Feia trenta minuts que hauria d'haver arribat i encara era al metro. El cotxe que m'havia de portar a la sucursal arribava amb retard a causa d'un embús de trànsit, causat per la sobtada pluja. Així que tan aviat com el conductor m'ho va fer saber, em vaig dirigir cap al metro, el recurs més factible en aquell moment.

El problema va aparèixer quan vaig recordar que havia trepitjat el metro tres vegades comptades en tota la meva vida, així que, com era d'esperar, tot allò se'm va fer una muntanya. Entre els nervis i el bombardeig constant de pensaments negatius no me'n sortia.



-Fa estona que t'observo i veig que no te'n surts, necessites ajuda?



Em vaig girar per a repassar dissimuladament l'aspecte de l'home. Era alt i robust i a la cara se li començava a marcar alguna arruga, que em donava a entendre que tenia una mica més de quaranta anys. La seva forma de vestir no em va donar massa informació, perquè anava vestit de negre de cap a peus. La seva mirada curiosa, esperant una resposta, es podia veure darrere d'unes ulleres de cristall amb muntura negra.



-Bé, fa una estona sí, però ara ja és massa tard, estava per avisar a l'empresa que no podré assistir a la reunió. – li vaig respondre sense voler entrar amb molts detalls.



-Ah! D'acord. Doncs llavors, res, que vagi bé. – va dir mentre assentia amb el cap.



Li vaig donar les gràcies, mentre recollia el maletí que havia deixat a terra uns minuts abans, em vaig acomiadar amb un somriure i em vaig dirigir cap a la sortida. En arribar a la meitat de les escales, em vaig quedar quiet, observant com encara plovia i penedint-me d'haver-me oblidat el paraigua.



-Sembla que encara no ha parat de ploure! Jo ara me n’anava a un bar d'aquí a esperar que passi, t'hi apuntes? – em va proposar l'home, que m'havia seguit fins allà sense que me n’adonés.



Mig dubtós per anar a fer un beure amb aquell desconegut vaig assentir. Tan bon punt vam sortir al carrer, vam començar a córrer fins a arribar al bar, que, com bé m'havia dit, era a prop.

No em va estranyar que gairebé no hi hagués taules disponibles, ja que era obvi que molta gent havia entrat per a refugiar-se. Per sort, al final de la sala vaig poder entreveure'n una de buida, així que ens hi vam asseure.

Al cap de poc temps, una de les cambreres es va apropar per a prendre nota del que volíem i uns minuts més tard va tornar amb les begudes.

A mesura que les hores passaven vaig anar descobrint que era un noi molt parlador i alegre, amb el qual era molt còmode de conversar i fins i tot d’obrir-te sentimentalment, sense importar que l’acabessis de conèixer. I és que a última hora ja ens trobàvem parlant de temes més personals.

He d’admetre que el fet de confiar-me massa aviat va ser el que em va portar a cometre el meu primer error.

Se’m va fer impossible no recordar el meu pare quan ens vam posar a parlar de la importància de la família. Feia pocs mesos que ens havia deixat i ell era l’únic de la meva família amb qui tenia una relació molt bona, així que, des d’aquell moment, m’havia sentit com un esclau de la depressió i l’ansietat.

Per un impuls, vaig decidir explicar-ho tot al meu nou amic, el qual em va preguntar si anava al psicòleg. En donar-li una resposta negativa, em va observar amb una cara de desaprovació, però tampoc m'ho va retreure ni m'hi va insistir, només es va quedar en silenci uns segons. Fins que va trencar-lo, per presentar-me la que seria la meva perdició. Amb un parpelleig havia aparegut al meu davant, com de la nit al dia. El que més destacava d’ella era que era blanca com la neu i que tenia un nom semblant al de Xana. A més, des del moment que va arribar fins que vam marxar es va estar immòbil al mateix lloc.

Tot allò em va portar a pensar que no era de fiar. Però a pesar d’això, no vaig dir res i vam seguir parlant.

Sorprenentment, quan va haver arribat el punt de plegar, em notava molt més relaxat. Potser hi van influir les copes que m’havia estat bevent, però em vaig veure amb ganes de donar una oportunitat a la Xana, així que, sense cap objecció i de bon grat, em va acabar acompanyant a l'hotel.

No ens va fer falta agafar cap taxi, perquè l’edifici no era gaire lluny, però malgrat això, el camí se’m va fer més llarg del normal. Caminava pels carrers buits i foscos amb el soroll dels cotxes de fons mentre l’agafava amb la mà i núvols de pensaments m’omplien la ment.

Quan vam ser a l’habitació tot em va semblar molt incòmode, notava que l’atmosfera estava carregada, per això em vaig beure un parell més de copes, per perdre els nervis. A partir d’aquell moment, l’ambient va canviar radicalment, vaig ficar música, vaig començar a cantar, saltar… fins que va passar el que havia de passar amb ella.

Es podria haver quedat en una nit i tot hauria estat molt més senzill, però no, va acabar durant més del compte.

Passats uns dies, vaig buscar-la per tot arreu fins a trobar-la. Vam poder tornar a compartir estones junts, fins que va tornar a desaparèixer. Però, tan bon punt ella desapareixia, jo tornava a buscar-la i així constantment, sense cansar-me.

Al principi tot era molt bonic, semblava una relació sana i sempre que tenia caigudes m’ajudava, no obstant això, sempre acabava abusant del seu ajut. I com bé sabem, això mai aporta res de bo. En el meu cas, la primera conseqüència va començar amb la feina, em van fer fora perquè el meu rendiment havia baixat molt i causava més despeses que ingressos per les meves impuntualitats, faltes de professionalitat, entre altres negligències, de manera que em vaig veure obligat a anar a viure a casa de la meva mare.

Sempre recordaré el dia que li vaig trucar per demanar-li el favor. Quan va respondre, al quart toc, es va quedar una bona estona esperant que parlés, mentre jo lluitava perquè em sortissin les paraules que se m’havien quedat atrapades a la gola.

En aconseguir-ho, es va tornar a repetir l’espera, però aquest cop a la inversa.



-Et poso dues condicions. Has de començar a posar distància entre la Xana i tu i, a més, has d’anar al psicòleg, si no, no et mantindré. No em penso passar el que em queda de vida pagant-te les despeses.



No em feia faltar llegir entre línies per saber que estava enfadada, poques vegades li havia sentit aquest to de veu, ara bé, sabia el que significava.

Vaig acceptar, intentant convèncer-me que trobaria alguna manera de passar moments amb la Xana. Les primeres setmanes no em va fer falta, ja que la meva psicòloga va recomanar anar disminuint les trobades progressivament, perquè perdre el contacte d’un dia per l’altre no era bo per a la meva salut.

Sé que dit així sembla que no hagis de notar el canvi, però, en posar-ho en pràctica, puc assegurar que la cosa canvia. Hi havia vegades que la necessitava i no la tenia, llavors era quan ho passava fatal, no podia dormir a les nits, els atacs d’ansietat augmentaven i òbviament incrementava la depressió.

Tot i les dificultats, quan vaig complir dues setmanes de teràpia, la meva mare semblava estar orgullosa de mi. Aquest sentiment no li va durar gaire, perquè, aquella mateixa nit, vaig retrobar-me amb la Xana.

Estava molt neguitós per tornar a sentir-me com abans, per això, vaig passar-la a recollir amb el cotxe i vam anar conduint per la carretera sense rumb.

Espera, em sembla que la frase correcta és: “vam anar conduint per la carretera fins a perdre el rumb”.