És impossible saber quan aquesta persona que tant t’estimes posarà de cop el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un batec. Un llumí apagant-se. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb la mort milers de vegades; un tiet llunyà, un famós, una persona desconeguda o un amic de la infància. I pot ser que, algun dia, la mort no passi de llarg i s’emporti algú que estimes quan menys t’ho esperes. Pot ser que passi mentre ets a l’estranger, estudiant una carrera. O pot ser que et passi quan ets a casa. Independentment d’això, el més segur és que marqui un abans i un després a la teva vida. Suposo que per això tenim tanta por a la mort. En el meu cas, va ocórrer una tarda d’hivern, a la presó de Brians, quan la meva germana gran em va venir a visitar per primera vegada després d’un any a la presó.



-La mare s’ha mort. – em va dir i, quan em va haver informat de tot, es va aixecar i es va encaminar cap a la porta de sortida, sense acomiadar-se.



Des de la finalització del judici que no havia vist la meva mare, suposo que estava avergonyida i decebuda o així m’ho havia fet entendre quan vam parlar per última vegada.



-No serveixes per a res, ni tan sols per a tenir cap i pensar una mica quines conseqüències poden tenir les teves accions. I no t’atreveixis a plorar, perquè qui està plorant per culpa teva són els seus familiars, inclosa la seva filla petita. – la veu se li anava trencant a mesura que les llàgrimes baixaven per les seves galtes.



Perdre-la, va fer adonar-me que m’havia passat la vida preguntant-me quan coneixeria aquella persona especial que ho canviaria tot. I quan em va semblar que ho havia aconseguit, em vaig oblidar d’aquelles persones que realment m’estimaven i es preocupaven per mi. Donava per entès que, si eren presents en aquell moment, ho serien en un futur, però les coses no funcionen així, si no cuides una persona, amb el temps s’acabarà allunyant, és així de senzill.



En rebre aquest cop fort per segona vegada a la meva vida, alguna cosa dins meu va canviar. Vaig decidir que havia de lluitar per desintoxicar-me de la Xana, la pitjor droga que havia provat mai. I sí, em refereixo a ella com una substància addictiva, perquè ho era. El seu nom real, que des d’un principi vaig confondre, era Xanax, una pastilla receptada per psiquiatres amb l’objectiu de reduir l’ansietat i la depressió.

L’error que vaig cometre va ser acceptar-la per part d’un desconegut sense anar al psicòleg, ningú em controlava les dosis ni si ho barrejava amb altres estupefaents.

Passat l’accident, vaig acceptar que havien estat les pastilles que m’havia pres i l’alcohol les que m’havien impedit evitar la col·lisió. Així que el primer pas que vaig fer per a reconstruir la meva vida va ser apuntar-me a rehabilitació.

No va ser un procés ple de flors i violes, però ho vaig aconseguir. Gràcies a això, quinze anys després de l’accident, torno a estar en contacte amb la meva germana, he trobat una nova feina com a administrador en un hotel, i començo a tenir algun amic.

Però fins feia poc, hi havia una única cosa que m’havia quedat per fer. Visitar l’Eva.

No m’atrevia a anar al cementiri per por a reviure-ho tot i de tornar al punt de partida, però, d'altra banda, dins meu sabia que era necessari per a poder superar-ho definitivament.



Era en un dels passadissos del cementiri, quan vaig veure una noia d’uns vint anys observant un nínxol de la segona planta. La seva mirada era molt lluny del lloc, com si es trobés viatjant en el temps, buscant alguna memòria del passat. Li vaig passar pel costat mentre em llegia ràpidament els noms gravats a les làpides, i vaig fixar la mirada al que observava ella. Em vaig quedar parat. A la part superior hi havia escrit Eva Vilaplana Rodés, un nom que no havia oblidat des que el policia l’havia pronunciat.

M’havia capficat recordant-ho tot i no havia reparat amb la mirada de la noia que m'observava detalladament. Un sentiment fort de por a ser reconegut em va recórrer tot el cos. Què li diria si s'adonava de qui era? Marxaria? Em quedaria a parlar?



-Era la meva mare, va morir en un accident de trànsit quan tenia cinc anys. Gairebé no en recordo res.– em va fer saber sense haver-li preguntat res, com si ja ens coneguéssim d’abans.



Al passadís només se sentien els ocells, la resta era tot silenci, una mena de silenci que m’inquietava. M’havia quedat pensant en què li podia respondre, fins que al final vaig decidir que per molt difícil que fos, li havia de ser sincer.



-Ho sento molt de veritat, no sé si saps qui soc o si m’has reconegut… – va ser l’únic que se’m va acudir.



-La veritat és que no t’havia vist encara, però, per com jugues amb els dits i el que m'acabes de dir sospito que ets l’Eduard Torrent.



Estranyat per la tranquil·litat que vaig notar al seu to de veu, li vaig respondre mig insegur:



-Sí, ho soc. Sé que et deus pensar totes les coses dolentes del món sobre mi. La veritat és que soc un covard per no haver-vos demanat perdó a tu i a la teva família a la cara, i si et soc sincer, avui tampoc tenia pensat trobar-me amb tu, així que no tinc res que em justifiqui, soc tot el que et penses. – havia tret totes les paraules sense pensar-les dues vegades i havia parat a causa de la falta d’aire.



No sabia si dir alguna cosa més, per una part, si parlava, en el fons, entenia que unes simples paraules no arreglarien tot el dolor pel qual havia passat, així que em vaig estar esperant que ocorregués alguna cosa. L’esperada contestació no va arribar com realment desitjava, així que vaig decidir que era el moment de marxar i deixar la noia sola gaudint d’aquell moment íntim amb l’Eva. M’estava girant d’esquena quan la seva veu va tornar a fer acte de presència.



-Saps, si hi ha alguna cosa que em repeteixen molt sovint els meus padrins i és que no soc gens rancorosa, igual que la meva mare. Sens dubte, el perdó és una cosa que no et puc donar i que, encara que me’l demanis, no em pot tornar la mare, que és el que més voldria en aquest món, però des que soc ben petita, el meu pare em va ensenyar que les persones, per a poder seguir endavant, hem d’aprendre a passar pàgina.

I això ja ho vaig fer fa molt de temps.



La maduresa amb la qual parlava amb només vint anys era admirable, suposo que era resultat de tot el que havia passat de petita. Em va enrabiar pensar que ella amb cinc anys havia sabut bregar amb la mort d’un familiar molt millor que jo amb trenta-cinc anys.



Quan ens en vam haver adonat, el sol gairebé s’havia perdut a l’horitzó. Li havia estat explicant la meva història i el que m’havia portat a conduir per aquella carretera drogat. Durant l’explicació ella m’anava fent preguntes, sobre la meva reacció, si havia patit molt la seva mare, el temps que va tardar a arribar l’ambulància… En acabar, va començar el seu torn per explicar-me que l’Eva era de camí a casa dels seus pares, a buscar la Valèria, ja que tornava d’un sopar d’amics i havia decidit deixar la seva filla amb els seus padrins. Quan van veure que encara no havia arribat, la van començar a trucar, sense rebre cap resposta. Va ser una narració molt dura, però que em va ajudar a conèixer com ho havia viscut tot.



Sempre recordaré l’estona que vaig compartir amb la Valèria, en aquell cementiri, envoltats d’històries i desenllaços inexplicats.