Els ulls de la mare semblaven més morts que els d’en Joan. Premia amb la mà esquerra el genoll del seu fill i amb l’altra es netejava les dents tot rascant-se amb les ungles fins als buits coberts de geniva negrosa. Feia tres hores que estava així. De tant en tant xuclava la saliva sanguinolenta i reprenia la tasca amb una persistència encara més viva. Ma germana dansava amunt i avall canviant l’aigua de la gibrella per una de més fresca i s’encarregava, mentre donava el pit a la nena, de posar draps humits al cap del moribund, a qui el deliri de la febre semblava no abandonar. Jo no sabia ben bé on posar-me. A voltes entrava dins la cambra i l’observava una estona. Després sortia a fora i mossegava tabac amb el pare mentre el seu silenci sota l’ombra em feia patir més l’espera. I llavors com un traïdor fugia a passejar per la vora del rierol que regava l’hort i observava com els meus germans, d’homes com eren, fins en moments com aquests treballaven la terra.



Volia que ja s'acabés. No suportava veure l'estat moribund del meu germà, i menys el progrés cap a un estat cada cop més deplorable de la resta de la meva família. L'ambient tens es feia cada vegada més sufocant, no es pronunciava una sola paraula en aquella casa, semblava que totes les emocions es desbordarien així que algú fes la pregunta:



Quant de temps li queda?



Ningú no ho sabia exactament, però sí que era poc. Joan es recargolava al llit i suava a mars, la febre no el deixava recuperar-se. La meva mare i la meva germana estaven al corrent del seu estat a cada moment, no es permetien allunyar-se més d'un parell de metres del seu voltant, temien que anés a morir quan apartessin la mirada d'ell. Però amb el pas dels dies veia com les seves accions es tornaven més lentes, la meva mare estava gairebé immòbil, les seves genives estaven tan negres i sagnants que se li van començar a caure les dents, la meva germana amb prou feines podia aguantar el nadó als braços, i menys podia portar una galleda d'aigua nova. El meu pare consumia enormes quantitats de tabac, es passava des del clarejar fins al capvespre mastegant en silenci, la seva boca desprenia una olor putrefacta, i el seu cos s'havia tornat flàcid i feble, comparat al seu antic físic. Els meus germans semblaven estar en la millor condició en comparació als altres, cada dia complien amb les tasques de la granja, perquè sabien que ara estava en el seu deure mantenir la família.



Jo vagava com un fantasma per la casa, ningú no parava atenció a la meva presència, però era normal, ja que tampoc semblaven estar realment conscients de la seva pròpia. Una persona més, dues persones menys, ningú se n'adonaria, oi?No podia passar més temps en aquell lloc, em faltava l'aire, no recordava quina va ser l'última vegada que vaig poder respirar sense aquell sentiment punxant al centre del meu pit i aquell gust àcid que pujava pel coll. Per què ningú no feia res? S'estaven enfonsant tots i cadascun d'ells de la manera més lenta i dolorosa possible. No volia acabar de la mateixa manera, no puc, no vull morir així, patint fins que doni el meu darrer alè per després ser enterrat al costat dels cucs i les larves que s'alimentaran del meu cos putrefacte, sense més que dos pals lligats en forma de creu per indicar que un cadàver jeu sota terra, sense importància, sense nom.



Vaig anar arrossegant-me a la meva habitació, cada pas es sentia pesat, les mans em tremolaven. Vaig agafar un drap vell i hi vaig posar un parell de les meves coses: una samarreta, una navalla i unes patates de l'hort. Vaig lligar el tros de tela i lentament me'l vaig estirar a l'espatlla, no podia fer soroll, sempre hi havia algú despert, sense importar l'hora del dia, per la qual cosa amb cura vaig caminar pels passadissos intentant no ser vist. Passant pel quart on es trobava Joan vaig arribar a fer una ullada a l'interior, i per una vegada vaig poder veure'l descansant sense recargolar-se de dolor. Vaig sentir el meu pit estrènyer-se una mica, i si es recuperava? ,i si tornava tot a ser com abans? Ja era tard, estava llest i m'havia d'anar ràpid, ja que veia la silueta de la meva mare que estava al costat del meu germà remoure's una mica, indicant que estava per despertar.



Ja davant de la porta la vaig obrir amb compte, vaig sortir, i vaig arrencar a córrer com mai abans. Vaig córrer fins que les meves cames no donessin més de si, fins que vaig poder veure unes llums il·luminar tènuement el meu voltant. Havia arribat al poble més proper, on solíem anar el meu pare, els meus germans i jo a intercanviar la collita al mercat. No sé en quin moment el meu cos va donar de si, agenollat a terra vaig sentir un líquid càlid recórrer les galtes. No entenia perquè estava plorant ara, això era el que havia decidit, ningú em va obligar a anar-me'n, a abandonar-los, deixar-los a la seva sort cuidant Joan. Ara havia de sobreviure, de qualsevol manera possible.



En aquest tràngol a penes em vaig adonar de la porta de l'edifici que es trobava davant meu començant a obrir-se, abocant-se per ella un monjo força vell, amb un aspecte una mica seriós. Vaig gosar demanar-li una mica de pa, per a un “pobre orfe” que desitjava viure un dia més. Encara sort que sí que m'ho va donar, però també em va oferir a refugiar-me amb els altres orfes a l'església, a canvi de formar-ne part, cosa que no estava en els meus plans. Ara que vaig deixar enrere aquesta casa no estaré sota el mandat d'una altra. Vaig rebutjar la seva oferta i li vaig donar l'esquena, decidit a reprendre el meu camí per vagar pels carrers a la recerca de recer.



Quan arriba el moment en què no tens a qui recórrer, el Senyor sempre hi és per a tu. Ell mai no et deixarà.