Es va apropar a aquella petita ciutat. Les finestres il·luminaven l’ombra de la nit i la lluna era hermosa i brillant. Les cases eren gegants, de llenya i de dos pisos, recobertes amb un terrat d’herba. Hi havia una plaça enorme, redona, com l’ull d’un bou, amb un pou just al centre. La plaça es dispersava en carrers més estrets i es perdien en la foscor. L'aire fresc i pur s'apropava amb el so suau de la brisa i el cant dels grills, i el silenci era interromput només pel xisclar de les fulles seques que es movien pel terra.



Tards va travessar la plaça i es va acostar al pou, on es va aturar per a gaudir de la tranquil·litat de la nit i de la serenitat de la ciutat adormida. Va recollir l’aigua tan ràpid com va poder, però abans de beure, va notar algú al seu darrera, i abans que es pogués girar, l’obscuritat es va apoderar d’ell.



Quan va obrir els ulls va veure el sostre d’una cova amb bigues de llenya que travessaven de banda a banda. Semblaven esculpides a mà, per un expert de l'edat antiga. Es va aixecar sobresaltat i va veure que estava empresonat, tancat, sense l’oportunitat de sortir. Va sacsejar els barrots, i mirà a través d’ells.



- És inútil, no ho intenis - va dir una veu al seu darrere.



Tards es va espantar i va donar mitja volta. Era un nan forjat de la muntanya, amb una barba roja que arribava fins el terra. I al seu costat, un elf de vall d’Írindir, amb uns ulls blaus com el mar i un pèl llarg i ros.



- Estas perdut, oi? - va dir l’elf.



- Tots hi hem estat qualque vegada - contestà Tards.



- És clar que no saps on ets - va interrompre el nan. Et trobes a la presó de Senda, la més fortificada de totes. Fa anys que es va construir, fa tanta estona que ni ho recordo. Va ser en aquells temps, quan el mal governava les terres i quan els bons lluitaven per sobreviure. Aquests gruixuts barrots van ser obra dels Trasgs durant la Gran Guerra i on van morir milers d’empressonats, després d’esperar anys i anys, segles i segles que les parets se’ls mengessin! Però el pitjor de tot és que aquests pous estan sota la presència d’un malefici, del qual és impossible escapar.



De cop hi va haver un silenci terrible, capaç de tallar el vent i portador de la soledat més ferotge. Ara només se sentia la respiració de Tards, accelerada i ansiosa. Faltava l’alè en aquelles catacumbes i l’obscuritat governava sobre la llum.



Però de sobte, l’elf i el nan van esclatar a riure. Després d’això els nervis s’esvaïren i la tranquilitat tornà a les espatlles del nostre humà, que ara no sabia què pensar.



- I si es pot saber, què fa un jove de Badia de l’Estable tan lluny de la seva llar? - va dir el nan.



- Heu sentit parlar del gran arbre del destí, situat més enllà de la ciutat de Llacs?

- És clar que sí! L’arbre daurat al sud de la gran arbreda i a l’est del poble de nans. Diuen que perdona els pecats. Mira Drain, a tu t’anirà bé - va riure l’elf al nan.



- Vosaltres també hi aneu? -va demanar Tards.



- Sí, o això era el que intentàvem fer fins que una rajada d’orcs, aquells monstres, fills de l’obscuritat que ens van perseguir en el bosc de les fades i ens van obligar a resguardar-nos aquí, a Senda. Però com veus, sembla que el nostre camí ha amainat. Al governador d’aquest poble no li agrada que la gent entri si ell no ha donat l'ordre. Per això estem aquí - va afirmar Drain, el nan.



Ara es podia veure a través l’altíssima finestra que donava a la llibertat un alba imponent, que es manifestava darrere dels cims nevats. El sol lliscava per les muntanyes i feia tornar l’esplendor. Tards va veure un riu que serpentejava per les voreres dels turons, amb un vaixell a la vorera i que es perdia a l’horitzó, on es camuflava amb la boira. El vent duia amb ell el cant dels ocells i la brisa semblava xiular.



- Com et dius? - va dir l’elf . - Jo Shen, navegador d'aigües blanques. Al vostre servei.



- Tards, vicultor de baies vermelles, al vostre.



Hi va haver uns minuts de silenci, el nostre humà encara observava la seva posició, intentava raonar el que hauria pogut passar, procurava esbrinar com sortir d’allà. Era una situació difícil, per suposat, i la pressió de no saber el que seria d’ell era el que més li pesava. Va ser en aquell moment quan una esperança va florir del seu cor, i ho va fer en el moment que la seva mà va temptejar a la butxaca de la toga i palpà la corda que abans havia emprat per fermar el cavall. Quan la va treure, la mirada de Shen i de Drain es van fixar amb el cordill i els seus ulls es van deixar seduir per la il·lusió.



- Una corda humana, les més resistents de la nostra era… - va balbotejar Drain.



Tards va fermar un extrem a un dels barrots de la porta i va llançar l’altre per la finestra. Cap dels tres es podia permetre deixar l’aventura a mitges i, per molt arriscat que fos, no tenien cap altra opció. Van baixar els tres: Shen, Tards i Drain; i ho van fer amb una soltura envejable, tenint en compte aquella situació, ja que la finestreta queia cap a un precipici, a la vorera de la Muntanya de les grans Presors.



Una vegada van tocar terra es van disposar a caminar fins a la vorera del riu que Tards havia vist abans. Allà on condueix l’aigua és on la vida prospera. El vent era fresc i el cant dels ocells tornava a ressonar. Les fulles de la primavera volaven enlaire i la terra fangosa es convertia en una gespa verda i hermosa. Semblava que ningú mai l’havia trepitjat.



Però l’alegria i la tranquilitat van perdurar poc. Quan van veure que al seu darrere, a poques milles, els perseguien els Cavallers de Senda, amb uns cavalls blancs com la neu i amb crineres i coa de plata.



Shen va veure un vaixell no gaire enfora, a la riba del riu. Era una canoa de fusta de bedoll, grisa i resistent. Van corre tan ràpid com van poder. Els Cavallers cada vegada s’apropaven més i més, i semblava que aquell dia de sospita s’anava apropant. Però a la fi, Tards i companyia van poder arribar al vaixell, i els nobles genets van veure que ja era impossible seguir-los la pista.



Els tres exhaurien unes rialles afebles, mentre se n’anaven sense pressa, conscients que, a l’hora present, ningú ni res no podria alçar-se com a perseguidors del seu rastre. El matí que els envoltava, bellament teixint amb el corrent cristal·lí del riu, els oferia una aparença de quietud i seguretat que fins i tot, els més rics o els més distrets haurien envejat.



Tal va ser aquella alegria que Drain va començar a entonar una alegre cançó entre rialles i festejos:



Shen al timó,

sembla un falcó.



Deixant la nostra tela,

i hissam la nostra vela.



Cal seguir endavant,

lluitant i cantant.



Ja no és cap secret,

que això és un indret.



L’arbre del destí,

és un gran botí.



Creuam el poble de nans,

amb força a les mans.



Deixam un rastre blanc,

i no serà de franc.



Notam les ones,

i sentim les papallones.



Xiulem i riem,

nosaltres ho creiem.



La brisa rellisca

però no perdem la vista.



Quan se’n van adonar, la nit ja havia caigut a mans de la terra i la sotmetia a una obscuritat sospitosa. I on prospera la foscor es desencadenen els infortunis, perquè és on la por i la covardia creixen, on la incertesa i la desesperació s’eleven i on la maldat i la corrupció prosperen. I aquell vespre, no seria menys.



El riu reflectia el firmament i la llum de la lluna s’ocultava darrere els núvols. Un silenci sepulcral governava l’ambient, excepte pel cant dels mussols, que udolaven amb força.



Shen va decidir ancorar la canoa a la vorera, ja que una nit freda no és lloc per dormir a la deriva. Els tres van baixar, una mica cansats per tot el que havien passat, i disposats a trobar un lloc on agafar el son. I així ho van fer. No havien caminat gaire quan van trobar una cova a la falda d’un turó. No s’ho van pensar dues vegades abans d’entrar.



Era un espai brut, ple de roques i estalactites que sortien del sostre. L’olor a humitat perforava el nas i la poca llum que aconseguia arribar de l’exterior s’esvaïa a cada passa. Però tot i així, van decidir passar allà la nit, o el que quedava d’ella.



Tards seria el primer a fer de guàrdia, ja que ningú sabia quines criatures es podien trobar en semblants profunditats. Però no va poder aguantar el cansament gaire més. Els ulls li pesaven com muntanyes i el cap es recolzava on podia. Finalment es va deixar endur, i les tenebres el van abraçar càlidament mentre dormia.



Es va aixecar pocs minuts després. El cap li donava voltes, estava confús, ja que quan va obrir els ulls va veure Drain a pocs peus, però Shen no hi era. Seria estrany que l’elf els hagués abandonat a la seva sort, no només perquè en aquestes terres es necessita companyia si vols seguir endavant, també era pel fet que el primer raig de l’alba no s’havia dignat a sortir i enfonsar-se en la cova, i semblava que encara quedaria molt per veure-lo.



Tot semblava perdut, i tal vegada fos perquè hi estava, però ni Tards, ni el nan, que es va aixecar d’un bot, baixarien el cap tan fàcilment. Van intentar seguir el rastre de Shen tan ràpid com van poder, però la obscuritat ja havia fet la seva feina.



Ara Tards i Drain intentaven seguir el rastre de Shen, però tot estava tan fosc que a cada parpelleig es demanaven si havien tornat a obrir els ulls, ja que tot estava tan obscur com si els tinguessin tancats. Van anar a les palpentes fins ensopegar amb la paret de la cova; però ni amunt ni avall van poder trobar res, res en absolut, ni rastre de Shen, ni de ningú.



No va ser fins que un estrèpit soroll va inundar amb un ressò la cova, va ser un renou semblant a metalls xocant, una i una altra vegada. Tards i Drain van anar cap el so, temptejant amb les mans per no xocar-se. No sabien gaire bé on anaven, què es trobarien o què havia passat, però no tardarien gaire a esbrinar-ho.



Ara van poder veure que una tènue llum taronja apareixia en un cantó, enlluernant les parets. Van córrer tan ràpid com van poder, però el que van veure allà no va ser la sortida a la llibertat, ni un raig de sol. El que van poder observar va ser un cau d’Orcs, de llenya podrida. Amb un altar gegant i un tron just al centre, i a la seva dreta, una gàbia de ferro sobre un abisme sense fi, penjada a una corda que arribava al sostre. En ella no hi havia ningú més que Shen, que havia vist els seus dos companys a través dels barrots, però no va dir res, només els va mirar i va acceptar que la seva hora ja havia arribat. Abans, però, que els Orcs trenquessin la corda que el suspenia a l’aire, va cantar:



Ara Drain al timó,

ràpid com un falcó.



Deixam la nostra tela,

i hissam la nostra vela.



Cal seguir endavant,

lluitant i cantant.



Ja no és cap secret,

que això és un indret.



Després, els Orcs van tallar la corda i Shen va caure al buit.