L'endemà a aquella inesperada trobada amb aquella preciosa noia no va començar del tot bé. Tot el que podia sortir malament, va sortir malament. Vaig vessar cafè sobre la meva camisa de camí a la universitat, em vaig perdre una reunió important i em van posar una multa. Tot i això, l'única cosa bona d'ahir va ser que la vaig tornar a veure. No sé si era la casualitat o el destí, però estava molt feliç.



Es deia Sarah, ho vaig descobrir cercant a les xarxes socials amb les meves habilitats tan bones de stalkejar. Des que la vaig veure l'altre dia sentia que podíem congeniar molt ràpidament, i jo hi havia estat pensant des d'aleshores. Tenia ganes de tornar-la a veure, però no estava segur del que fer si la tornes a veure, estava massa nerviós per demanar-li el número, però ahir, per casualitat o per destí, ens vam trobar pel carrer.



Al final em vaig armar de valentia i me'n vaig apropar a ella i finalment vam xerrar uns minuts, però em vaig adonar que tenia pressa. Em va donar el seu número i em va dir que podríem parlar més tard. Em vaig quedar extasiat. Per fi tenia l'oportunitat de parlar amb ella.



Però mentre m'allunyava, no vaig poder evitar pensar en el que hauria passat si hagués estat més ràpid en parlar amb ella quan la vaig veure. Potser ja hauríem tingut una cita o almenys hauria parlat més amb ella, però tot i això estava molt feliç.



Mentre seguia amb el meu dia, no em podia treure del cap. Somiava despert amb tots els llocs on podríem anar en una cita, les coses de les quals podríem parlar i com es posaria quan rigués.



Però com més hi pensava, més ansiós em posava. I si no li agradava? I si només estava sent educada quan em va donar el número? Potser m'estava preparant per a una decepció.



Tot i les meves preocupacions, vaig decidir trucar-la ahir a la nit. Per sorpresa meva, el va agafar al cap d'una trucada. Vam estar parlant durant hores, com si ens coneguéssim des de feia anys. Quan vaig penjar el telèfon, no vaig poder evitar somriure. Potser ahir era un mal dia, però trobar a la Sarah havia fet que valgués la pena. I qui sap, potser si les coses haguessin anat altrament, no l'hauria trobat. De vegades, les coses surten bé.



Vaig pensar que li podria dir per quedar algun dia, així que molt decidit li vaig dir. Estava molt nerviós mentre esperava la seva resposta, si és que n'hi havia. Em vaig posar a fer coses a casa per intentar estar més tranquil. De sobte les notificacions del meu telèfon van sonar. Era ella. Estava molt feliç, m'havia contestat. A partir d'aquell dia vam continuar xatejant durant bastants dies fins que va arribar el dia de veure'ns en persona.



Era a la tarda, feia un temps càlid i molt acollidor, havíem quedat en una cafeteria a prop de casa meva. En veure-la arribar a la cafeteria, el cor me n'anava a mil per hora, sentia les típiques papallones a l'estómac i no podia contenir la meva emoció. En arribar a casa vaig estar molt content de com havia anat tot, vaig poder estar parlant molt d'estona amb ella. Ho tenia tot. Somriure perfecte. Rossa. Ulls verds. Era preciosa