Portava el que se sentia com una eternitat vagant pels carrers d'aquell poble, quant de temps podria haver passat? setmanes? mesos? Qui ho sap. En tot cas el que sí que tenia clar era que m'havia guanyat la posició de “captaire del poble”. Cada dia demanava una mica de diners o menjar als altres habitants, però poques eren les vegades que realment em donaven alguna cosa, i era normal, cadascú s'ha d'alimentar a si mateix i a les seves famílies abans de malbaratar un sense sostre.



Quan no estava pidolant anava a passejar prop de la riba del riu, veure l'aigua fluir amb calma mentre el sol s'hi reflectia em feia sentir una mica de pau, encara que fos momentani. Aquell repugnant sentiment que es formava com una bola al centre del meu pit no em va abandonar mai des del dia en què me'n vaig anar de casa, però almenys semblava apaivagar-se lleument cada vegada que em tombava al costat d'aquell riu. De vegades quan tancava els ulls sentia que els podia escoltar…



seguirà viu?



Vaig sacsejar el cap per desfer-me dels meus pensaments i em vaig aixecar per dirigir-me de tornada al poble. Avui hi havia una mica més de gent al carrer que de normal, feia bon temps i era època de collita, així que era habitual que vinguessin pagesos del voltant per vendre o intercanviar el que haguessin recol·lectat. M'arrossegava pels carrers mirant a veure si li queia alguna cosa de menjar a algú, amb els sacs i cistelles vells que feien servir no era difícil que se'ls escapés alguna cosa. Escorrent-me entre la multitud vaig veure de lluny un home que portava amb si un carro de fusta, aquests eren dels meus favorits doncs eren els més fàcils de robar, com no ho portaven directament a l'espatlla o a l'esquena no s'adonaven si els treies una verdura o dues. Anava apropant-me a poc a poc, però mantenint una distància sempre per tal que no es veiés gaire sospitós. En un moment l'home es va parar a parlar amb un altre dels pagesos, ara que estava despistat aprofitaria per passar i agafar el que pogués ràpidament, quin bon dia per a mi! Ja gairebé hi era, i quan em vaig fixar,



era el meu germà.



Vaig sortir corrent. Empenyia qualsevol que es trobés en el meu camí. La respiració se m'estava accelerant. Buscava un atzucac on amagar-me. No sabia que era ell. M'ho hauria d'haver esperat, sempre venien aquí amb el pare. M'haurà vist? I si ho diu als altres? Massa coses passaven pel meu cap en aquell moment. Em faltava l’aire. Havia deixat de córrer així que vaig trobar un carreró on ficar-me. Em tremolava el cos. De sobte una acidesa va pujar pel meu coll i vaig començar a vomitar, no parava, estava agenollat a terra mentre sentia els meus òrgans esquinçar-se per dins. Què faria jo ara? He d'agafar les meves coses i buscar un altre poble, els més lluny d'aquí…



-El captaire ha portat una malaltia! Ha portat la desgràcia!



Em vaig girar i vaig veure una senyora cridant, m'havia vist en aquest estat deplorable, la gent es començava a acumular al meu voltant. Vaig sentir algú agafar-me del coll de la camisa, m'estaven arrossegant per terra. Sentia crits, insults, tota mena de coses, però una cosa va destacar entre totes elles:



-Mateu-ho abans que ens contagiï a tots!



Vaig intentar forcejar, m'aguantaven entre dos i era impossible deixar-me anar. Em vaig adonar que cada cop escoltava el flux de l'aigua més a prop. M'estaven portant fins al riu. Agenollat davant d'unes mans em van agafar del cap i vaig ser submergit a la freda corrent. Intentava cridar, no volia morir, encara no, sentia com el líquid omplia els meus pulmons i perdia l'habilitat de resistir-me.



-Alt! Deixeu el noi!



Vaig sentir com treien el meu cap de l'aigua, tornava a sentir la llum al meu rostre i tosia fortament intentant escopir l'aigua i tornar el flux de l'aire al meu cos.



-¿Potser no se n'adonen, senyores i senyors? Aquest noi no té una malaltia, sinó que és portador del mal! El dimoni s'ha aprofitat d'aquest pobre, i per això és el meu deure ajudar-lo.



En el meu estat de confusió amb prou feines em vaig adonar de quin moment ja em trobava caminant, o millor dit ensopegant, de nou pels carrers. La gent m'observava, alguns amb fàstic, altres amb menyspreu i pocs amb pena. De mica en mica vaig poder veure aquella llumeta que em va donar la benvinguda quan vaig arribar a aquest poble, la llum de l'església. L'home que havia impedit que morís allà mateix, era el mateix que em va oferir quedar-me a resguard d'aquell edifici.



Vam entrar tots dos i vaig veure que el lloc estava tènuement il·luminat, les parets fredes deixant escórrer la humitat per les cantonades, un llarg passadís que deixava veure una infinitat de portes a banda i banda. Caminem una infinitat fins que parem davant d'una vella porta de…metall? Una porta de barrots de metall. Vaig sentir una empenta tirar-me a l'interior i un grinyol seguit d'un cop fort i el dringar de claus. M'hi havia deixat dins tancat. No em vaig poder queixar i ja se n'havia anat. Em vaig asseure en una cantonada i vaig esperar que el destí em deparés. Vaig tancar els ulls i em vaig deixar anar…



-Escolta! Desperta noi.



I era allà, el vell monjo aturat davant meu amb una aparença completament diferent de la que havia mostrat davant del poble. El seu rostre abans càlid i acollidor ara mostrava el mateix menyspreu que els altres habitants.



-Hauries d'haver-te quedat a l'Església, ara mira't, amb el dimoni ficat causant el pànic. Però no tinguis por, jo trauré el mal que hi ha dins teu.



S'acostava cada cop més a mi, no tenia on escapar, estava entre l'espasa i la paret. Va treure un flascó amb aigua beneïda i va començar a recitar unes oracions mentre m'esquitxava. Estava atent a tots i cadascun dels seus moviments, no em podia permetre abaixar la guàrdia. Quan va acabar amb l'aigua va començar a buscar alguna cosa entre les múltiples capes del seu vestit, fins que per fi vaig poder veure el que buscava…



la Bíblia i una daga.



-No et moguis, com més et resisteixis més farà mal.



Sentia el batec del meu cor al centre de la gola, les pulsacions ràpides i desenfrenades recórrer tot el meu cos, petits espasmes a les puntes dels meus dits.



-Com pots assassinar algú sent part de l'Església?! És que no és un pecat castigat amb l'infern?!



El seu riure sarcàstic em va fer tremolar. El seu rostre es recargolava cada vegada més formant una expressió realment sàdica.



-¿No saps que fins i tot el pecat tan greu de l'assassinat es pot perdonar? Tots els pecats poden ser i seran perdonats si veritablement mostres remordiment de cor.



I després de pronunciar aquestes paraules es va abalançar cap a mi. L'adherència al mànec era tan forta que els seus dits es van tornar blancs. Veia la fulla de la daga reflectir la brillantor del foc que il·luminava l'habitació, com la punta s'acostava amb velocitat, tan a prop meu…fins que va parar en sec.

El monjo va quedar paralitzat en la seva acció, sons ennuegats sortien d'ell, la seva mà va perdre força fins a deixar caure l'arma, xocant contra el terra al costat d'un so metàl·lic punxant. Un càlid líquid recorria la meva mà.



ho havia apunyalat.



No sé en quin moment ho vaig fer. Havia tret la vella navalla que vaig portar amb mi en fugir de casa. Va ser un impuls. Jo no volia. Només volia sobreviure.



El meu cos no reaccionava. El seu cos era allà postrat, jeia amb tots dos objectes al seu costat. La Bíblia tirada a terra havia quedat oberta per una pàgina. La meva mà va actuar per si mateixa i va anar a buscar l'objecte. El primer que vaig poder veure: 1 Joan 1:9,

“Si confessem els nostres pecats, Déu, que és fidel i just, ens ho perdonarà i ens netejarà de tota maldat.”



Vaig tancar el llibre i el vaig acostar al meu pit. Lentament em vaig aixecar i vaig caminar cap a la sortida, arrossegant els meus passos pels llargs passadissos que vaig recórrer fa no gaire. Vaig sortir d'aquell lloc, ja era de nit i no hi havia ni una ànima pel carrer. No tenia una trajectòria fixa, però els meus peus no em permetien frenar. Vaig caminar i vaig caminar fins allunyar-me d'aquell poble, amb la roba tenyida de color carmesí i la Bíblia fortament trepitjada contra el meu cos com si es tractés de la meva ànima, mentre les meves mans sagnants tacaven l'exterior.