Una altra vegada em trobava fugint. Ara, però, fugia dels meus principis. Dels meus valors més bàsics, els que mantenien les bases i els ciments de la meua vida. Tots aquests valors van desaparèixer amb el desig i excusa de viure, de sobreviure. Faria qualsevol cosa per tal de seguir aquest objectiu, en aquell moment. Açò es pot confondre per una esperança per un futur millor, però tampoc ho era realment. No mirava amb il·lusió cap al futur, així que, quina cosa em mantenia amb les ganes de continuar fugint de la mort? Quina era l’esperança que m’havia fet continuar amb açò?



-”Die Fahne hoch! Die Reihen fest geschlossen! Sa marschiert…”- L’himne nazi va començar a sonar pels megàfons col·locats als cantons de tots els passadissos i habitacions de l’edifici, amb un soroll estàtic de fons. Eren les 6 del matí. Em vaig alçar del llit i vaig veure que el meu company, que dormia a la llitera de dalt, ja començava a alçar-se. Un oficial ens va cridar als meus companys i a mi, ja preparats, i vam baixar les escales seguits i precedits per iguals. Encara que fossin iguals, companys, jo no tenia “companys”,​ com la seua definició indica. Després de tres dies en el camp sense congeniar amb ningú, ja havia perdut aquestes esperances. De fet, no havia interactuat amb ningú, tampoc. Em resultava molt difícil formar connexions allà dins. No ho notava, però encara em trobava desaferrat de la meua situació. Com si res anés amb mi, i només existís jo entre la resta de persones. Aquesta situació em la creia encara menys. “Jo no hauria d’estar ací” era un dels meus pensaments més recurrents. Però, no ho pensava en forma de retret contra mi mateix, sinó en forma de lluita, de forcejament contra les mans de l'Univers. Un pensament amb l’efecte de “jo no estic ací”, evadint-me de tot. Per tant, la resta de persones no era una opció. I, així, vaig acceptar la soledat com la norma. Tanmateix, no tenia molt de temps per deixar aquests pensaments fluir, ja que els entrenaments no ho permetien. Fins aleshores, totes les classes eren ràpides, sense perdre un segon, sense fer-nos oblidar ni un moment que aniriem a la guerra. Els oficials, però, ens respectaven. Només els cruels es dedicaven a fer petits als companys, alguns segurament per alliberar-se, altres per patriotisme.





-La construcció d’armes és una part essencial del militar. Només a l’entrar a conèixer les entranyes de l’arma, podreu arribar utilitzar-la correctament. És un art, entendre aquesta disciplina. Un art intocable. Ens deia al començar cada sessió. L’home, alt i prim, portava un bigot que s’ondulava a les puntes i tenia unes faccions semblants a les d’una guineu, amb unes llargues i ondulades pestanyes defensant els seus grans ulls com dues trinxeres. Les seues classes solien ser les més llargues.



-Començarem per la Walther P38, successora de la Luger P08. Ja hi esteu familiaritzats. Com l’últim dia la vau construir des de zero, hui només la muntareu, començant per les peces inicials. Per la facilitat, en trenta segons passaré a veure els resultats. Dubtes?

-No, senyor!- Diguérem tots a l’uníson.



-Doncs, comenceu!

Vaig agafar primer una empunyadura, la vaig unir amb la culata, després l’altra. Introduint el carregador ple en la culata, vaig mirar al voltant. “Clic.” Vaig tornar al meu treball. Vaig agafar el ressort i el vaig unir amb la part de dalt de la culata, damunt del gallet. “Clic.” Vaig agafar la corredissa. “Cloc.” Vaig girar-me cap al soroll: no havia sigut jo. Al jove de la meua dreta li havia caigut el seu canó estriat. Vaig continuar amb el treball, agafant el meu. El vaig unir amb la corredissa. Amb la corredissa ja muntada, vaig intentar unir-la a la culata. Però, vaig mirar al terra i el canó estriat seguia allà. Vaig mirar al meu company i el vaig veure confós, buscant entre les peces. Vaig ajupir-me i vaig agafar el canó estriat: li’l vaig donar. Ell, a la meua dreta, em va somriure. Jo vaig apartar la mirada i vaig continuar amb el treball: ja quasi havia acabat.



-Temps! S’ha acabat. Vaig a passar a veure com han quedat, eh?- No havia acabat, i el xic de la meua dreta tampoc. El vaig ajudar impulsivament, no sabia ben bé com o per què. Però ara hauria d’assumir les conseqüències. Vam separar-nos de les taules, i l’oficial va apegar el seu nas aguilenc a les nostres orelles. Xiuxiuejant, va parlar.



-Escolteu... Sabeu, veritat? Sou els únics que no han aconseguit acabar. De 30 cadets iguals, els únics. A la pròxima, esforceu-vos al màxim. No hi haurà més oportunitats abans que comencem a pensar de vosaltres com “inservibles”. Jo ja ho faig. Assabenteu-vos de la vostra posició.- L’oficial va tornar al seu lloc central amb el seu gran somriure característic. El meu company i jo ens vam mirar. Jo el vaig mirar amb una expressió barrejada amb enuig i por. Ell em va mirar. Simplement. En aquell moment, vaig decidir no tornar a ajudar-lo. No volia eixir de la norma una altra vegada. Ja feia prou amb estar allà: no podia prendre més riscos. Ho faria tot al peu de la lletra. No hauria d'haver fugit, i ara, per haver fugit, havia de seguir fent-ho. Fins que arribés el dia en que el destí m’ajudés.





En acabar, vam passar a la pràctica de tir. Vam eixir al camp, situat a la part de darrere de l'edifici per evitar accidents amb bales extraviades. Al cel no hi havia cel, sinó una capa de gris. La gespa verda havia perdut el seu color i un vent fred ens assotava a tots de tant en tant. Ens van passar amb l’oficial corresponent. Era un home gros, amb una cara pulcra i faccions menudes. La seua boca, però, s’obria com un paracaigudes per fer arribar el soroll a tots.

- Si la memòria no em falla, és la vostra tercera classe amb mi. Ja us veig més animats, a tots! Vinga, veniu.- Va començar a caminar cap a a la línia de tir- Ens escalfarem la punteria amb la Sturmgewehr 44. Cinquanta metres entre vosaltres i la diana. Seguireu les meues instruccions, i repetirem el procés tres vegades. Algun dubte?

-No, senyor!- Vaig fer un últim cop d’ull als cadets. El company al qual havia ajudat abans estava, una altra vegada, a la meua dreta.- Bé. Arma en posició alta! -Vam agafar l’arma del nostre cinturó- Agafem carregador! Carreguem l’arma! -Van sonar uns clics descoordinats- Fixem segur! Adoptem la posició tirador de peu!- Vaig apuntar concentradament al blanc- Llevem segur! Foc!

Els tirs van envoltar de seguida l'atmosfera, com una traca. Sempre em desconcentrava el fort soroll que esclafia de sobte, i no vaig poder evitar moure uns centímetres la meua mira. Tres tirs per persona, fins que tots van parar una altra vegada. Vaig fallar els tres, i aleshores, decebut, vaig revisar les cares dels meus companys. A la meua dreta, vaig trobar el jove visiblement feliç: havia encertat totes, sense quasi allunyar-se del centre. Ell em va mirar, després a la meua diana, i es va apropar sense dir res. Amb una de les seues mans, va agafar la meua pistola i la va pujar fins al nivell des meus ulls, en posició. Va agafar el meu cap i el va fer xocar amb la culata, com si estigués tocant el violí. Aleshores, amb l’altra mà mogué la meua cintura, un poc cap a la dreta, el costat contrari d’on tenia l’arma. Per últim, va reposicionar la meua cama esquerra cap a un costat, amb el peu apuntant a la dreta; l’altra cama, la va moure per a apuntar al front i va assenyalar al genoll. El vaig flexionar. Aleshores, com si hagués acabat una obra d’art, es va separar un poc, i em va somriure. M’estava ajudant!

-Bé, joves, una altra vegada, ara millor. Arma en posició alta!- Vam repetir el mateix procés, però ara vaig seguir els consells silenciosos del meu company. Vaig concentrar la vista. Tres tirs seguits, sense moure ni un múscul més que el meu dit. Vaig enfocar la meua vista en la diana: havia encertat tots els tirs! El meu company em va mirar ràpidament i va fer un gest d’aprovació, orgullós del seu treball. Se’l veia quasi més feliç que quan havia encertat ell.

-Escolta… Moltes gràcies.- Li vaig dir, tocant-li l’espatlla. Ell va pujar les mans: m’estava oferint xocar-la. Un poc infantil per a la nostra situació, vaig pensar. Però açò realment no m’ho esperava. M’havia ajudat. Aleshores, vaig decidir seguir un poc el joc, ja que estava agraït de veritat. Li vaig xocar les mans amb un somriure lleuger i ell es va girar cap a les dianes, rient-se.



-Bé, prou millor! Una altra vegada!- Va dir l’oficial.



Amb la roba plena de fang i cansats per la dura pràctica, vam dirigir-nos cap al pati principal, on menjàvem asseguts a terra. Un dels oficials va portar una olla amb carn i una safata amb pa. Cadascú coneixia la seua ració: prou menuda com per a deixar menjar a la resta. Quan vaig ficar la meua part en el plateret de cartó, vaig caminar, evitant fer contacte visual amb els altres cadets, fins a un cantó del pati. Vaig seure a menjar, pensant en el dia. “Hauré de millorar en la construcció d’armes”, “no, ha sigut per ajudar aquell jove”, “bé, ell també m’ha ajudat a mi”, “està bé, veure’m com avança la sit…” De sobte, els meus pensaments van ser interromputs: el joven s’havia assegut al meu costat, sense dir res, amb el seu plat ple de carn, i va començar a devorar. El vaig mirar, un poc incrèdul. Si seia amb mi, havia d’estar tant a soles com jo, vaig pensar. No ho entenia, que més volia?

-Vens per alguna cosa?- El vaig preguntar. Ni em va mirar.



-Ei… Vols alguna cosa?- El vaig tornar a preguntar, un poc més a prop. Ni una reacció.



-Ei. Ei!- El vaig parlar un poc més fort. Sense resposta. Així doncs, vaig tocar la seua espatlla, i es va girar a mirar-me, com un fantasma, amb la boca plena.



-Perdona, et preguntava que si… Vens per alguna cosa.- No va respondre. Em va mirar un poc apenat. No estava molt segur, semblava decidir alguna cosa. Però després d’uns segons, es va començar a moure: va treure un bolígraf de la butxaca, segurament tret de les pràctiques d'escriptura de cartes estratègiques, i va començar a dibuixar en la part de darrere del seu plat, ja buit. Va concentrar-se, com si fora alguna cosa important. Jo vaig mirar-lo amb curiositat. En acabar, m’ho va ensenyar, amb expectació i un poc de por. En anglès, els seus gargots blaus deien: “Sóc sord, perdó. Com et dius?”

No ho podia creure. Tantes preguntes per fer-li. Era sord. Com estava allà, sent sord? Com estava viu encara? Sord. Sord. Tanmateix, ho explicava tot. No va sentir la peça caure. Els tirs no l’espantaven. Em va oferir el bolígraf. La mà em tremolava, però no podia fer-li totes aquelles preguntes en un xicotet plat de cartró. Em vaig haver de retraure. “Feliu. Tu?” Li vaig passar el bolígraf i el plat. En llegir-ho, va fer una ganyota d’aprovació: “bonic nom”, pareixia dir. Després, li vaig passar el meu plat, ja que el seu ja s’havia quedat sense espai. Va escriure: “Jo sóc Theodore, Theo”. Em va somriure. El seu nom ocupava tot el meu plat. El vaig somriure de volta. “Pareix que és tot el que podem parlar per hui”, vam voler dir.