Les ungles sagnants s'enfonsaven a la meva pell. Els meus peus s'arrossegaven per terra, tallats i espantats després de recórrer llargs camins de terra. Els primers raigs del sol treien el cap entre els arbres, amb la seva càlida llum em van guiar fins a una petita cabana, a la qual una ànima no semblava haver visitat en una eternitat.



Per primera vegada un dels meus braços va trencar la posició en què portava tantes hores, vaig sentir el cruixit dels meus ossos segons s'allargaven i el tacte de la mà contra l'astillosa fusta mentre es posava a la porta per empènyer-la. Dins només hi havia dues coses que van aguantar el pas del temps: una taula de tres potes i uns taulons estirats a terra coberts pel que quedava d'un tros de roba. El meu cos per fi no va poder donar més de si, i vaig caure rendit als braços de morfeu amb tan sols tocar aquell teixit.



Ja tornava a aparèixer l'alba. Vaig sortir a caminar pel bosc, es sentien els ocells, el vent, les fulles, l'aigua…



l’aigua.



A pocs metres de la cabana hi havia un riu. Tan resplendent com sempre, el sol s'hi reflectia com si es tractés de diamant. Un petit sentiment d'angoixa es formava a la gola, aquella sensació… me'n vaig anar d'aquell lloc de tornada a la cabana.



Mentre caminava entre els arbres vaig jurar veure una silueta moure's per la cua de l'ull, però en girar-me no hi havia ningú. Només vaig continuar el meu pas amb més velocitat. No era possible que es trobés algú per aquí. La meva respiració es va accelerar una mica, fins que vaig veure la vella porta de fusta i la vaig obrir ràpidament per poder entrar al meu lloc de resguard. Amb la vista clavada a terra vaig veure aquell sagrat llibre, com si m'estigués cridant perquè l'obrís. Els meus dits passaven pel paper, el tacte aspre feia recórrer un calfred pel meu cos. Recorria els capítols i versos, ja sabia què havia de fer.



Aquest era el destí que Déu havia escollit per a mi. Allunyat de la societat on no pogués causar més mal a ningú. Mostrant la meva devoció a ell m'alliberaria dels meus pecats. Vaig començar per la primera pàgina, l'única manera de mostrar el meu penediment seria dedicar la resta dels meus dies al nostre Senyor.



Des que apareixia el sol fins que s'amagava passava les hores assegut davant de la petita taula estudiant cada paraula del llibre sagrat. De vegades sortia a sentir la brisa oa mullar-me la cara amb l'aigua fresca d'aquell riu. El tacte de la terra als meus dits o les roques punxant els meus peus em mantenien unit a tot allò que ell havia creat. Aquest sentiment de pau en inhalar profundament i sentir els meus pulmons omplir-se…mai va arribar.



Els veia a tot arreu: entre els arbres, al cel, al reflex de l'aigua… Sentia el seu alè a la meva espatlla, sentia les rialles, les veus, els passos. El pitjor era a la nit, mentre intentava en va agafar el son, podia veure els seus ulls, punxants i resplendents observant-me des d'una cantonada de la cabana.



Pensava que podia amb això, que amb el temps desapareixerien, que quan aconseguís el perdó de Déu, que sempre hi és per als seus deixebles, podria viure en pau. Però tot va anar a pitjor quan em van començar a parlar.



Ens vas abandonar. No vas cuidar el teu germà. Ets un covard.



-No…no…no.. acabaríeu com ell…era sufocant…aquesta casa ja no tenia vida… jo només volia…



No podia respirar, una altra vegada no per favor, això no hauria d'estar passant. El meu cor bategava massa ràpid, sentia les pulsacions per tot el meu cos. La suor freda lliscava pel meu front. Les mans em tremolaven. Amb cada alè sentia l'acidesa pujar per la gola. La meva visió s'ennuvolava. Al voltant meva només veia…vermell.



Vaig sentir com unes gotes xocaven contra el terra. Vaig aixecar el cap lentament i vaig sentir com el meu cor deixava de bategar per un instant. Davant meu, amb la roba tacada de color carmesí, el monjo.



Nen maleït. Vas haver d'haver-te lliurat a la mercè de Déu.



-...jo només… jo…



Vas cometre un delicte contra l'Església. Vas matar un servent del Senyor.



-JO NOMÉS VOLIA SOBREVIURE! M'OBLIGARES! NO TENIA UNA ALTRA OPCIÓ!



Vaig agafar la Bíblia i vaig sortir corrents de la cabana. Vaig dirigir-me a l'únic lloc que podria acabar amb el càstig que se m'havia imposat. Xocant contra les branques dels arbres que tallaven la meva pell, trepitjant les pedres que apunyalaven els meus peus i sentint el meu alè entretallat xocar contra les dents.



Per fi vaig arribar al riu. Agenollat davant la seva esplendor les meves mans amb prou feines van poder obrir el sagrat llibre, a la recerca d'una resposta al meu patiment. Frenèticament passava les pàgines que s'arrugaven i mullaven amb la suor de les mans. Poc en quedava quan un vers va ressaltar als meus ulls: Romans 6:23,



“Perquè la paga del pecat és mort, mentre que la dádiva de Déu és vida eterna en Crist Jesús, nostre Senyor.”



Realment havia estat un il·lús. Com un ésser tan menyspreable com jo podria ser perdonat?



Em vaig aixecar, deixant la Bíblia a terra. Els meus peus es van endinsar a l'aigua, sentint el corrent xocar contra ells. Vaig deixar el meu cos caure, sent arraulit per la melodia del riu mentre fluïa sense un destí clar. Vaig deixar anar el meu últim alè per permetre que el meu cos s'enfonsés, aquesta vegada sense por, sense aquest dolor al centre del meu pit ni el desagradable sentiment que va residir a la meva gola per tant de temps.



Seré afortunat si arribo a ser enterrat, juntament amb els cucs i les larves que s'alimentaran del meu cos putrefacte, un cadàver que jeu sota terra, sense importància, sense nom.



És així com se sent, ser abandonat per Déu?