Com cada divendres, exhausta de treballar en aquella xicoteta boulangerie del centre, Ginger havia d'agafar el metre fins a la seua casa als afores de la capital francesa. Aqueixa freda i fosca nit no tenia res d'especial, era una entre tantes, no obstant això, Ginger estava més contenta del normal. Reflexiva, caminava cap a l'estació de metro, pensant com a poc a poc, s'havia establit en aquella gran ciutat, la més romàntica del món sencer, sense ser ella res d'això.



Cinc mesos abans, la jove de 20 anys havia decidit donar un gir a la seua vida i posposar temporalment el penúltim curs de dret per centrar-se en si mateix i descobrir la seua vertadera vocació. París seria un dels primers llocs que descobriria durant aquell “any sabàtic”, després de passar dos mesos a Sri Lanka treballant com a instructora de surf. Ginger sabia que la seua estada a la ciutat de la llum seria temporal, malgrat allò sovint fantasejava amb una vida digna d'una parisenca plena de passejos a la vora del Sena, croissants recentment fets per a desdejunar o llargues jornades de compres en les galeries Lafayette, acompanyada d'alguna de les amigues que havia fet durant aquells dos primers mesos a París.



Aqueixa nit, com moltes altres, Ginger somiava desperta quan un avís pegat a la màquina de comprar bitllets de metro que deia “hors service” la va despertar. Aquest missatge inoportú volia dir que la màquina estava fora de servei. Ginger, donant gràcies als seus pares per haver-li apuntat a classes de francés als 5 anys, es va disposar a preguntar al primer xic que passava per allí com podia comprar un bitllet de metro sense usar la màquina. Quan es va aproximar a Alexandre, tots dos van creuar mirades i en aquell mateix instant van sentir una connexió especial, una d'aqueixes sensacions que només se sent una vegada en la vida. El jove parisenc li va oferir la seua ajuda de bona gana i tots dos es van dirigir cap a l'oficina d'atenció al client que hi havia dins de l'estació. Tal com era d'esperar, hi havia una cua llarguíssima de gent que, com ells, esperava una solució als diferents problemes que se’ls havien anat presentant en aquella estació. En veure això, Ginger li va donar les gràcies a Alexandre per haver-lo ajudat i, malgrat que sentia que tenia una inusual connexió amb aquell estrany que feia que no li abellira separar-se d'ell, li va proposar que se n'anara, perquè ja li havia causat suficients molèsties. No obstant això, Alexandre, que també havia sentit com els batecs del seu cor s'acceleraven a velocitat de fórmula un quan aquella xica pèl-roja d'ulls verds i pell clara es va acostar a ell en l'estació de metro, li va dir: “no et preocupes, em quedaré amb tu fins que pugues comprar el bitllet de metre, tinc tot el temps del món”.



Durant el temps que van estar esperant, tots dos van començar a parlar de tot i de res alhora. Al cap de vint minuts se sentien com si es conegueren l'u a l'altre des de tota la vida. Alexandre va resultar ser un jove amable i disposat, a qui l'apassionava



la lectura i el món del cinema. Alexandre li va contar a Ginger que havia nascut a Hyères, a la Riviera Francesa, però que quan ell a penes tenia cinc anys la seua família i ell es van mudar a la capital francesa després que la seua mare rebera una oferta de treball. L'any passat, després de jubilar-se, els seus pares van decidir tornar a la costa, però Alexandre es va quedar en un pis d'estudiants a París, ja que estava cursant el grau d'enginyeria química en la Sorbonne.



Alexandre també es va interessar per conéixer Ginger, va quedar fascinat per la valentia que la jove havia mostrat en viatjar fins a l'altre costat del món sola i després mudar-se a París sense saber com es guanyaria la vida. Ell sempre havia estat sota la protecció dels seus pares, i encara que en moltes ocasions això el tranquil·litzava, una part d'aquell xic de 21 anys estava desitjant poder viure noves aventures i recórrer el món sencer.



Una estona després, el torn de Ginger va arribar i va poder comprar el bitllet de metre. Els joves, encantats d'haver-se encontrat l'un amb l'altre, es van acomiadar i cadascú es va dirigir cap a la línia de metro que els portaria als seus respectius apartaments. Quan es van separar, tots dos van sentir una punxada al pit, com si allò que acabaven de viure només haguera sigut una anècdota destinada a esvair-se en qualsevol moment. Ginger es va girar, només per veure com el que podria haver sigut l'amor de la seua vida s'allunyava d'aquella andana. Per a la seua sorpresa, Alexandre també es va girar i tots dos es van mirar als ulls, sentint la mateixa connexió que havia unit aquells dos estranys una hora abans. Com si s'hagueren posat d'acord, Alexandre va caminar cap a Ginger i Ginger cap a Alexandre, hi havia un vincle entre ells dos que ja no podien trencar.