Tothom es trobava de dol en aqueixa època. Crec recordar que corria el feliç any 1889, i el meu germà havia sigut apunyalat per l'esquena a sang freda. Havia demanat la parla i tots podíem observar com a poc a poc se li anava escapant el poc que li quedava de viu d'entre les mans. Mai vam saber qui va ser responsable de tan vils actes. Ni tan sols teníem algun tipus de sospita. I això que jo encara en la trentena em dedicava a ser el seu ajudant, ajudant d'un detectiu. Però li havia fallat, em vaig quedar adormit el dia de l'atac. Jo li vaig descobrir en l'estat moribund que encara conservava. Em sentia inútil i culpable, tant com devastat.



Aqueixa nit no vaig poder dormir i, amb tothom ja pernoctant, vaig eixir a fer una passejada nocturna per a poder pensar. Vaig traure la meua pipa. Una com aqueixes tan típiques dels detectius, feta d'una fusta finíssima. Les vetes, juntament amb el vernís, donaven una aparença lluenta i senyorial. Vaig traure el tabac que guardava en una xicoteta bosseta de cuir. Era quasi tan car com la pipa i cada calada valia el seu pes en or. Vaig començar a fumar. I quan jo fumava començava a recordar. El fum em recordava a la guerra, i tindre a un ser estimat en llit el feia encara més.



A principis de l'any 1872, quan va començar l'ara anomenada tercera guerra carlista, m'allistí en l'exèrcit liberal. Només tenia 17 anys, però aparentava tindre més edat i vaig aconseguir el meu objectiu. El meu estimat germà Joan es va unir alhora, i allí vam viure grans anècdotes. Com molts joves tenia set de riquesa i glòria. I jo estava segur que aqueixa guerra me les proporcionaria.





Al poc, després d'un ensinistrament bàsic, vaig ser desplegat a les ordenes de Domingo Moriones i Murillo, un comandant d'origen basc. Record el meu primer enfrontament com si fora ahir. L'alt comandament s'havia assabentat que un exèrcit carlista d'uns tres mil homes havia travessat la frontera amb Navarra. A més, el duc Carles es trobava amb ells, encara que els comandada una altra persona, el general carlista Nicolás Ollo.



Naturalment, el general Serrano va ordenar al nostre grup, d'uns mil combatents, que partira a la seua trobada. Atés que ens trobàvem en la zona, ens va costar uns escassos dos dies aconseguir-los. Al poble de Oroquieta. Romanien escampats pel poble i per les zones confrontants. Estaven mal equipats i entrenats, perquè en la seua majoria eren voluntaris.





Era dia quatre de maig. El terror i la desmotivació era vigent en les nostres files, al cap i a la fi ens superaven en número un a tres. Moriones, que no era ximple, era conscient del risc d'una deserció massiva i com de catastròfica resultaria per a ell. Per això, quan ens preparàvem per a abalançar-nos sobre la població on s'acollia l'enemic va aprofitar per a donar un discurs. Un que mai oblidaré. Deia així:



Castellans, lleonesos, asturians, gallecs, càntabres, valencians, catalans i fins i tot bascos, en definitiva, espanyols. Ens reunim ací per a defensar el legítim i combatre contra les hordes de traïdors que segueixen a l'usurpador. Pot ser que tingueu por a la mort, però després d'això, si caieu, Sant Pere us rebrà amb els braços oberts. Prepareu-vos els meus valents perquè serem recordats pels segles dels segles per la nostra gloriosa victòria enfront dels carlistes.

Per Déu, per la glòria, i per Espanya!

A la càrrega!



Després d'aqueixes breus paraules sentíem que podíem guanyar, que era nostre tan anhelat camí a la glòria. Ens sentíem invencibles. Vaig mirar al meu germà, i aquest va assentir. I allí mateix tots corejàvem a l'uníson:



Per Déu, per la glòria, i per Espanya!



Immediatament després comencàrem a carregar. Ens trobàvem a uns dos-cents metres de les posicions enemigues. No estaven ben preparats. Es trobaven de pas. Quan els seus guaites ens van albirar, alguna cosa abans de l'inspirador discurs, tots els carlistes pròxims es van agrupar al poble, llestos per a defensar-lo. Després d'una curta carrera arribàrem a les cases dels afores. Els trets van començar. Érem implacables. Carrer rere carrer, casa rere casa. El nostre avanç era ràpid, barat i eficaç.



Ens trobàvem a la plaça major. Disposats a entrar a una casa situada al costat de l'ajuntament. Era enorme i pertanyia a una família de burgesos adinerats que la usaven de residència quan venien al seu poble natal. Joan em mirava. Va començar a fer senyals que anava a obrir la porta i em va dir que li cobrira. Es va acostar lentament. I amb la suavitat de la seda, va agarrar el pom i va obrir de tal forma que ningú podria haver-lo sentit.



Lentament entràrem a la casa. Havíem accedit a un pati envoltat de columnes. Tot tallat en marbre blanc. Feia l'efecte que estàvem en l'antiga Grècia. A la dreta hi havia una escala, també de marbre. Sobre ella, n’hi havia un escut d'armes. Dues branques entrellaçades amb una espasa decapitant a un desgraciat. Davall n’hi havia una inscripció. Posava Alter. Era la primera vegada que sentíem aqueix cognom, però per descomptat no va ser l'última.



Mentre travessàvem el pati, la porta del segon pis es va tancar amb una força descomunal. I poc després un fusell treia el cap per una de les finestres del segon pis. Per sort ens vam adonar a temps i prenérem cobertura. Va començar a disparar, a través de l'espècie de gelosia que cobria la finestra. Ell ens veia però nosaltres érem incapaços de fer el mateix. De sobte em vaig fixar en una xicoteta porta a un metre escàs de nosaltres. Li la vaig assenyalar a Joan. I quan el tirador recarregava, no dubtàrem ni un segon a buscar recer després d'ella.



Ens trobàvem en una escala fosca, i després d'un parell de colps ens vam adonar de l'estreta que era. Anàvem encorbats, a penes cabíem. Encara que la incertesa ens inundara, la perspectiva d’allò que ens esperava si tornàvem després de la porta, ens motivava a continuar. Palpant amb les mans els freds blocs de pedra dels quals estaven fets els laberíntics i foscos corredors del soterrani avançàvem. Primer recte, després a la dreta, a l'esquerra, recte. Sense eixida. Enrere. Aquesta vegada a la dreta, recte. S'albirava una llum tènue, quasi apagada. Com si no haguera sigut alimentada en moltes hores, o fins i tot dies. Se'm va passar pel cap que tal vegada algun Alter l'havia deixada encesa abans de fugir. Sense dubtar-ho i, com a insectes, vam anar cap a la llum.



Entràrem a l'estada. I allí estaven. Vam poder observar els cadàvers d'incomptables víctimes. Estaven col·locats de diferents formes. Apilats en lliteres contra la paret. Penjats de ganxos al sostre com a porcs després de Sant Martí. I el més inquietant de tots, un situat en una taula central. Tenia tot el tors obert amb una precisió tan mil·limètrica que fins al més il·lustre dels cirurgians envejaria. Li havien tret els budells i no feia molt que algú havia estat tallant els seus pulmons. Les ombres d'aquella escena eren quasi tan aterridores com veure els cadàvers. Qui seria capaç de tals actes? Això ens preguntàvem. Però ningú es movia, estàvem commocionats pel que véiem.



La paràlisi va cessar quan observàrem una porta feta del que semblava roure. La porta tenia barrots i de dins provenia una foscor només equiparable amb la qual havíem deixat enrere. Vaig acostar la meua mà per a obrir-la. Però de sobte, el meu germà, alterat, em va tocar el muscle i em va assenyalar una llum que s'acostava pel corredor. De sobte, el més pur i profund sentiment de pànic ens va envair, i si fora l'assassí? Comencem a córrer. I la llum no feia més que acostar-se. Vaig córrer tant que vaig deixar enrere a Joan. Es va apoderar totalment del meu el terror, tant que no dubtí en obrir la porta que donava al pati.



El tirador em va disparar. M'impactà en el genoll. El dolor era tan insuportable que em vaig desmaiar. Quan vaig recuperar el coneixement, em trobava de tornada en el campament. El meu germà major m'havia retornat a la seguretat. Havíem guanyat.



Entre el fum del tabac vaig sentir una veu.

-Enric Manuel Pérez, què estàs fent?- va dir la veu.

-Passejar, papà, passejar- vaig respondre.