Cap. 1: Un bitllet de metro



Ginger

És impossible saber quan coneixeràs a aquesta persona que posarà de cop el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un parpelleig. Una bombolla de sabó esclatant. Un llumí prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l'autobús, a una cafeteria o en ple carrer. I potser aquella que està destinada a sacsejar-te es pari al costat de tu davant d'un pas de vianants o s'emporti l'última caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Pot ser que mai la coneguis, ni us dirigiu la paraula. O pot ser que sí. Pot ser que us mireu, que ensopegueu, que connecteu. És així d'imprevisible; suposo que aquí està la màgia. I, en el meu cas, va ocórrer una nit gèlida d'hivern, a París, quan intentava comprar un bitllet de metro.



Eren les 7.30 del matí i em vaig aixecar per anar a la universitat. Avui tenia un examen molt important i necessitava que em sortís el millor possible. A les 8 vaig sortir de casa i em vaig disposar anar a la parada de tren. Era un dia molt fred i ennuvolat. En arribar a la parada de tren em vaig ensopegar amb una senyora i em van caure tots els apunts a terra, ràpidament els vaig començar a recollir. El tren sortia en cinc minuts i l'estació on havia d'estar quedava massa lluny. Vaig córrer amb totes les meves forces per poder arribar, i just quan estava al davant, vaig contemplar com la porta del tren es tancava davant meu. En veure el tren marxar, vaig entrar en pànic, ja que no sabia que podia fer. Vaig començar a córrer com si no hi hagués un demà, fins a arribar un altre cop a l'entrada per veure quin tren sortia més aviat. No hi havia cap tren fins a les dotze. No sabia que fer, el meu cotxe estava al mecànic, els meus pares eren de viatge i els meus amics ja eren a la universitat. L'única solució que em venia al cap era agafar un bus, però havia de caminar fins a l'altra punta de la ciutat que em quedava a 20 min de camí. Agafar un taxi per arribar-hi tampoc era una opció, perquè hi havia molt de tràfic. Sentia que el dia anava en contra meva. Al final, esgotat de donar voltes, vaig anar a casa. Em vaig passar tot el que quedava de matí estudiant i la professora molt amable, em va dir que l'examen el podria fer un altre dia sense cap problema. Aquesta va ser l'única bona notícia o això creia jo.



Aquest dia s'estava començant a fer molt llarg i feixuc. Em venia de gust desconnectar així que vaig decidir agafar un bitllet de tren i anar a donar una volta al centre. Quan vaig arribar a la parada disposada a compra el bitllet, de cop em vaig ensopegar amb una noia. Era alta, rossa, amb la cara rodona, amb uns llavis fins i uns ulls verds grans molt macos. Me la vaig quedar mirant fixament, i em vaig enrojolar una mica. Em va demanar perdó i va marxar ràpidament cap a un altre tren. Jo em vaig quedar embovat mirant-la, era preciosa. Al cap d'uns 15 minuts vaig arribar al centre i vaig veure que hi havia una paradeta de galetes gingebre. Vaig comprar-ne dues i vaig anar a seure a una taula que hi havia al costat. Poc després vaig veure que una noia s'apropava també a comprar. Era ella. La mateixa noia que m'havia trobat a la parada de tren aquesta tarda. Havia d'aconseguir parlar amb ella d'una forma o un altre. Just quan em vaig armar de valor per conversar amb ella, vaig aixecar el cap i ja no hi era. Avui no era un bon dia, l'única cosa bona va ser trobar-me-la a ella, no me la podia treure del cap. Vaig estar tot el que quedava de dia pensant amb ella i el que hagués passat si hagués sigut més ràpid en anar a parlar-li. Però ja era massa tard, no sabia si la tornaria a veure, potser els nostres camins estaven destinats a torbar-se o potser no, però del que estava ben segur és que la connexió que vaig sentir en mirar-la va ser molt especial.