L'endemà li vaig enviar un missatge esperant amb ànsies la seva resposta, però mai va arribar. Quan el missatge portava ja més de 4 h enviat em vaig començar a preocupar. La vaig trucar, però no va haver-hi resposta. Al cap d'una estona vaig veure que estava connectada i li vaig tornar a enviar un missatge, però no hi havia resposta. Va passar una setmana i tot continuava igual, sense cap resposta. Ja havia deixat de pensar en ella, havia tornat a la meva vida quotidiana i estava centrat en els meus estudis i les meves amistats.



Però va ser quan menys me l'esperava, quan la vida em va portar de nou a aquella noia, i va ser quan vaig descobrir que el destí és més astut del que pensem.

Era una nit gèlida d'hivern, una de les més fredes que recordo a París. Sortia de la biblioteca de la universitat i em disposava a tornar a casa. El vent bufava amb força i les meves orelles estaven a punt d'esclatar de fred. Els meus ulls estaven fixos a terra, caminant ràpidament, quan de sobte, vaig sentir que algú em cridava.

• Ginger! - Va dir una veu familiar.

Em vaig girar per veure qui era. Em vaig quedar sense respiració quan vaig veure que era ella, la mateixa noia que feia una setmana que no em contestava els missatges. Vaig trigar uns segons a reaccionar, no sabia què fer, però ella va ser la primera a parlar.

• Hola! Què fas aquí sol? - Va preguntar ella.
  
  Torno a casa, com tu - Vaig contestar tímidament.
  
  T'importaria caminar amb mi, necessito parlar amb tu? - Va demanar ella, amb un somriure.

Vam estar una bona estona parlant, i em va demanar perdo per haver estat una setmana sense contestar-me els missatges. Em va explicar que mentre estava comprant al centre un home li va robar el mòbil i que va estar tota la setmana intentant-se comunicar amb mi d'alguna manera. Finalment, va aconseguir trobar la universitat on estudiava.

Encara quedava un bon tros per arribar a casa així que vam continuar parlant. Va ser una nit màgica, caminant junts per París, parlant de tot i de res. Semblava que no ens coneixíem de fa poc, sinó de tota la vida. Va ser com si l'hagués conegut en una altra vida i finalment, el destí ens havia tornat a unir.



Des de llavors, vam estar junts. Ella, la Sarah, era una noia encantadora, amb un somriure que et feia oblidar tot el mal del món. Els nostres camins van coincidir en moments en què necessitàvem el suport mutu i, sense adonar-nos-en, ens havíem enxarxat l'un a l'altre.



La nostra relació va ser ràpida i intensa. La Sarah va ser el meu primer amor, el meu primer somni i el meu primer desig. Ens vam estimar amb bogeria i vam viure moments màgics, fins que la vida va començar a separar-nos.

Va ser un matí de primavera, quan la Sarh va haver de tornar a casa seva, a Nova York. Els seus pares havien patit un accident i necessitaven la seva ajuda. Jo em vaig quedar a París, a completar la meva carrera, sense saber què passaria amb nosaltres.



Ens vam prometre que ens escriuríem, que ens trucaríem, que ens mantindríem junts. Però la vida és traïdora i va començar a haver-hi problemes.

La distància i els problemes van anar desgastant la relació entre nosaltres, fins que finalment vam decidir posar fi a la nostra història d'amor. Vam continuar mantenint contacte durant un temps, però la vida ens va portar per camins diferents i vam acabar perdent el contacte completament. Vaig aprendre una gran lliçó d'aquesta experiència: que la vida pot ser imprevisible i que el destí pot ser més astut del que pensem. Vaig continuar la meva vida, centrat en els meus estudis i les meves amistats, però mai vaig oblidar la màgica nit a París i del primer amor que vaig tenir.