Qui sap què, qui sap on i qui sap quan… començaria l'aventura d'un home qualsevol.



No fa gaire temps, en un poble que es feia anomenar Badia de l'Estable vivia una raça desconeguda. Es coneixien com a humans; criatures menudes que vivien en pau. Molts dels mascles tenien una barba ferotge i una panxa omplerta de cervesa. Però en canvi, les femelles eren belles i fines, amb un pèl llarg i fosc, amb roba de drap i cos esvelt.



Les seves llars eren de pedra, fredes, grises i apagades, amb petites finestres nues que de tant en tant inundaven els carrers amb diferents aromes de l'interior. De teulada llòbrega i esbiaixada. Eren cases humides, però poc brutes, de fet, eren força acollidores si sabies per on mirar. La porta era gran i espaiosa. Sempre coberta d'un vernís brillant que arribava fins a un pom de bronze recobert d'or, i just a sobre, un petit espiell circular.



A les càlides tardes eren acompanyats pel cant dels rossinyols, i freqüentment, per una suau brisa que portava amb si una neu molt pàl·lida. Però no tot era sempre hermós, els carrers eren caòtics, i gairebé sempre una olor putrefacta emanava de les places, barris, o fins i tot els senders més propers. Els cavalls jeien als seus estables entre excrements i mugre. Les zones rurals eren terriblement ombrívoles, fosques i repugnants, amb restes de cucs aixafats i boira fins on cobria la vista.



Dintre d’aquesta penombra, en una praderia allunyada de les tenebres, en una casa de fusta d'olivera, hi vivia un humà. Els seus cabells eren llargs i negres com un escarabat piloter i els seus ulls foscos igual que el propi abisme, prim, però de mirada fosca i intimidant. Es deia Tards, o així es feia dir. Vivia de manera humil i ordinària, acostumat a la vida silvestre, migdiades i menjar. Sovint es contaven històries i relats sobre aquest amargat home de la praderia. Un home abandonat, desposseït, sense ganes de veure, sentir o viure.



Potser va ser per la seva arrogància, que el convertí en el subjecte ideal per a l'aventura que estava a punt d'emprendre.



Tot el que el nostre humà va veure aquell fred matí va ser una petita carta acomodada a la lleixa de la xemeneia. El paper era groguenc, marró per les vores, com si portés allà anys, podrint-se en la humitat de la casa, i després assecant-se per l’escalfor del foc.



Escrita en ploma negra, destenyida i esquerdada, deia:



Cosa que pot salvar-te de l'infern més profund, de viure a les tenebres, i et permetrà galopar la glòria.



Lliure de pecats i nul·la vigília d'antany, cavalca fins als confins de la terra, despullant la teva espasa.



Encén el llum de l'esperança. Camina més enllà de la mort i el destí, deixa enrere la ruïna i la solitud.



Del gran arbre sec i fosc, trobareu allà la vostra salvació.



Del fred destí i tèrbol camí.



Creua Llacs i segueix el vent vespertí. Parant de tant en tant a veure i viure. Però sempre continua endavant.

Surt d'aquí! A la recerca d'una aventura, a la recerca del gran arbre del destí.



No va trigar a llegir-lo, però sí a comprendre el missatge. Era una carta confusa, sense dubte, amb un missatge poc clar i amb una finalitat encara més estranya.



Es va aturar un moment, pensatiu. Intentat esbrinar com havia arribat aquesta carta, de qui era, i per què a ell. A un home solitari, seriós i poc respectat.



Va pensar durant dies algunes pistes més, apuntant al seu quadern mentre deambulava pels voltants de casa seva. No va trobar la resposta, però sí una pista una mica convincent.



“Creua Llacs i segueix el vent vespertí” Havia sentit a parlar de Llacs. El poble de Nans, al sud dels turons nevats i diverses milles a l'est de l'arbreda, on vivien els Elfs del Bosc.



Era un poble gran i espaiós. Construït entre muntanyes rocoses i infranquejables per la duresa. Entre les estretes serralades hi havia prats verges, amb canals d'aigua riu amunt.



Alguns Nans vivien a cases de fusta i pedra, al peu dels turons. Amb teulades inclinades i parets robustes.



Alguns altres vivien a les muntanyes, prop de les mines d'or. A cases potser menys acollidores i poc il·luminades. Però no estaven desordenades, de fet, eren força netes i boniques.



Tards va recordar les històries que el seu pare i l’avi li contaven de petit. De Nans forjats i de barba gran, tan gran que alguns s'hi ensopegaven.



I els relats dels Elfs, grans i prims, però forts. Que combatien contra els trasgs i orcs més enormes i cruels. D'aquells que no deixen vida allà on passen, d'aquells maleïts que desitgen el terror i fam als més pobres, i d'aquells fastigosos éssers vivents que gaudeixen del dolor, la pena, la misèria i la ruïna.



Mentre recordava la seva joventut, el nostre humà va sentir dintre seu l'amor de les coses belles, de l'aventura, de la vida, d'una vida per contar, d'una vida per estar orgullós de morir amb ella. Va sentir el desig de mirar a dalt i veure les fulles d’aquell gran arbre misteriós, que queien al costat dels seus peus, recobrant el sentit de la seva existència. Néixer alts i forts, i caure poc a poc fins tocar terra.



I aquesta il·lusió va ser la que el va convèncer per sortir de la seva monòtona rutina. Deixar de ser l'home de la praderia i començar a ser un aventurer.



No va trigar gaire a preparar el cavall. Va voler estar llest per a aquell mateix matí. Per molt precipitat que fos el fet d’emprendre una aventura tan llarga, amb tan poca preparació, no li agradava la idea que l'endemà es fes enrere, i amb aquesta decisió, deixar de banda els grandiosos paisatges que temia abandonar.



Va ensellar el seu cavall, el desfermà i partir.

Va sortir galopant, acompanyat per l'alba que acabava als confins de la terra. Allà on les muntanyes cobreixen el cel i els ocells voletegen feliços a través dels núvols i els arbres.



Va veure passar cirerers als costats, com raigs de tempesta. El cavall deixava marcades les petjades al fang en aquell caminet allunyat del poble, i els esquirols i conills s'espantaven amb el galop.



Es va fer fosc i les cuques de llum il·luminaven les fulles dels avets. El vent nocturn atravessava la pell i el nostre home notava les mans gelades i els calfreds el el sotmetien a una tremolor incessable.



Tards ja es va veure envoltat d’arbres, en un petit prat recobert de pins i falgueres, on hi havia lloc per ell i una petita llar de foc, coberta per les branques. Entre elles, s’observava una lluna creixent.



Ara ja cansat, es va desviar del sender i va baixar del cavall. El deixà fermat a l’arbre més proper. Tards es va cobrir amb una suau toga verdosa, amb una caputxa caiguda que reposava a les seves espatlles. Se’l notava cansat, els seus ulls pesaven i ara anava una mica ajupi , intentant fer un foc que li pogués temperar el cos. Però per qualque raó, aquella nit no va poder agafar el son fins molt tard; i després va tenir uns somnis horribles. Aquell vespre va somiar amb una hermosa nimfa del bosc, que volava sobre el sender on Tards havia arribat, on ara ell, era posseït per un malson. Se li presentà la imatge d’una dona preciosa, nua, de pèl fosc i llis, amb uns ulls mel clars com l’arena . La seva figura era envejable, amb uns pits no gaire grans, però si rodons com un sol a un cel clar, i el seu pèl púbic era arrissat i més obscur que el del seu cabell. Però tal vegada la seva bellesa no era el que més cridava l’atenció, sinó les seves grans ales ossudes, cobertes per una pell fina que deixava veure les venes i el seu esquelet. S’abatien amb força i la sostenien en l’aire. Però aquella dona de pell fina es va esvair, com també ho va fer el sender pel qual Tards havia galopat. Ara desapareixia als seus peus, fins només acabar essent una part més del bosc, entre arbres, herbes i fang. I ell estava molt espantat, però no podia cridar, ni fer altra cosa que seguir tombat, mirant.



Quan va obrir els ulls les flamarades ja s’havien apagat i s’havien convertit en un muntet de cendra gris, però encara hi sortia fum.



L’olor a cremat va acabar de despertar Tards. Es va veure envoltat d’arbres de fulles marrons, grogues i un cel gris. L’ambient semblava tranquil i clar, excepte per una brisa fresca i xiulant que penetrava la pell, com els raigs del sol penetren dins l’aigua clara.



Va ser en aquell moment quan es va aixecar sobresaltat i es va trobar que una part del somni era veritat. El sender pel qual havia galopat tan ràpid com el seu cavall va poder, havia desaparegut i allà on abans hi havia camí, ara només hi havia pèrdua. El nostre humà es va veure envoltat en un món de desesperació i de por, sense saber què fer, més que pensar amb casa seva, però ara ja no hi podia tornar. Li hauria agradat aixecar-se en el seu llit, i berenar assegut a la gespa del seu pati. Li hauria encantat no trobar aquella maliciosa carta a la lleixa de la xemeneia i que res de tot això hagués estat real, però no. Era tan real com la vida mateixa, o tan veritable com que el sender ja no hi era, i ell estava perdut com un conillet.



Però Déu va aixecar un vent sota els núvols. Es va alçar amb una absoluta senzillesa, sense esforçar-se, sense remordiment. I el nostre home sense considerar el perill que podria suposar, va perseguir aquella brisa, que li gelava el rostre. El cabell se li movia com les ones del mar, i una suau fetidesa a terra es mesclava amb l’olor del bosc.



Va desfermar el cavall i va guardar la corda a la butxaca de la seva toga. Va seguir trotant, ajupit i amb la caputxa posada. Agafava les corretges dèbilment i la motxilla pesada a lloms del cavall. Els arbres esquerdaven el sòl i les fulles deixaven caure les gotes de la humitat.



L’ambient es tornava pantanós i tèrbol, el fang era menys espès i les escasses flors que hi havien, confiaven el seu color a la foscor, amb pètals apagats i podrits.



Tornava a fer-se fosc. Els gira-sols perdien la vista i els ocells abandonaven el cant. El cel tornava obscur i deixava veure les estrelles. El fred tornava a gelar les mans i un vent queia a terra. I el nostre humà, va veure fum a la llunyania, que li va fer tornar a l’esperança.



Un petit poble s’estenia entre valls i turons, arribant fins un crepuscle, que tenyia el cel i les fulles.