A poc a poc, les gambades es van convertir en trots. Aquesta, en una carrera molt frenètica. El temor s'havia apoderat de nosaltres. Especialment del meu pare. Hi havia un assassí solt i anava per dos dels seus fills i pero tot aquella que es posara al seu camí.



No ens ajudava el fet de lluitar contra un fantasma d'inqüestionable impecabilitat i de desconeguda forma. El nostre intens recorregut semblava no tenir fi. Però com tot, sí que ho tenia. Encara que no com esperàvem. Amb les presses i la foscor d'aquella nit, havíem confós el camí. No ho sabíem però ens trobàvem al costat del rierol. Vaig ensopegar i vaig caure. Em doblegui fortament el turmell i em doní un bon cop al cap. Vaig perdre el coneixement per uns minuts.



Vaig despertar. On estava el meu pare?M'aixequí com vaig poder. Estava ferit i necessitava ajuda urgent. Però estava sol. Vaig pujar de tornada. Vaig improvisar una crossa amb unes branques.Vaig cridar, però només el rumor del vent em contestava. L'única senyal de vida provenia del propi ressò de la meva veu. No vaig trigar a trobar el que semblava un rastre d'unes terceres trepitjades. Algú ens havia seguit, i, atès que no feia acte de presència, només podia pensar el pitjor. En aquest moment no tenia dubte que algú tenia al meu pare. Per què a ell i no a mi?



Només vaig tenir una idea, tornar a casa i demanar ajuda a la meva família. Com vaig poder, amb ajuda del meu nou bastó, vaig arribar a casa. Vaig entrar per la porta suplicant ajuda. Vaig avivar tota la casa. En un obrir i tancar d'ulls tenia enfront de meua a tots. Fins i tot podia sentir que havia despertat a Joan.



- Què ha passat? Estàs bé? On està el teu pare?-va manifestar la meva mare.



-Això m'agradaria saber a mi. Estàvem fent una passejada, vaig caure i vaig perdre el coneixement. I ja no estava. -vaig dir alterat.



-Cal sortir a buscar-ho. -va començar a dir la meva mare.



-Anem nosaltres. A veure si li trobem. -va dir el meu germà menor, Pep, al qual li van seguir els meus uns altres dos germans, Pascual i Berenguer.



-Respecte a tu, fill meu, has de descansar i així sanar les teves ferides. -va prosseguir.



Mentre la meva mare i la meua dolça germana Petronilam'acomodaven en el meu llit, que es trobava enfront del de Joan, el meu oncle preparava un ungüent per a les meves ferides.El dolor era insuportable, em feia molt de mal el cap encara tombat i en repòs. La sang no parava de sortir, encara que a un pas molt lent. Amb ajuda de la medicina del meu oncle van parar l'hemorràgia. Però cremava. Cremava molt. Desitjava arrencar-me el cap i així acabar amb el patiment. No vaig trigar a penedir-me d'aquest desig.Ja em trobava millor.



Vaig aprofitar per a explicar-los tot, des del meu passeig nocturn a les meves anècdotes bèl·liques i detectivesques.Vaig fer una pausa. On estariael meu pare? Continuaria viu? Em vaig girar i vaig mirar a la profunda foscor de la nit per la finestra. El meu oncle estava molt reflexiu, gairebé perdut en els seus pensaments mentre esperava la resta de la història. Les altres dues, encara que ansioses que continués, mostraven el mateix nerviosisme que havia demostrat el meu pare. Vaig decidir no fer-los esperar més. Així que vaig prosseguir amb el meu relat.



Em trobava en la fosca cel·la, en la qual m'havia despertat després del tren. No se sentia res. I a penes s'albirava algun rastre de llum. Estava aterrit, immòbil. Com no havia estat des d'aquell soterrani en Oroquieta. Tenia exactament la mateixa sensació d'humitat i de terror d'aquell dia. M'adoní que no sols tenia les mateixes sensacions, la cel·la s'assemblava a la que havia vist tants anys enrere. Vaig provar d'obrir la portaamb totes les meves forces. Estava tancada.



Em vaig asseure en el sòl recolzat sobre la porta. Els nervis de no conèixer el meu destí em van portar a donar voltes al voltant del reduït espai. M'estava tornant boig. I tot en uns pocs metres quadrats. Vaig començar a dormir per a pal·liar l'esgotament i l'estrès. Era com un animal engabiat. Era una presa, però, on estava el meu depredador? Aquest era la meva por, el desconeixement. Qui m'havia fet això? El despietat assassí al qual tractàvem de donar caça?



Vaig perdre la noció del temps. No sé quant vaig ser allí. Per a mi va ser una eternitat. Llançava petites pedres contra la paret per a entretenir-me mentre esperava el meu destí. També em dedicava a rebuscar ,amb la poca llum que hi havia, en les parets a la recerca de pistes sobre mi parador. Vaig trobar al costat d'una cantonada, en la base de la paret un gravat rudimentari que deia així:



No hi ha sortida. És la fi. Si estàs llegint això és que acabarà la teua existència. Moriràs i serà de la pitjor de les maneres. El diable en persona t'obrirà en dos per a extreure't un a un els òrgans fins a matar-te. Cridaràs, i ningú podrà sentir-te. S'acaba la carrera, i espere que t'hages confessat, perquè no hi hauràestremaunció. Moriràs, i ningú ho sabrà mai.



Va sonar una porta. La llum es va augmentar. Vaig treure el cap pels petits barrots. Hi havia una figura diabòlica. Estava sense samarreta i portava una màscara vermella d'expressió dantesca i banyes de cabra. Era el diable tal com havia dit la inscripció. Estava envoltat de cossos ben organitzats. Ara, amb llum, podia confirmar la meva teoria. Sens dubte, em trobava en aquell soterrani d'Oroquieta.



Em vaig encongir aterrit. Em tapí les oïdes i vaig començar a plorar silenciosament per la meva vida que pensava que estava per acabar. Es va sentir una altra porta, un soroll fort i unes claus.Quan havia passat suficient temps, em vaig atrevir a tornar a apuntar-me. No es veia res. Em vaig asseure i vaig tantejar el sòl a la recerca de més pedretesper distreure'm. En el seu lloc, vaig trobar el que semblaven unes claus.



Ràpidament em vaig aixecar per a provar-les a la porta que em mantenia pres, i efectivament, es va obrir. Vaig sortir lentament. Gràcies a la proximitat ara podia contemplar l'escena. El diable ja no tenia el cap sobre les espatlles. El tall havia estat únic i net. Li vaig llevar la màscara per la curiositat que m'assolava. Sobre el seu front, estaven escrites les inicials ANMseguides de la paraula farsant en vermell intens.També hi havia un símbol.Era una estrella similar a la mongeta, però de set puntes, amb una creu invertida en el centre i corones de llorer.ANMera un imitador d'un assassí encara pitjor, i ara estava mort. Es va acabar el diable. Es va acabar el Cirurgià de Santiago. Aquell fantasma no era més que un mort ara, com jo pensava que ho seria si no sortia ràpid d'allí.



Per fortuna, coneixia el camí. Perquè en realitat era un laberint de pedra i foscor. Era recte, a l'esquerra. Després a la dreta, una altra vegada a l'esquerra i finalment recte. Ja em trobava pujant l'estreta escala. Vaig sortir al pati. Aquesta vegada sense por de morir tirotejat. Era exactament igual a l'última vegada. Estavatotintacte.





Caminant vaig sortir cap al carrer, el sol em va enlluernar. Estava desacostumat i vaig caure a terra. Em feien mal els ulls. Estava confós, sentia eufòria per haver escapat i ira pel dolor que ara patia. Però acabaria, perquè tot acaba. Ja havia estat a l'infern, amb el Diable. Res podia ser pitjor, ara estava preparat per a tot. I calia descobrir qui era ANMi qui l'havia matat. Em sentia poderós i vaig cridar als cels perquè Déu em respongués:



-Qui era aquesta bèstia diabòlica?I qui a acabat amb el seu patiment?

-A la primera pregunta et puc respondre q la bèstia, ANM, és, o pel que sembla era, AlfredoNogalesde la Muntanya. Teníem la pista correcta, ho vaig descobrir en larue Dejabù. A la segona pregunta, me n'acabe d'assabentar. -va dir una figura.



-Ets tu, oh Déu qui em parla des dels cels?-vaig dir.



-No, sóc el teu germà, Joan.



-És pitjor del que pensàvem. Era només un imitador. L'original l'ha matat a sang freda-vaig afirmar.



El meu germà m'havia trobat, o almenys l'assassí. Ens vam anar el més aviat possible de l'escena. Havíem d'esbrinar alguna cosa sobre el símbol, era la nostra única pista. Per a això, decidirem que el millor era preguntar-li a Francisco Maldonado, un erudit de llarga barba blanca. S'havia tornat amb la seva família al seu poble natal. Aquest poble era casualment el meu,un que se situava en el cor de l'Horta Nord. Li coneixíem des de ben joves.



Teníem poc temps, era clar que un ésser tan assedegat de sang tornaria a actuar. I nosaltres podíem ser els següents. Per això decidirem anar a cavall. Set dies d'intens trot de cascos.



Era de nit. Ens refugiàrem a una casa abandonada als afores del poble. Decidim sortir aquesta mateixa nit. Però, com ja és costum per a mi, vaig caure en un somni molt profund. Era un malson,i no podia escapar. El Diable s'havia tornat a fer amb mi. Era idèntic a l'anterior, peròla seva grotesca aparença facial era real. Era la seva cara. Era el Diable. I no cap imitador, era ell, l'únic i inigualable. I el que era pitjor, tornava a estar en la cel·la. Però aquesta vegada feia molta calor. Els crits de dolor i patiment s'estenien per tota la cavitat. Estava en una cova, d'un sostre molt alt, gairebé impossible.Belcebú, es dedicava a esmolar la seva destral d'esquena a la meva. Em fixí en la cel·la. Estava canviada. La inscripció ara estava en llatí. Per alguna raó, sense conèixer-ho, ho entenia.



No es castiga els pecadors. Es castiga a qui ho desitja.



Quina classe de broma era aquesta? Potser Déu no castiga els pecadors? Es castiguen ells mateixos? Vaig mirar una altra vegada entre els barrots a la recerca de respostes. De sobte, el diable em va mirar directament als ulls. Va començar a avançar cap al meu costat i jo vaig començar a retrocedir ràpidament. Vaig caure a terra. Es va obrir la porta i...vaig cridar. Vaig cridar tant que vaig despertar, tornava a ser a la casa abandonada. Hi havia una nota de Joan. M'havia deixat dormir mentre ell anava a buscar respostes.



No vaig poder aguantar les ganes. Vaig tenir curiositat i vaig córrer cap al poble. Discretament, vaig trucar a la porta de casa de l'erudit. Al cap d'uns minuts, va ser oberta. Dins es trobava el savi, però ni rastre del meu germà. S'hi havia anat ja. De totes maneres, em va convidar a parlar del símbol. Mentre preparava un te, jo esperava en la sala d'estar. Van passar cinc minuts,que es van convertir en deu i més tard, en quinze. Ansiós, vaig anar a la cuina a descobrir el motiu de la seva tardança. No m'esperava l'escena. Li havien tallat el cap. Les seves barbes blanques ara eren vermelles. El tall era tan perfecte que semblava que totes dues peces podien ser fàcilment pegades. Tenia el mateix símbol que el diable d'Oroquieta. Vam ser, sens dubte, els culpables de la seva mort. I la culpa ens faria cremar.



Precipitadament, vaig sortir d'allí, no desitjava ser-hi vinculat. Em detindrien. Vaig tornar el més ràpid que vaig poder a l'estatge solitari. Allí estava Joan. Malferit. Algú li havia donat una punyalada per l'esquena.D'alguna forma ja nopodiaparlar. A més, aquest atac no havia estat tan professional. Encara així havia perdut molta sang. No em va quedar més remei que portar-lo fins a casa per a ser sanat.



Vaig parar de parlar. D'arravatament, va sonar un gran cop fora de la casa, a uns cent metres,seguir d'un crit de dolor. La meva mare i mi oncle van sortir corrents a veure què havia passat, tancant la porta després de si. Petronilava decidir quedar-se per a continuar cuidant-nos a Joan i a mi. Al cap d'escassos minuts van cridar a l'habitació. La meva germana, delerosa de conèixer elsucceït, va obrir ràpidament. Va passar molt ràpid. Una destral enorme va treure el cap per la porta. En qüestió de segons, el cap va caure a terra. La seva expressió, en la seva dolçor, era una barreja d'horror i sorpresa, no s'ho esperava. No va trigar a caure també el cos. El meu germà va començar a ploriquejar com un animal indefens. No podia moure's. El portador de la destral va avançar. Era un home similar al d'Oroquieta. Vestia igual, però era més gran i la seva màscara era diferent. Jo estava petrificat.



Es va acostar al llit del meu germà, ho va mirar fixament, i en un fred i veloç moviment, el va decapitar. Després es va donar la volta cap a mí. Jo creia que aquesta ja era la meva fi. Però una força superior s'obstinava perquè sobrevisqués. Tindria potser alguna classe de destí diví? Em va posar un sac al cap. Em va lligar. Em va carregar a les espatlles i després a un cavall. No veia res. No sé on vam ser.



Quan vaig tornar a veure la llum, em trobava en un sobrecarregat menjador bastant lluminós. Enfront meu hi havia una taula plena de tots els menjars que pogués imaginar. Darrere d'ells hi havia un home d'alçada mitjana. Es trobava ben vestit, com qualsevol gran burgès. Portava una corona feta de banyes de cabra. Entaulí una mirada amb ell. Tenia els ulls d'un marró molt profund i els cabells negres com el carbó. Va començar a parlar:



-Menja, triat, perquè seràs empresonat per a tota la vida fins queSamaeldecidisca conquistar el món dels mortals. Tu seràs la seva primera víctima. Li proporcionaràs força i nosaltres serem els seus serfs més lleials.-va dir l'home.



-Qui ets?-vaig respondre angoixantment.



-Ací em diuen El Barquer. Sóc jo qui et portarà a l'infern. -va replicar.



-No em queda una altra que acceptar el destí que m'ha estat imposat, no tinc opció. Però, m'agradaria saber abans, al fet que es deu la vostra maldat?

Després d'un llarg silenci, va dir: -Belialno és dolent, és el nostre salvador. Salvarà el món de la concepció del bé i el mal. Cap d'ells existeix. La moral no va implícita en l'ésser, la hi imposen i ell obeeix. Només amb ell podem ser veritablement lliures. Sense l'absurda creença de l'existència del bé o el mal. -va exposar efusivament.



-Estic llest, porta'm. -vaig dir ja fart de parlar.



-Bé. -va dir tancant la conversa.



Em va portar a una cel·la. Igual a la d'Oroquieta, però es trobava en una cova fosca, amb una lleugera llum distant. El gravat del meu somni es trobava allí, pertorbat la meva ànima.



He estat molt de temps a soles, interactuant amb la meva safata de menjar i aigua. Han passat deu anys des de llavors i ací seguisc. Però han comès una errada. He aconseguit paper dels tovallons, una ampolla vella i tinta feta amb sang de les rates. Aquesta és una crida d'auxili. Tiraré l'ampolla amb la història pel desguàs. És molt petit. Tinc por. No sé què va passat amb la resta de la meva família. Si no surt d'ací prompte, no sortiré sent jo mai. M'estic tornant boig. No tinc esperança. Em prepare a morir en ànima, encara que no en cos, ja que es mantindrà mentre ho mantinguen com una bèstia captiva.