El meu pare i jo començarem a caminar en direcció a casa. Vaig apagar la pipa. El camp estava silenciós, a les fosques. Només es podien escoltar el cant d'algun grill i els passos pesats i lents que feia darrere del meu pare. De sobte, es va detindre. Em va mirar. Jo, d'igual forma, em vaig detindre. Ja no se sentia res, ni la suau brisa del vent. I allí vam estar, durant minuts i minuts, mirant-nos cara a cara.

A la fi, el meu pare va obrir la comissura dels seus llavis i va dir:

-Encara no m'has explicat com vau acabar en aquell soterrani d’Oroquieta.

-És cert-vaig respondre.

-Doncs comença a desbotar mentre caminem. Així estarem més prop de descobrir que li ha passat al tu germà- va insinuar.

-Passegem llavors. T'ho explicaré tot si promets que quedarà entre tu i jo- vaig dir.



Li vaig començar a contar el nostre primer acostament a aquell soterrani dels Alter amb tot luxe de detalls. Mai li ho havia contat a ningú. Almenys que jo recorde. Però, ell em va detindre quan vaig començar a parlar de l'assalt.

-Enric, fill meu, ja estic assabentat de l'anècdota del soterrani. Joan és un xerraire.

-Ah, no tenia ni idea que ho sabies. Què és el que desitges saber, llavors?- vaig respondre.

-Dis-me la resta. Dis-me per què heu vingut des d'Anglaterra per a tornar a visitar-ho.- va exigir.

-Està bé. Però per això necessite tornar a encendre la meua pipa. I fumar- vaig replicar.



Vaig traure-la. La meua pipa reixada. Li vaig posar el meu tabac i la vaig encendre. Vaig començar a recordar els mesos passats. Vaig recapitular el més rellevant i vaig emprendre la meua explicació.

Què havia passat? En realitat mai ho he tingut del tot clar. Però vaig començar pel principi.

Un matí, el 4 d'abril 1889 concretament, em trobava en la residència que compartia amb el meu cap i germà Joan en el centre de Bristol. Era prompte, i la nit anterior ell no havia tornat. Van trucar a la porta. Em vaig acostar per obrir-la. Era el senyor Smith, l'amo de la casa. Em va entregar, alterat, el periòdic del dia. Va assenyalar un article en la portada. "Famós detectiu espanyol és detingut com a sospitós d'assassinat a Bristol". De sobte em vaig alterar jo també. Només podia ser el meu germà o un dels nostres principals rivals, Pedro García de l'Olmo.

Vaig córrer com un boig cap a la comissaria per esbrinar què havia passat. Ni tan sols em vaig desdejunar. No sols era allí detingut el meu germà, hi estaven de l'Olmo i algun altre espanyol. Què passava?

Vaig parlar amb l’inspector Berkley, el nostre amic. Només em va poder dir que les ordres d'arrest venien de dalt. A més, havien detingut a tot espanyol que es trobara prop de l'escenari del crim. A causa de la mala olor, havien trobat, en un soterrani prop d'un bar, dos cadàvers de treballadors de les fàbriques. Tenien el pit obert minuciosament. I els faltaven alguns òrgans. A més tenien marcada en sang la paraula "àngel" en castellà. Aqueixa era l'única raó de la detenció del meu germà. Una prova que només l’apuntava per la seua llengua materna. No eren els primers cadàvers que trobaven de manera similar. Portàvem mesos seguint la pista al Cirurgià de Santiago. Un nom que li havia posat la premsa ja que era un cas molt mediàtic. Però ell en les cartes que deixava signava com A. Perquè sí, deixava cartes. A vegades en paper, unes altres directament en el cos de la seua víctima i alguna vegada directament en els seus òrgans. Per això les autòpsies eren tan importants. No se'ns podia passar res.

Era un intel·ligent psicòpata i ja portava quinze assassinats coneguts, comptant aqueixos dos últims. I cap intent, mai fallava. Era molt minuciós. Però algun dia s'equivocaria, i estaríem llestos per a caçar-lo.

Tot ho escrivia en una variant molt formal i una mica antiquada del castellà. Per això, acompanyat de la pressió pública van arribar les detencions sense sentit, com la de Joan.

El terror era absolut a la ciutat. Ningú estava fora de perill. No amb un assassí com aqueix solt. No tenia preferència de víctima. Hi havia hagut xiquets i vells, pobres i rics, i dones i homes. Gaudia matant, i era molt bo. Mai li enxampaven. Ho netejava tot, i la policia només trobava el que ell volia que trobaran. Era un joc constant amb ells i amb nosaltres. El del gat i el ratolí. I ell era el gat. Era implacable.



Van tardar poc en alliberar el meu germà. Seguit de Pedro i altres tres. No obstant això, van deixar pres a un misteriós home que havia romàs silenciós i tranquil en una cantonada. Com una ombra.

Joan i jo tornàvem passejant lentament fins a la nostra llar. Hi havia una carta a la bústia. Sense segell, l'havien entregada a mà. Vaig traure el meu tallapapers, però se'm van avançar. Ell va esquinçar ràpidament la part superior del sobre. En la carta només es podien llegir les inicials "ANM", escrites en una aparentment molt cara lletra negra. Vam estar pensant, ja que el format era molt similar al d e El Cirurgià.

Eixirem disparats a casa del senyor Smith, per veure si sabia qui va entregar la carta. Però no ho sabia. Ens quedava una altra opció, les autoritats. Però no volíem que tothom s'assabentara, així que vam parlar sols amb Berkley. Ens va dir que estava segur que no era a qui havien detingut. Al cap i a la fi les úniques proves contra ell eren la seua professió, ja que era mèdic, la seua nacionalitat i les seues inicials. Antonio Nogales i Murillo, "ANM". La justícia necessitava un culpable i Nogueres era perfecte. Aqueix home desapareixia els caps de setmana que era quan ocorrien els atacs. Vam anar a fer-li unes preguntes, ja que l'inspector ens ho va permetre.

El guàrdia va obrir la sorollosa i opaca porta de la cel·la. L'escena era horrible. Tenia el pit obert molt meticulosament. Les parets grises estaven netes. Estava fracturat en dos per l'estèrnum, però encara així, a penes hi havia sang. Era com si el cos ja net l'hagueren col·locat en l'escenari. En el seu front, estaven gravades en lletra blava les inicials, "ANM". Ens la va tornar a jugar. L'habitació estava completament tancada. No hi havia fils d'on tirar i ja existia una víctima més. O tal vegada no? Arran d'això ens van sorgir multitud d'incògnites. Per què havien assassinat a Nogueres i Murillo? Què sabia ell?



Dues setmanes i tres assassinats més tard, vam caure en el compte mentre menjàvem carn de porc en un restaurant. Sí que hi havia un fil. Estàvem tan nerviosos i saturats que ni tan sols havíem tingut un xicotet interrogatori amb els coneguts de Nogueres. Vam córrer, com ja era costum per a mi, fins a la comissaria.

Allí se'ns va informar que aqueix home era com un fantasma, una ombra. No tenia coneguts al país. És més, només se li podia relacionar amb una persona viva, el seu germanastre. Alfredo Nogales de la Muntanya, es deia. Tenia la peculiar característica de tindre les mateixes inicials que el seu germà. No n’era molt. Però per molt fi que fora el fil, era un fil, i en portàvem mesos a la recerca d'un.



Vivia, segons els registres, en una casa solitària als afores de París, en una zona aparentment molt humil. No cabíem en la nostra emoció. Aqueixa vesprada, compràrem un bitllet per a anar a Dover i l'endemà podríem estar ja a Calais. Des d'allí agafaríem un altre tren per a arribar a la nostra destinació, 214 de la Rue Dejabú. Eixírem a les nou i mitja de la vesprada.



Arribàrem amb mitja hora d'antelació a la moderna i industrial estació de Bristol. Els seus sostres eren molt alts i la seua afluència era bastant constant. Estava tota feta d’una rajola roja que, combinada amb el fum dels trens, donava aparença d'una gran fàbrica. Després d'una breu espera, va arribar el nostre transport. Una bèstia negra i roja d'acer, fusta i pintura. El més impactant era sempre el primer, la locomotora. Es movia gràcies a la gran invenció del segle, la màquina de vapor. Encara que, en realitat, Heró d'Alexandria ja l'havia inventada vint segles enrrere, en el segle I.



Pujàraem al tercer vagó. Teníem els seients 2A i 2B. No n’hi havia quasi ningú. Es trobava estranyament desert. A penes vaig veure dues persones més en el vagó, a part del meu germà clar.

El nostre viatge anava a ser relativament ràpid. Només hi havia tres parades abans de Dover. Chippenham, Reading i Paddington, a Londres.

Anàvem, ja que ens ho podíem permetre, en primera classe i teníem un compartiment on dormir. El tren tardaria mitja hora en arribar a la primera parada, per la qual cosa vam decidir sopar al vagó menjador. Era el cinquè vagó. Només entrar ens vam observar l'ostentació del menjador. Estava ple de pintures i molt sobrecarregat. Vaig demanar el meu menjar preferit, el pastís de carn. Joan va demanar, encoratjat per la riquesa de l'entorn, un filet de la millor carn que tingueren.



Arribàrem a Chippenham. Disposats a fer una passejada, el meu germà es va avançar mentre jo anava al servei. Cicnc minuts després, vaig eixir del lavabo. La locomotora es trobava de nou en marxa. El seu sacsejant era incessant. Com no sabia on estava Joan, simplement vaig esperar-li en el nostre compartiment.



Em vaig asseure i vaig començar a mirar per la finestra. No es veia res. Ni una estrella, ni la Lluna, ni la línia de l'horitzó. Malgrat això estava i estic convençut que no em trobava en un túnel. Em trobava en la més negrosa campanya anglesa. De sobte em vaig fixar en l'altre seient. Hi havia un paquet de galetes amb una nota que deia en tinta verda:



Amb afecte al nostre passatger,

La tripulació.



Mentre esperava, menjava les galetes, una després de l'altra. Vaig començar a tindre una sensació de malestar, de mareig. Abans que em volguera adonar, estava en terra, inconscient, defallit.



-Però Enric, on estava el teu germà en aqueix moment?- va preguntar el meu pare.

-Estava en l'estació de Chippenham. El tren s'havia anat sense avisar. Quasi com una locomotora fantasma- vaig respondre lentament.

-I, llavors, que et va passar?- va dir inquiet.

-No sé si van ser hores, dies, setmanes o mesos; però vaig despertar en un quart molt xicotet i molt fosc. L'única cosa que podia veure era una llum molt feble després d'uns barrots. M'havien segrestat- vaig respondre emotivament.

-Llavors tu segueixes en perill, com Joan?- va preguntar.

-En efecte. Encara que ell ha fet alguna cosa que jo no, descobrir a l'assassí. Tant de bo poguera parlar- vaig dir desideratiu.

-Tornem doncs a casa. Allí estaràs més segur- va suggerir

-Tornem-hi!- vaig respondre.