Els dos es van mirar mútuament. Qui diria que al tercer vespre després de sortir de Badia de l’Estable, Tards hauria desitjat no partir mai? I hauria preferit quedar devora la finestra, mirant els cavalls, i el blat, i la gespa, i els núvols. Hauria preferit mirar com les fulles dels arbres es movien de costat a costat i veure com queien a terra fent onades conduïdes pel vent.

- Seguim, i no et perdis - va dir Drain.

El nan es dirigia per un altre passadís entre les parets de la cova, intentant mirar on trepitjava entre la solemne obscuritat. De sobte, es van veure caminant entre un túnel molt més estret, però que ara es convertia en una galeria molt ampla, que a un costat feia cantonada amb la llum de l’exterior. Van veure com un fi raig de llum s'accentuava fins arribar a una sortida a la llibertat de la foscor.

El vent, que duia amb ell el cant dels ocells, per fi, acariciava el rostre dels dos en un moment de pau i tranquil·litat. Ara el sol sortia amb la seva tímida grandiositat a través dels turons. El cel, fosc, s’anava aclarint i les estrelles desapareixien en el firmament. La llum de l’alba era hermosa. Era un instant etern, on tot semblava possible.

Drain va caure a terra, presoner de la tristor.

- Shen era més que un elf del vall, era un amic. Un amic d’aquells que ajuden a encendre el foc a l’hivern. Era bo, generós i amorós. Feia tot allò que solen fer els elfs bons, generosos i amorosos. Lluitava contra els seus enemics, que eren dolents, mesquins i odiosos. No tothom és així.

- Jo vaig perdre algú fa molt de temps - va continuar Tards - es deia Bri.

- Bri?

- Sí, així mateix. Era una dona hermosa, no com la resta d’humanes. Ella era hermosa de debò. Somiava amb veure les estrelles des de molt lluny, marxar amb cavall durant molt de temps i tornar quan l’hivern s’apropés. Però tot amor que comença també ha de tenir un final, o potser no… Però ja no era el d’abans i els seus retrats no podien omplir el buit que va deixar quan va partir. Li encantava escriure cartes sobre llocs llunyans i poemes que parlaven del final de tot, de la vida, de la mort… Mai estava del tot clar el significat, però el que sí estava clar, era que els poemes i les cartes portaven una bellesa com cap altra.

Tards va guardar silenci i va ajudar Drain a aixecar-se del terra després de donar la seva mà com ajuda. Els dos, ara un poc més tranquils, després d’haver sortit de la cova, van començar a caminar. Van seguir per un sender una mica descuidat, construït segles enrere, però tot i així, semblava que ningú havia trepitjat el camí amb tota l’eternitat. Ja que la fauna dels costats semblava reclamar per a sí mateixes aquella terra oblidada. Els arbres s'entrellaçaven com a mans a banda i banda.

- Record un poema- va dir Tards - un poema de Bri:



Del gran arbre sec i fosc,

trobaràs la salvació,

un camí que et porta lluny

de l'infern més profund.

Cavalca fins als confins,

segueix el vent vespertí,

i allibera't dels pecats

que t'han mantingut captiu.

Encén el llum de l'esperança,

i camina sense mirar enrere,

deixa la ruïna i la solitud

i abraça la teva llibertat.

Creua Llacs i troba la pau,

que et guiarà fins al destí,

on el sol brillarà lluent

i la teva ànima serà feliç.

Surt d'aquí, endinsa't a l'aventura,

i descobreix el gran arbre del destí,

on podràs viure i estimar

sense por ni limitacions.



En el moment en què els sol es posava en el punt més alt del cel i brillava amb tota la seva esplendor, com un miracle, els ocells van començar a cantar i les fulles van començar a taral·lejar una cançó.

- Estem perduts, oi? - va demanar Tards.

Drain va negar amb el cap.

- Aquest és el camí cap a Llacs.

El nostre humà es va il·lusionar. Feina tanta estona i havia passat per tanta tortura que semblava sorprenent que ja arribassin a una gran ciutat. Tant de temps i tant de sofriment, per fi donaven fruit.

Tards es va enfilar a un roure, per veure la gran ciutat que tant anhelava. Quan va arribar a la copa de l’arbre va treure el cap d'entre les fulles. Va poder veure, a poques milles, una increïble fortalesa de pedra, de la qual s'eleva en grans muralles de granit tallades a mà, sobre el turons que protegien i envoltaven la ciutat. Al cor del bastió s'aixecava un palau gegantí de marbre blanc, fet per a la grandesa i la magnificència del rei.

El nostre humà va baixar i els dos van seguir endavant, sense mirar enrere. El calor s’havia convertit en abrasador i el silenci havia desaparegut per complet. Un riu que serpentejava vora el sender, per on ara caminaven, feia una remor estrepitosa i les fulles dels arbres es movien com un huracà.

Entre els troncs i les herbes van poder observar un gran desert d’aigua, que s’estenia gairebé fins allà on arribava la vista, i just al fons, muntanyes i turons. En el centre, Llacs. La ciutat enllaçava amb la vorera a través d’un pont de pedra, que conduïa a una gran portalada de ferro, amb fanals als dos costats.

Els dos van avançar, temerosos, però Tards tenia la companyia de Drain i tots els nans es tractaven com a família. La porta estava oberta de bat a bat i deixava veure l’interior de la ciutat. Les cases, desordenades, l’una sobre de l’altra complien una perfecta harmonia i les seves parets de granit reflectien el sol lluent.

Però tot i així, la tristor bategava, i la pena per la mort de Shen era inaguantable. El més afectat era Drain, ja que ell i l’elf es coneixien de feia dècades. La imatge del seu amic, engabiat pels orcs, i veure com va caure al buit, on el no-res és l’únic al qual pots aspirar a trobar-te, era una tortura. Cada pensament, encara que fos ràpid com un llamp, el feia presoner de la penúria.

En nostre humà i Drain passar l’arc que donava pas a la ciutat i un mercat immens es va obrir davant els seus ulls. Els llocs de venda eren de banús i als mostradors vessaven fruits de tot tipus. Tots estaven l’un al costat de l’altre i era difícil diferenciar quan començaven uns i quan acabaven els altres.

Tards va revisar la seva motxilla i es va adonar que els maleïts de Senda havien robat tot el que tenia, tret d’unes poques monedes que tenia en un compartiment secret, ocult d’una mà enemiga.

- Això és suficient per allotjar-nos? - Tards va mostrar les monedes d’or.

- Sembla que sí. Crec que a dos carrers més avall hi ha un hostal - va contestar Drain.

Ara els dos van deambular pels carrers, intentant trobar la posada per poder passar la nit que començava a traspuntar. Per fi la van trobar. Era una gran taverna que s’alçava amunt, amagada del camí principal. Es va construir feia molt de temps, quan encara Llacs no havia posat el primer bloc de marbre a les seves muralles i els viatgers abundaven al nord. Però ja no s’hi anava tant en aquella taverna i es va anar abandonant a poc a poc. Així i tot, encara guardava el seu esplendor.

El seu propietari Roful era una persona important per a la ciutat. Tot i que era un home descuidat i una mica antipàtic, era el guardià de la posada i el que havia evitat el seu enfonsament. L’hostal era de tres pisos i comptava amb nombrosos finestrals; la façana donava al camí i les dues ales que tenia anaven enrere recolzant-se en terres enterrades a la falda del turó, la qual cosa feia que les finestres del segon pis del darrere es trobessin a l'alçada del terra. Entre les ales hi havia una gran arcada que conduia a un pati i sota aquella, a mà esquerra, hi havia una gran porta sobre uns quants graons. Sobre l'arcada també hi havia un fanal. A sota es podia veure un tauler que es balancejava amb el vent i on hi havia dibuixat una gerra de cervesa blanca. Sota la porta, escrit amb lletres blanques, es podia llegir: La taverna del barril.

Van decidir-se a entrar.

Una vegada van travessar la porta amb un grinyol molt ensordidor, es van trobar amb un mostrador bastant ben envernissat. Just al seu darrere, Roful. Tenia el pèl blanc i ondulat com el vent i els seus ulls començaven a abandonar el color de la joventut.

- I bé, què feu aquí? - Roful va obrir la boca i deixà veure les seves dents, groguenques i descuidades.

- Estem de pas. Necessitaríem una habitació, si és possible - va dir Drain.

El nan de darrere el mostrador va fer un gest de mala gana, com si li molestés la presència dels seus clients, i es va posar a caminar escales amunt. Tards i Drain el varen seguir fins arribar a una habitació. Tenia un terra de llenya molt fosc i una finestra que donava als estables de la ciutat. Les parets eren d’avet i semblava que queien a trossos.

- Són tres monedes - va grunyir Roful.

Tards va estendre el puny sobre la mà del nan i deixà caure tres de les quatre monedes que tenia.

Roful va tancar la porta de l'habitació i marxà. Drain es va seure a una butaca de cuir que hi havia a un cantell, just davant d’un espill, i Tards es va seure a la vorera del llit. En aquell moment, el nostre humà va veure estalonada a la paret una espasa de ferro, protegida per una funda de pell d’ovella. Algú se l’havia deixat i no va dubtar a agafar-la. Ningú sap quines criatures es poden trobar per terres semblants i el final de Tards no estava tan a prop, o almenys no tant com el de Shen. A través del finestral es podia veure que la nit començava a néixer novament i els raigs de sol que entraven a través del vidre desapareixien. Els fanalets començaven a il·luminar els carrers i les cuques de llum es confonien amb les estrelles.

- Com arribarem a l’arbre? - va demanar Tards.

Drain va mirar Tards amb tota la gentilesa que un nan podia i acte seguit va dirigir la seva mirada cap a la finestra. Que ara semblava un mirall, ja que la foscor de la nit no deixava veure més enllà del seu marc.

- Haurem d’agafar prestat un parell de cavalls de l’estable, però ningú ho pot saber, almenys fins a la matinada.

Tards va assentir.

Ara els dos es van veure obligats a esperar que la ciutat es convertís en un lloc per als somnis, i així ho van fer. Quan la ciutat ja s’havia adormit, Drain va obrir la finestra de l’habitació, amb tota la suavitat que va poder, i Tards es va ajupir. Va aconseguir passar pel finestral i va arribar al sostre del primer pis, que tenia teulades vermelles i de ciment blanc. Allà va esperar Drain, que també va aconseguir sortir de l’habitació i posar el primer peu al sostre. Ambdós van aconseguir baixar lliscant-se per una enfiladissa que arribava fins al sòl.

Després, tots dos, es van dirigir cap a l’estable. Només una vegada allà, van poder observar la seva bellesa. Era gran i robust, de llenya i pedra, amb escultures de llenya tallades a les pròpies columnes. Des de l’interior, l’aire estava ple d’olor a fang i serradura. Es podia escoltar els suaus roncs dels animals. A les parets hi havia eines de granger i arreus de cavall, i el sostre, estava cobert per una gruixuda capa de palla. A un cantell de l’estable, un cavall blanc com un gessamí descansava tranquil·lament i el seu pelatge blanc brillava com el dia. Al seu costat un cavall fosc com un corb dormia a l’ombra de la nit. Varen obrir la porta del corral i desfermaren els dos cavalls.

Tards va alliberar el blanc i Drain el negre. I ho van fer amb una tranquil·litat grandiosa, però tot i així, els cavalls van rellinar suaument. Els dos varen agafar els seients (una mica desgastats) que reposaven sobre la tanca i van començar a trotar cap a la sortida de la ciutat.

No van trigar gaire a passar per l’arc de la porta i sortir pel pont que abans havien fet servir per entrar a Llacs. Tampoc van tardar gaire a desviar-se del camí principal i acollir un sender que es s’allunyava cap a l’est. Era un camí que es va construir feia ja molt de temps, quan la via era molt utilitzada pels viatgers. Però ja no s’hi circulava tant per les terres dels nans, i el sender s'havia abandonat a poc a poc, fins que l'herba l'havia cobert gairebé del tot.

Van cavalcar durant molt de temps, varen passar per rius i turons, per un vall i per un bosc descuidat. I a la fi, després de perdre molt durant el camí i trobar amics i el valor d’un mateix, Tards, a lloms del cavall, va poder veure sobre el sender unes arrels d’or que sobresortien de la terra, llargues com el temps.

Els dos varen baixar del seus cavalls i els van deixar lliures. El nostre humà va aixecar la mirada i va poder veure, entre els arbusts i l’herba, el Gran Arbre del Destí. Lluent i gran com cap altre. Daurat i majestuós. Les seves fulles grogues i taronges, com les de primavera, i el soroll ensordidor del silenci.

- Per fi hem arribat -exclamà Drain. - És aquí, el Gran Arbre del Destí.

Al nostre humà se li feia difícil aguantar l’emoció. A la fi es podria trobar amb Bri.

- Em sembla que això és un comiat - va continuar Tards. Acte seguit, els dos es van abraçar.

Quan els seus braços van caure, el nostre humà començà a anar cap a l’arbre i deixà l’espasa al seu costat. Es va posar de genolls, i va dir:



Des que la teva ànima va deixar la carta,

a la lleixa de la xemeneia,

vaig saber que vas partir.

Em vas deixar tot sol,

abandonat a la meva sort.

I ara sóc aquí,

disposat a retrobar-me amb tu,

Bri.

No vull seguir sent l’home que antany era,

en un prat tenebrós, avorrit i sol.

No vull seguir sent aquell home,

trist, amargat i gairebé mort.

Només vull una cosa.

Només vull retrobar-me amb tu,

Bri.

En el destí,

o en el més-enllà,

o a on sigui que hagis anat.

Encara tinc l’esperança de tornar-nos a trobar.

Arbre, perdona’m els pecats,

i deixa’m partir,

i a la fi,

retrobar-me amb Bri.



Tards va resoldre el dubte i es va alliberar de les tenebres. Va mirar l’alba i va cantar al sol. Va desposseir la seva espasa i dintre seu va aflorar aquella esperança que tant anhelava, i va morir confiat; va anar més enllà de la mort, de la por i del destí; va deixar enrere la desolació, la vida i va entrar a la llarga glòria.

I per fi, va poder estar novament amb Bri.