L'endemà d'haver conegut Ginger, Alexandre es va despertar a les nou, una hora més tard que normalment, no portava molt bé això de vetlar. Encara que sapiguera que arribaria tard a la universitat, haver conegut a fons Ginger per descomptat havia valgut la pena. Al llarg del dia li va resultar molt difícil concentrar-se en les seues classes, perquè aquella xica no eixia del seu cap i ell es passava el dia pensant en quan la tornaria a veure. Fins i tot els seus amics li deien: “Alexandre baixa de la lluna”. Això li va fer reaccionar i adonar-se que no podia deixar escapar a Ginger, necessitava veure-la com més prompte millor, parlar amb ella i mostrar-li els seus sentiments.



Durant el descans a l'hora de menjar Alexandre li va escriure preguntant-li quan podien quedar per a veure's, per a sorpresa del jove ella no va tardar a respondre-li: “hui impossible però demà estic lliure tot el dia”. Alexandre no va poder evitar desanimar-se una mica perquè no la veuria aqueix dia, però no va tardar a agrair aqueix xicotet marge de temps del qual disposava per preparar-se el que li diria a Ginger. Al capvespre van concretar els detalls per a l'endemà, anirien plegats a passejar pel mercat ambulant nadalenc del Jardí de les Tulleries a la vesprada.

Quan va arribar la vesprada que tant anhelava Alexandre, no va poder evitar posar-se un poc nerviosa, no obstant això va aconseguir comunicar tot allò que sentia amb èxit. Ginger no donava crèdit, ella també sentia el mateix, no obstant això no acabava de veure futur a la seua relació amb ell, però va recordar el que una amiga seua li havia dit abans d'embarcar-se en aquella aventura: “viu cada moment al màxim, no et voldràs penedir de no haver fet alguna cosa en tornar a casa”. Així que Ginger es va deixar portar i tots dos es van besar apassionadament mentre passejaven per l'idíl·lic jardí que ja lluïa un mantell de color blanc després de les primeres nevades de l'hivern.





Una setmana més tard, quan Inez eixia per la porta posterior de l'òpera després d'haver acabat d'assajar es va trobar amb el que ara era el seu ex-xicot i qui no fa molt solia compartir amb ella la majoria del temps en el qual ella no estava preparant-se per a ser una de les ballarines de la École de danse de l'Opéra national de Paris. Ella estava molt sorpresa de veure’l per aquella zona que no estava acostumat a freqüentar durant els anys que havien eixit junts. Tots dos joves van intercanviar un parell de frases i una calurosa salutació, tot s'havia suavitzat entre ells durant les últimes setmanes, Inez havia aprés a perdonar i Alexandre a deixar-la volar.

Per molt que Inez tractara de convéncer-se a si mateix que ja no sentia res pel qual havia sigut el seu nuvi, no ho aconseguia. Cada vegada que parlaven per telèfon no era capaç de controlar la velocitat a la qual el seu cor bategava, en el fons li hauria agradat continuar amb la relació, però Alexandre estava prenent actituds una miqueta autodestructives i ella no podia permetre que ell l'arrossegara i la seua carrera com a ballarina. Haver vist Alexandre en el 9é arrondissement aquella vesprada no la va deixar dormir imaginant com seria la seua vida junts si reprengueren la seua antiga relació.

L'endemà, com si d'una revelació es tractara, Inez es va adonar que encara volia Alexandre i que era impossible per a ella evitar-ho. De què servia estar allunyada de qui més estimava? Mentre desdejunava, Inez va escriure un missatge a Alexandre, clar i concís: “No podem ser amics més, necessite parlar amb tu. Aquesta vesprada a les 18.00 en el Cafè de la Paix”.



Aqueixa vesprada d'un dimarts una jove que vestia mallot i calces davall del seu abric i anava amb una trossa ben repentinada demanava un café amb llet en el cafè més conegut de la ciutat i un xic d'aproximadament una vintena d'anys es dirigia amb una rosa blanca a la mà cap a la seua taula. La flor era aparentment tan delicada com la ballarina, però igual que ella, era forta i capaç de suportar situacions de molta pressió.

Alexandre va saludar Inez amb dos besos i li va oferir la flor. Les galtes de la jove cremaven malgrat les gèlides temperatures de París, el jove no aconseguia dissimular la seua preocupació per perdre la seua amistat amb ella. Un cambrer va portar dos cafés i unes pastes, deixant a Inez i Alexandre la intimitat que necessitaven per a obrir-se i parlar les coses. Alexandre va mostrar el desconcert amb el qual el missatge de Inez li havia deixat. Ella li va dir que no es preocupara i li va explicar que no volia deixar de veure's amb ell, sinó que seguia enamorat d'ell i li agradaria que es donaren una segona oportunitat l'u a l'altre.



Alexandre estava molt sorprés, ell tampoc s'havia oblidat d'ella. Però què passava amb Ginger? Tampoc podia negar que no sentira res per ella. No obstant això, a penes sabia res d'ella i possiblement no es tornaven a veure moltes més vegades. Ella continuaria viatjant pel món durant la resta del seu any sabàtic i després tornaria a Espanya, ell romandria a París fins a acabar l'enginyeria que estava estudiant i segurament començaria un màster en alguna universitat francesa o anglesa, encara que per a això quedaven almenys dos anys. Era clar que fora el que fora allò que hi havia entre l'espanyola i el francés només era possible en alguna d'aqueixes comèdies romàntiques que es veuen un diumenge a la vesprada.



D'altra banda, el que Inez li proposava era tangible i real, Alexandre veritablement creia que allò podia funcionar, en el passat tampoc els havia anat tan mal junts. La seua elecció era clara.

Tot això va passar pel cap del jove de 21 anys durant poc més de quaranta segons, passats els quals li va dedicar un càlid somriure a Inez i aquesta li va fer una besada en els llavis.

Durant els dies previs al trenta-un de desembre, la ciutat sencera es preparava exhaustivament per a l'última nit de l'any de la mateixa manera que també el feien Alexandre, Inez, Ginger i la resta dels joves de la ciutat.

D’una banda, Alexandre havia quedat amb Inez i alguns amics per a sopar a l'apartament de Inez i les seues amigues. D’una altra banda, Ginger soparia sola i després s'aniria a prendre alguna cosa amb els seus companys de treball i Laia, una amiga seua de Barcelona que estava visitant París amb la seua família aqueixos dies.



Poc abans de mitjanit, Laia i Ginger es van afanyar a comprar raïm en un supermercat pròxim a la Torre Eiffel, per prendre-les al ritme de les campanades que retransmetia rtv des de la Porta del Sol a Madrid. En prendre's l'última del dolç raïm van alçar el cap i van observar com a centenars de focs artificials, al costat de la imponent torre il·luminaven els cels de París. Poc després, es van trobar amb els companys de Ginger en una de les discoteques més conegudes de la ciutat.



Cap a les tres de la matinada Ginger va creure haver vist Alexandre al lluny, així que va decidir acostar-se a saludar. A mesura que s'acostava, s'anava convencent que era ell, fins que quan a penes estava a uns metres del seu grup d'amics i estava segura al cent per cent que aquell jove era Alexandre, va veure com s'estava besant amb una xica esvelta d'al voltant d'una vintena d'anys. Ginger no podia creure el que els seus ulls veien. Què havia canviat des de fa tan sols un parell de dies? No entenia res, s'havia quedat paralitzada enmig de la pista de ball quan Inez va advertir la seua presència i li va preguntar si li succeïa alguna cosa o necessitava ajuda. Ginger va tornar a la realitat i encara desconcertada li va respondre: “crec que Alexandre ens deu una explicació a les dues”.



Després de la desafortunada trobada entre els tres joves, cadascun es va anar pel seu costat a pensar en les seues pròximes decisions. Uns minuts més tard, en el servei de dones Ginger es va trobar amb Inez. Cap tenia un somriure d'orella a orella, però tampoc se'ls havia escapat una llàgrima. Van parlar tranquil·lament i van aclarir les coses, el vertader pocavergonya d'aquella història era Alexandre. Les xiques van compartir els seus números de telèfon i van quedar a veure's les dues amb Alexandre per a deixar-li clar que no eren marionetes que ell poguera manejar segons li abellira.



Aprofitant les vacances de Nadal, Inez va citar a Alexandre per a “desdejunar” junts. El que ell no sabia era que acudiria al costat de Ginger per a “cantar-li les quaranta". Una vegada Alexandre va arribar al lloc on havia quedat amb Inez i va veure Ginger va estar a punt de fer un volt de 360 graus i tornar-se per on havia vingut, no obstant això, una vegada les xiques van advertir la seua presència ell es va veure obligat a quedar-se.

Quan tots van estar asseguts Alexandre va intentar justificar-se, cosa que no va tindre molt d'èxit. Inez va ser la primera de les dues a dir: “t'hem demanat que vingues hui ací per a advertir-te que encara que no som rancunioses, no oblidarem el que has fet, així que no gastes saliva a intentar maquillar tot el que has fet, perquè no servirà per a res”. Ginger va prosseguir: “mai abans havia conegut a algú amb tanta facilitat per a enganyar, però no et preocupes, gràcies a tu sabem amb el tipus de persona amb la qual no volem trobar-nos mai més en la nostra vida”. Alexandre no tenia paraules per a respondre a declaracions d'aquella contundència. Però les joves encara tenien més coses que dir-li: “pot ser que quan em vaja d'ací trobe a faltar la ciutat, passejar pel Sena, però sens dubte, no trobaré a faltar sentir-me utilitzada i menyspreada” va comentar Ginger amb un to de decepció. D'altra banda, Inez es mostrava optimista davant aquella situació tan enrevessada ja que “almenys, hem tingut l'oportunitat de conéixer-nos i sentir-nos compreses entre nosaltres, d'aquesta experiència m'emporte una nova amiga, i sincerament, espere que algun dia t'adones de l'error que vas cometre en deixar-la marxar”. Després d'escoltar aquelles paraules Ginger no va poder evitar emocionar-se, al cap i a la fi, París sí que estava ple de bones persones com Inez i els seus amics del treball. Les dues joves no tenien res més a dir-li a Alexandre, així que alhora, les dues juntes, es van alçar, van pagar en la barra el que havien pres i van marxar.



Una vegada s'havien allunyat considerablement va exclamar Inez entre riures: “Aquesta conversa ha sigut més estimulant que una sessió de spa!”. “Ja et dic!” va contestar Ginger explotant en una riallada.



Durant els dies següents, les dues joves van estar quedant dia rere dia per a fer plans juntes tan entretinguts com assistir a tallers de ceràmica, pintura i cuina mentre gaudien del seu còctel favorit o divertits com quan Inez va animar a Ginger a donar piruetes als jardins del Petit Palais i les dues quasi acaben vomitant els pastelitos que havien pres en una acollidora cafeteria dels voltants.



A mesura que la primavera s'acostava París cada vegada estava més bonica i s'anava tenyint de colors vibrants, alhora que es xopava de fragants aromes florals. Desgraciadament, allò significava que l'estada de Ginger en ciutat de les llums prompte arribaria a la seua fi. No obstant això, durant els últims mesos la jove barcelonina havia trobat la seua vertadera passió: la fotografia i les arts audiovisuals. Així que, gràcies al suport i ajuda de la seua ara íntima amiga, Inez, va presentar un portfolio extraordinari a un concurs de la fundació Marie-Georges-Jean Méliès per a optar a una beca per a estudiar durant quatre anys en el prestigiós Conservatori Europeu d'Escriptura Audiovisual (EAEC).





Ja el mes de maig, Ginger va rebre una carta de la fundació Marie-Georges-Jean Méliès. Havia guanyat el curs! Res més assabentar-se ho va celebrar amb Inez i més amics al ritme de la música dels locals pròxims al Sena, que acostumaven a estar oberts fins a vesprada durant aquella època de l'any. Durant les següents setmanes es va encarregar de fer tota la paperassa necessària per a començar les classes al setembre, va recollir el poc que s'havia emportat a París i el molt que havia comprat durant la seua estada allí, ho va empaquetar tot i el va guardar en un traster, va fer la seua motxilla amb l'estrictament necessari i es va embarcar en l'últim viatge que faria en el seu any sabàtic. Creuaria l'Oceà Atlàntic en el vaixell veler d'un amic de Barcelona amb alguns tripulants més. Junts visitarien algunes de les illes del Carib com les Illes Granadines i la costa de Veneçuela i Colòmbia, on finalment agafaria un vol a Barcelona per a passar el mes de setembre al costat de la seua família abans de tornar a l'octubre a París.