Jo, en canvi, caminava i observava. En aquells moments de confusió, una part molt gran de mi no creia que això m’estigués passant, i per tant continuava trontollant sense rumb, desaferrat d'aquesta situació. Em preocupava pel meu germà, sí. I per la meua mare. Però no era capaç d’acceptar que allò m’estava ocorrent a mi. Mai abans havia comptat amb la possibilitat que aquestes injustícies li poden arribar a qualsevol. Així, en una de les passejades, per evitar sentir la foscor de la meua realitat, vaig fugir, deixant enrere el foc i el fum.



El bosc, encara que fos de nit, no em produïa sentiments com l’anterior. Les estrelles es veien amb la seua llum de sempre, elles no eren alterades per cap succés. Vaig voler ser com elles, un poc. Però, aquells punts en el cel em van recordar les bombes. Vaig intentar ignorar el pensament. Allí, els arbres que sempre havia conegut m’abraçaven amb les fulles, mogudes per una brisa suau. Una brisa, tanmateix, amb olor de cendra. Unes fulles que es podien cremar en qualsevol moment. Vaig intentar ignorar el pensament. Una altra vegada, i una altra i una altra. Però no era possible. El fum encara era visible per damunt de les copes dels arbres. No tenia més remei que fugir, amb l’esperança ximple que tot açò deixés de ser real si me n'allunyava prou.



Cada vegada se sentia menys el desbaratament, i se sentia més la tranquil·litat de la natura nocturna. Caminant entre els arbres, actuant com si aquell fos un ximple passeig, em vaig relaxar. Això, malgrat els meus intents de negar-ho, no era més que una il·lusió causada per les flors i la gespa, i aquesta realitat va arribar cap a mi de colp, de mateixa manera que la llum va arribar cap als meus ulls. Es va obrir pas a través dels troncs dels arbres. Em vaig tapar la cara, ja que la llum em va cegar. Amb la visió completament negada per uns segons, vaig tenir l'impuls de fugir. Però aquesta vegada no vaig poder: quan vaig recuperar la visió, les meves cames es van immobilitzar. Vaig distingir amb les pupil·les encara diminutes a un grup de persones davant de mi, no només una. Anaven vestits amb una roba verda, una jaqueta de botons i un casc de combat. A la jaqueta alguns portaven insígnies. Tots portaven un cinturó, i un arma. A la jaqueta, en un dels braços, també hi havia l’esvàstica.

-D’on ets?- Va dir un d’ells. Els altres, coordinats com en una dansa, van traure els fusells. Jo no vaig contestar.



-Parla. No has de tindre por, no et farem res quan comprovem d’on ets.- Per molt que ho intentés, aquell home no podia fer aquella situació més lleugera, i jo tampoc.



-...



-...



-No passa res. Amb açò hi ha prou. Ja el podem agafar, veritat?- Un dels homes em va colpejar amb un fusell i vaig caure a la gespa, verda i pacífica. Inalterada. Vaig voler ser com ella, un poc.



Unes parets grises, un camastre, un vàter, i la porta, tancada, fusionada amb la resta de barrots. Vaig moure el cap i vaig analitzar la meua habitació. Per un moment, el meu cap estava encara en calma, però quan vaig arribar a lucidesa, i em vaig acabar de despertar, els pensaments i els records van arribar com una onada, omplint d’aigua el meu cervell. Aleshores, em vaig assabentar ràpidament de la meva situació. M’anaven a matar, pensava jo. Per haver fugit. I així vaig durar unes hores, pensant, i no podia fer res més. En un moment, la meua soledat va ser alterada. Un militar es va ficar davant de la meua cel·la, i em va mirar amb una expressió estranya. Una mescla de pena, i enuig, també d’incredulitat. Pareixia tan perdut com jo. Però, va parlar de forma segura i clara:

-Crec que entens la gravetat de la teva situació. Així, et donem dues opcions. Pots elegir morir dins, executat un dia proper. O, si ets realment capaç, pots trair al teu país. Elegeix. No hi ha més opció.



Jo no volia morir. Mai vaig voler, per molt roïna que fos la meua situació. Fins i tot fa uns moment enrere, o dies, havia preferit fugir. I en aquell moment tampoc anava a renunciar a viure, per molt mal que m’hagi fet aquell bàndol al qual estava a punt d’unir-me, ni per molt mal que podia fer als meus. Ja no podia tornar. Doncs, amb l’esperança de que la guerra acabés prompte, abans de poder fer mal a ningú, vaig respondre.



-Lluitaré. No vull morir, així que lluitaré amb vosaltres.



-Bé. Acompanya’m.- Va dir, augmentant lleugerament el dolor de la seva expressió.



Vaig continuar seguint al militar, i tot al meu voltant era desconegut. Les cases de rajoles, amb teulades triangulars i finestres que n'eixien d’aquestes com dos ulls mirant-me fixament. El terra, de pedra i nevat. Mirava als jardins i la gent també era desconeguda, amb vestimentes mai vistes. Ells em miraven a mi de la mateixa manera, com a una anomalia. Vaig decidir intentar no pensar en açò. Vaig respirar profundament, i vaig centrar-me únicament en el militar. Ell, davant i amb pas decidit, sense girar-se; jo, darrere i confús, i fred. Així vam continuar fins que en un moment, al centrar la meva vista al front, vaig aconseguir divisar, al centre del carrer, entre la boirina, un cartell: Bergen-Belsen.

-Hem arribat, xic. Aquest serà el teu camp d’entrenament per una temporada. Passaràs el dia amb els teu companys, et formaran, i aleshores eixiràs a lluitar. Qualsevol queixa, quedarà callada. Les coses ací funcionaran de la mateixa manera independentment del teu gust. Si no t’ha quedat clar, ho aprendràs amb els dies. Ves-hi.- Va senyalar a un grup de gent. Alguns pareixien espantats, altres indiferents. Vaig suposar que serien els meus companys. Els que pareixien menys despreocupats, vaig suposar que serien els oficials, també pel seu uniforme. Quan em vaig tornar a girar cap a ell, ja se n’anava en un cotxe.



-Ei! Vens per ser militar, veritat? Vine, doncs, a què esperes?!- Va cridar-me un dels oficials. Vaig anar-hi, amb la mirada fixa en el paviment.

-Bé, doncs ara sí estem tots.- Va aclarir-se la gola. Parlava en anglès, i vaig suposar que ja sabia que alguns no érem alemanys. - Aquest serà el vostre primer dia de formació militar! A partir d’ara, viureu ací fins que estigueu preparats per a la guerra. Serà un entrenament intens, doncs per si a algú se li oblida en un futur, açò és Alemanya. I nosaltres, alemanys! No decebrem al nostre país! Vosaltres no sereu militars. Sereu militars alemanys!- Ningú va dir res- No note cap entusiasme. És un honor poder estar ací. Us convertirem en grans. Queda clar?!

-Sí, senyor!- Van dir alguns a l’uníson. Altres, seguiem callats.

-Espere un rendiment excel·lent de vosaltres. El führer ha dipositat la seua confiança en vosaltres, un grapat d'esquanyolits, però això ho treballarem. Podeu anar dins. Us donaran l’uniforme. En quant a visites familiars, s’acceptarà una al mes.- Vaig entrar a la caserna, seguint a la multitut.