Conduir en aquell moment no era una preocupació perquè la Xana n'havia agafat el control, però, per una altra part, dormir sí que ho era.

Feia estona que els ulls se'm tancaven sols, però procurava estar despert perquè un sentiment d'alerta dins meu m’intentava avisar que era necessari. A pesar de tot, no vaig ser capaç d'aguantar-me i vaig acabar entrant en un somni del qual em vaig despertar sobtadament en sentir el clàxon d'un cotxe sonant contínuament, fins que es va parar després de notar un fort impacte. No havia estat a temps de fer res, ni tan sols d'obrir els ulls.

La foscor es va convertir amb una enemiga durant la resta de la nit. L'odiava perquè em causava la desagradable angoixa de no poder-me orientar i perquè em provocava un sentiment de por inaguantable. Al principi, tot el dolor era físic, notava com si algú m'estigués donant cops constants al cap, sentia un xiulet irritant a les orelles i assaboria un regust metàl·lic de sang als meus llavis. No podia ni imaginar l'aspecte que devia tenir en aquell moment.

Quan m'hi vaig començar a adaptar, al cap de bastants minuts, vaig començar a adonar-me del que havia succeït. Havíem tingut un accident i, segurament, el conductor o conductora de l'altre vehicle estaria almenys ferit, si no havia mort per culpa de la col·lisió.

En adonar-me de les conseqüències que podia tenir tot allò, vaig reaccionar. Encara que el neguit era molt present, almenys el sentit comú va guanyar una mica d'avantatge.

Abans de fer res em vaig repassar la Xana, la qual em va sorprendre i alhora em va enrabiar veure que no tenia ni tan sols una rascada, no perquè l'odiés, sinó perquè trobava injust que ella, la culpable del xoc, n'hagués sortit il·lesa.

Com que no necessitava la meva ajuda, vaig sortir del cotxe per apropar-me com podia fins a l'altre que era a uns quants metres del meu. Des de la meva posició, no era capaç de veure res, per culpa del mareig i la poca visibilitat que em proporcionava la llum de la lluna.

Les nombroses ensopegades, que acompanyaven cada pas que feia, em van fer anar molt més lent del que em pensava, però, per sort, ho vaig acabar aconseguint. En arribar, tot i que em va semblar que l'aire passava amb més fluïdesa per les meves vies respiratòries, el meu cor continuava accelerat.

Dins de l'automòbil, els meus ulls, encara adaptant-se a la poca llum, van veure una dona d'uns trenta anys al seient del conductor. El seu estat em va paralitzar el cos, ja que no es movia i tenia la cara plena de sang. Només veure el líquid roig tacant la seva cara blanca i el cabell ros, la bilis em va pujar per la gola a l'instant, sentia moltíssimes nàusees, que al final només es van quedar amb la sensació.

Podia observar com tota la seva porta estava aixafada cap endins i com gairebé no quedava cap resta de vidre. Aprofitant això, el meu braç es va obrir pas com va poder entre els metalls de la finestra per intentar prendre-li el pols vigilant de no empitjorar-li algun dels talls amb un tros de cristall.

Amb la mà tremolosa, vaig començar a buscar els batecs del cor tocant-li el coll. Feia estona que palpava quan vaig aconseguir notar un lleu i escàs batec que em va confirmar que seguia amb vida. Sabia que havia de córrer a demanar ajuda. Primer vaig intentar buscar el meu mòbil, però al cap d'uns minuts vaig recordar que no el portava al damunt, perquè volia evitar haver de respondre trucades de la meva mare o germana. Així que, en conclusió, érem al mig d'una carretera per la qual no passava gairebé mai ningú i sense cap mena d'aparell per a trucar a emergències. L'únic que podia fer era intentar mantenir una conversa amb ella per evitar que es quedés adormida, així que vaig començar a fer-li preguntes.



-Em dic Eduard, com et trobes?



No es va sentir res més que silenci, però no em pensava rendir a la primera, ho intentaria moltes vegades, així que ho vaig tornar a intentar, aquest cop amb una pregunta diferent.



-Com et dius tu?



Estava a punt de fer una altra pregunta quan em va semblar sentir un so i em vaig quedar una estona callat, desitjant escoltar algun barboteig. Com que no es va donar el cas, vaig provar de dir alguna cosa més.



-Com?



Aquest cop, ho vaig sentir una mica més clar.



-Eva.



La vaig mirar amb els ulls oberts i amb els llavis corbats cap amunt. Semblava que estava fent un esforç per a obrir els ulls sense tenir molt d'èxit, només elevava tant com podia les parpelles i li tornaven a caure. En aquell moment, la culpabilitat es va apoderar del meu cos, tenia bastant clar que jo no n'havia estat el causant, però en el fons, em penedia de la decisió que havia pres unes hores enrere.



-Ho sento molt Eva, això no hauria d'haver passat, de debò. No et mereixes carregar amb una imprudència de la qual no ets responsable.



Un altre cop, silenci, l'única resposta que rebia d'ella era una respiració dèbil, que, tot i no ser molt estable, em calmava fins a un cert punt. Esperava poder-la sentir fins que arribés l'ajuda.

Li vaig donar l'esquena per a observar el meu voltant i vaig notar la presencia de la Xana. M'havia seguit fins al cotxe, només per a complicar-me la nit. M'havia fet perdre l'equilibri mentre caminava, i ara era a la meva vora sense fer res. No tenia ganes de parlar ni dirigir-li la paraula, estava molt decebut.

A mesura que em deixava caure a terra mirava en direcció al meu Seat León vermell. Tenia la part frontal xafada, però es veia d'una hora lluny qui realment havia pagat la irresponsabilitat de la meva companya.

Després del que em van semblar hores donant-li voltes a alguna possible solució, se'm va ocórrer que el més segur era que la dona del cotxe negre portés un mòbil al damunt, així que vaig iniciar una recerca per a trobar-lo. El costat del copilot era l’únic que estava més o menys amb bon estat, així que vaig donar el tomb al cotxe, vaig obrir la porta i, inclinada sobre el seient, vaig veure una pantalla que s'hi il·luminava als peus. Malgrat que no vaig ser a temps de respondre, no vaig perdre l’esperança. Tenia un telèfon i no em feia falta saber la contrasenya per a trucar a emergències. Després de marcar els tres números, una veu femenina va respondre. No sé exactament quanta estona vam estar parlant, però em va assegurar que l'ajuda ja estava de camí. Així que només calia esperar que arribessin, però la son va aparèixer abans.

Unes veus, el soroll d'una sirena, portes tancant-se i obrint-se... Un home vestit amb uns pantalons i samarreta groc fluorescent que caminava ràpidament cap a la nostra direcció. Encara era fosc, però els llums de les furgonetes dels sistemes d'emergència l'il·luminaven prou bé per a poder deduir que tenia més o menys la meva edat, uns trenta-cinc anys.

Quan va veure que reaccionava, em va demanar que l'acompanyés fins a l'ambulància. Vaig acceptar i amb la seva ajuda em vaig aixecar com vaig poder, en cap moment em va ajudar la Xana.

Dins l'ambulància, em van asseure per a curar-me les ferides que tenia, no eren gaire greus, per això m'ho van poder desinfectar al mateix lloc sense necessitat de portar-me a l'hospital. Quan ja em van haver fet totes les cures, em van agafar una mostra de saliva i em van fer algunes preguntes per saber com em trobava.

Després d'uns minuts, va aparèixer una parella de mossos d'esquadra per fer-me preguntes sobre l’incident, això sí, només a mi. Em va fer l'efecte que no trobaven necessari interrogar la meva acompanyant, la qual notava molt distant d'ençà que m'havia despertat després de l’accident.

Quan estàvem parlant sobre la trucada que havia realitzat, el noi que se m’havia adreçat en despertar-me ens va interrompre. Es van apartar i es van posar a parlar entre ells amb un to de veu fluix, com si no volguessin que els sentís. En acabar, es van girar cap a mi i un dels mossos va pronunciar una frase que no se m'oblidarà mai.



-Eduard Torrent García, quedes arrestat per l'homicidi imprudent de l’Eva Vilaplana Rodés.