitzat, va, que és una nit tranquil·la. -Va dir mentre reia també- Bé, doncs no he parlat abans perquè qualsevol notaria que sóc sord al sentir-me. Si un oficial se n’adona, em matarien. Jo sóc anglés. He traït al meu país, com tu. No servisc per a res si sóc sord, i aleshores no tindrien cap més opció.

El vaig mirar amb una ganyota de decepció. Theo tenia raó, i jo en realitat ho sabia des del primer moment. Estava en la corda fluixa, temptant a la sort. Vaig intentar ignorar aquell tema: "Com has aconseguit que no s’adonen que ets sord?"

-Doncs, molt llest que sóc, només he seguit a la resta en el que feien. Tot és tan metòdic que no és difícil.

"Sí, tens raó. Al final, tanta por ja no dona. Es fa més aviat avorrit."

-Això ho diràs tu, que te’ls has guanyat a tots, ja! Però a mi encara em miren com qui mira una rateta que s'ha colat a casa.

Ell va riure i jo, per conseqüència, també. Quan la nostra riotada, armoniosa, es va apagar, ens vam quedar una estona mirant les estrelles, sense dir res. Oblidant la guerra. Així, no vaig poder evitar preguntar, després d'un temps: "Em fa un poc de vergonya, però a voltes, quan em quede mirant les estrelles, pense que m'agradaria ser com elles, un poc… A tu no et passa?”

-Que curiós. No, no em passa. Per què?

Vaig colpejar el paper, pensant, i finalment vaig escriure: “Les veig allà dalt, sempre iguals, amb la mateixa forma, i, no sé, pense que estan tan tranquil·les… M’agradaria aconseguir eixa estabilitat, un poc. Només per un temps. Parar-ho tot.”

-Ja. Hm… Ho entenc, però no té lògica, Feliu. Estas viu, ets conscient. És la condició humana, no podem ser com una estrella.

“Ja ho sé. Només dic que m’agradaria, supose.”

-Per què voldríem estar estàtics? La vida no se’ns ha donat per a passar-la així. Les estrelles duren milers d’anys, allà dalt. El Sol, els planetes, la Lluna. Sí, tot continua inalterat. Però tu, jo i tothom, no, nosaltres ens movem. Ja estem quasi tota l’eternitat estàtics: abans de nàixer ho estàvem, i en morir ho estarem una altra vegada. Ara que se’ns dona l’oportunitat de passar un temps en el món, unes vacances del no-res infinit en aquest complex turístic que anomenem “Terra”, de veritat no voldries aprofitar-ho? Estem en un món en moviment… no t'has de quedar enrere. Podem fer-ho tot, i les estrelles no poden fer res!

No vaig reaccionar, la mirada continuava fixa en les estrelles. No sé bé quant de temps va passar. Però, de sobte, mentre intentava donar sentit a les seues paraules, tot va encaixar. Totes les peces de la meua ment que dansaven en un ball caòtic havien acabat la coreografia en una posició final perfectament encaixada, amb un "clic". El meu cor es va accelerar. De sobte, vaig començar a assabentar-me’n. A sentir. Més aviat, vaig començar a saber que sentia. Sentia el vent acariciar-me la cara. Sentia la gespa pessigollant-me les cames. Sentia la presencia de Theo, els seus sentiments, i els meus. Sentia el meu cor i podia moure els dits. Sentia que jo, finalment, estava allà, en aquell lloc infernal. Estava allà i, contra tot pronòstic, tenia esperança. Perquè estava viu, existia, i podia canviar, caure, riure, alçar-me, tornar a caure, plorar, amar... Jo existia en aquell moment i tot estava dins de mi. Tot, fins a l'última oportunitat, en les meues mans, simplement perquè estava viu. Com no me n'havia assabentat abans? Sempre havia estat dins de mi, sempre. Un vast món de possibilitats es va obrir davant dels meus ulls. Havia nascut.

-Theo, me n'he adonat!- vaig dir, rient, sense saber ben bé el que deia.

-No t'escolte, Feliu… Però puc veure't emocionat. - No m'importava.

-Estic viu, Theo! Em veus? Estic saltant! En la gespa! Estic ací!

-Però, home! Mai no t'havia vist així! Molt bé! Salta, salta. Estàs fent vibrar la gespa i em fa pessigolles.

Continuava amb un somriure, quan vaig recordar: ara tenia una tasca a fer, un sol destí molt clar, que no havia pogut veure abans. Ma mare m'estava esperant.

-Theo, escapem.

-Què…?

Vaig escriure en la carta: "Theo, escapem"

-Què?! A veure. Què et passa, de sobte? Pensa… Ja, ja… Feliu… Ja, ja, ja!- Theo no podia contindre el riure, l’emoció -És clar, escapem! Ja, ja, ja! Aquest esperit és el que m'agrada!

Marejat de tant riure, vaig tornar a deixar-me caure en la gespa. Érem tan lliures, de sobte… En aquella densa foscor, Theo i jo érem llum. No érem estrelles, però. Erem humans.

Vaig escriure, poc a poc, el pla d'escapada: "Primer anirem al camp de tir, per ací saltarem la tanca i eixirem a l'exterior. Després envoltarem l'edifici, entre el bosc, fins als cotxes. Furtarem un cotxe ràpidament i fugirem!"

-Entesos, i com penses engegar el cotxe, estratega?

“És veritat... Hauriem de furtar claus, però és impossible."

-Jo puc. Tinc unes altres tècniques, com la del rossinyol.

"No, no pots. Només et troben per fora et mataran" Em vaig quedar incrèdul.

-Em llevaré la roba per tal que no sàpiguen que sóc d'ací i demanaré indicacions. Entre això, la meua forma de parlar, i que deuen ser les 4 del matí, quede genial com a borratxo, oi? Quan em done les indicacions, l'abraçaré (també molt propi d'un borratxo) i aprofitaré per furtar les claus. Que jo sé d'aquestes coses, home. Així he hagut de sobreviure sense família. -em va mirar tan emocionat que no vaig poder objectar res més: "Theo. No vull que et passe res. RES. Promet que ho tens tot controlat."

-Ho promet. Anem-hi, ara? - la seua emoció se'm va contagiar.

"Sí, anem-hi!" Si eixiria bé o no, ja no importava. L'impuls ja estava en els nostres cossos i res ni ningú no ens podia parar.



Després de travessar el bosc, vaig fer un senyal a Theo i aquest va anar trontollant cap a l'oficial que estava de guàrdia. Jo em vaig quedar en el bosc, on arribava a escoltar-ho tot. De vegades no podia evitar riure un poc.

-Ei, xicot… S-saps per a on… Se’n va ahí… al lloc dels diners? Saps?

-Ves-te'n, borratxo. El banc està tancat ara.

-Vinga, si us plau… Vinga… - Theo s'apropava a l'oficial i aquest mirava cap a dalt, evitava el contacte visual.

-Allà, cap a l'esquerra. Ves-te'n, ja!

-G-gràcieees… - Theo el va abraçar.

-Aparta, home! Ves-te'n!

Theo va tornar cap a mi, cap a l'esquerra, i va deixar de fingir: em va fer una cara de complet triomf. Tenia les claus! Les va llançar cap a mi, per emoció, i les vaig empomar en l'aire també triomfant. Però quan estava de camí, vaig veure una figura darrere d'ell que Theo no havia vist. Era l'oficial.

-Disculpa. M'has parlat en anglés.

-... - L'expressió de Theo va morir.

-Pots parlar alemany, ara? Només és un moment.

-... - El destí estava decidit. La cara de Theo reflectia una desesperança descomunal. No sabia alemany, i menys si mai havia sentit parlar cap alemany.

-Xic… Parla. Estic cansat.

-... - De sobte, Theo em va somriure lleugerament. Havia acceptat el seu destí, i ara em donava el relleu. Em va somriure per donar-me a mi l'esperança.

-Entesos. Vine amb mi. Parlarem.

Theo i l'oficial van tornar al camp i es van perdre entre l'obscuritat de la nit, més enllà d'on la llum de la lluna podia il·luminar. Jo vaig quedar a soles, entre els arbres.

Theo s'acabava de convertir en una estrella.



Era massa tard. Només tenia una opció, i era continuar. Abans de l'eixida del sol, havia d'acabar amb la fugida. Així era la guerra: no hi havia temps per sentir pena. Vaig còrrer i vaig arribar fins al cotxe DKW en una barreja de confusió i ràbia. Només aleshores vaig tindre temps de pensar: em vaig quedar assegut dins per un temps immesurable. En un moment, però, vaig recordar, entre llàgrimes i rememoracions, el propòsit del somriure de Theo: que jo complira el meu. La seua esperança. Ara només quedava tornar a la meua llar. Havia de fer-ho per ell. No fugiria. Eixugant-me les llàgrimes, vaig obrir la guantera i vaig agafar el mapa: un mapa d’Europa i un altre de Brussel·les. Vaig deduir, aleshores, que jo estava ací. Vaig buscar el meu poble: Hazebrouck. Només hauria de conduir fins a l’oest. Ara, però, com aconseguiria passar les fronteres? Vaig recordar les notícies sobre la guerra, quan res d’açò m'estava passant: els francesos havien pres Dixmude, un poble en la frontera belga. Seguia dins de Bèlgica i era arriscat, però no era capaç de recordar res més. La meua única esperança era que Dixmude continuara protegida pels francesos, pels meus. I aquesta vegada no fugiria. Així, vaig començar a conduir cap a l’oest, més viu que mai.



Segons m’apropava al meu poble, la meua esperança creixia. Veia cases, i vida! Al poble hi havia vida! En arribar, mirava al meu voltant i hi havia gent passejant pel carrer. Gent coneguda, amb roba coneguda. Les cases s’alçaven humilment cap al cel i l’acolorien. Tot continuava igual. Per fi, vaig arribar a casa: estava intacta! No podia contindre l’alegria. Vaig deixar el cotxe al jardí, sense preocupació, i vaig córrer a trucar a la porta. A l'altre costat estava ma mare.

-Feliu… - Va dir, després d’una llarga pausa. Jo la mirava amb completa alegria. Tot havia merescut la pena! La vaig abraçar amb una força que mai havia tingut: la força d’amar. Després d’una llarga estona, ella va ser qui em va deixar anar.

-Feliu. Has tornat. - Vaig suposar que la seua secor era deguda a la sorpresa del moment.

-Sí, mamà! T’havia trobat tant a faltar, a tothom! On estan? Avisa i digues que he tornat!

-Joan ha sigut allistat per a les tropes franceses. - El meu cor va fer un petit salt. Però bé, era d’esperar, realment. El veuria quan tornara. Joan era un xic fort.

-I la resta, i la resta com estan?

-Les teues germanes estan bé. I ton pare ha deixat el tabac. - Ma mare continuava un poc trista, decebuda. Per què?

-Quant me n’alegre! Esteu tots bé, quant me n’alegre! - Vaig intentar entrar a casa, però ma mare em va tallar el pas. Va ocupar tota la porta.

-Mamà, em deixes passar? Vull veure a tots. Serà una sorpresa genial…

-Feliu. La teua roba… Què has fet? - Em vaig assabentar del perquè de l’actitud de ma mare. No m’havia llevat l’uniforme nazi.

-Després de fugir, els nazis em van capturar i no vaig tindre opció. Però jo...

-Feliu. Ves-te’n, per favor

-Què...? Què dius, a on? - Vaig riure nerviosament. Les meues celles van caure, el meu cor em va arribar als peus. Tot va caure. Vaig pregar per un malentés de les seues paraules.

-Feliu, no ho entens. Ho sent, però no ets benvingut ací. Ves-te’n.

-Mamà… Sóc el teu fill. El teu fill no és benvingut?

-Ho faras massa difícil, per favor, ves-te’n. La decisió estava presa des que vas marxar. Per al poble, tu... Bé, et veuen com un traïdor. I així seguirà. Em sap greu, però és el millor per a tots. Per a tu també.

-Però he canviat… He canviat, ja no sóc cap traïdor! Després d'explicar-ho tot, ho entendràs!

-No et puc perdonar. No podem. Hem passat pàgina mentre no estaves, saps? Ens vas deixar a soles entre el caos, i de miracle vam sobreviure. Realment et mereixies trobar-nos morts, i era el més probable. Tens sort d'haver pogut parlar amb mi. Et desitge el millor. T'estimo, ho saps, però tot serà millor així. Aquest ja no és el teu lloc.

-Deixa'm pro... - La mare va tancar la porta de colp, deixant-me a mitges. A l'altre costat de la porta, sentia uns plors silenciosos allunyant-se. Però no em rendiria, ja no: vaig agafar els papers de Theo i el bolígraf vaig començar a escriure.



I ara estic ací, mare, en el nostre jardí.

No t'he parlat a tu directament durant la meua història per tal que la llegires de la forma més externa possible, per tal que no et sentires implicada. Açò és el que he viscut. Ara, digues, de veritat no sents compassió? No estàs fins i tot, orgullosa? M'hi he esforçat. He lluitat. He canviat. T'he parlat de Theo, ell és la prova del meu canvi. Entenc la meua traïció, i entenc com us he fet patir, a tots. No ho justifique. Però jo també he patit. Només volia fer-t'ho saber. No estic pregant de cap manera. Ho entendré si m'ho negues. Només volia que conegueres el que he viscut, una oportunitat per contar-t’ho. Ja no sóc el xiquet que va fugir. He trobat la raó per la qual vaig decidir sobreviure, mare: per ganes de tornar a viure.

Em quedaré esperant la teua resposta ací, en el jardí. Tarda el que siga necessari, i recorda que qualsevol decisió estarà bé. Mentre, miraré les estrelles. Ara, observant-les, m'adone que ja no vull ser com elles. Ni un poc. La meva guerra ha acabat.



Feliu.