Estimada, tu ets l’última, potser perquè ets la més recent, la més present en mi avui en dia, la que m’ha fet més mal, la que m’ha fet morir i tornar a néixer. Anorèxia, les meves darreres paraules són per a tu, o potser, en el fons, són per a mi.



Vas picar a la meva porta la primavera del dos mil vint, en plena pandèmia de la Covid-19. Aleshores, però, jo ni tan sols era conscient que tu ja formaves part de la meva vida, que et tenia al cap de feia un temps i que ja volies sortir-ne, manifestar-te, fer-te mestressa de cada alenada del meu cor. I que ràpid que vas sortir tota tu, fins al punt d’arribar a la tardor i provocar-me un ingrés al centre de dia de salut mental, “perquè la nena s’aprima molt però menja bé”. A partir de llavors, tot va transcórrer de pressa, com si algú pitgés l’accelerador. Però abans cal entendre d’on vens, d’on vas sortir, per què vas aparèixer.

Soc molt atrevida pensant que trobaré una resposta a aquestes qüestions indesxifrables, però és pràcticament impossible entendre perquè vas explotar de manera tan bestial i descontrolada en la meva vida, en mi, en una nena de catorze anys sense cap mena de precedent. Tot el reguitzell de professionals que m’han atès i m’atenen encara, metges, psicòlegs i psiquiatres, mai m’han explicat el motiu de tot plegat, la causa perquè irrompessis en la meva vida. Potser perquè tampoc els ho he preguntat malgrat que sempre he estat temptada a fer-ho, potser perquè prefereixo quedar-me aquestes reflexions tan íntimes per a mi. El que he anat aprenent al llarg d’aquests últims anys d’informes mèdics, teràpies, i manuals de salut mental, exposa que ets un trastorn de la conducta alimentària i ets el resultat d’un conjunt de factors que es confabulen i deriven en una situació devastadora per al mateix afectat i la seva família. Segurament, per a mi, aquests factors han estat els infinits comentaris objectant el meu cos al llarg de la meva infantesa, els estàndards de bellesa que mai he arribat a complir, les portades de revistes mostrant cossos esquelètics de pell i ossos, o els titulars de grans marques comercials explicant la millor dieta per lluir un cos biquini aquest estiu. Però, segurament, també ho han estat la necessitat de tenir un control premeditat de tot el que m’envolta, de precisar cada instant de la meva vida per poder-la preveure, i de voler tenir una vida ordenada, ser una persona ordenada, tenir-ho tot clar, sense lloc per a les equivocacions i els errors. Anorèxia, tu has estat fruit de l’exigència i de la meva convicció que no soc el que s’espera de mi, que mai soc prou ni suficient, que sempre puc fer més, que puc ser millor.

Tot i així, no puc afirmar amb plena certesa que aquestes siguin les explicacions que em facin entendre perquè has format part de mi, perquè ets com una ombra que torno a veure quan menys m’ho espero. Potser només són hipòtesis que em passen pel cap quan intento entendre la meva història, quan intento entendre’m a mi.



Al principi, em preguntava que per què a mi, que com podia ser. Notava que alguna cosa no acabava d’anar bé, però no sabia què era el que fallava, no trobava l’esquerda per on s’escolava l’aigua. Més endavant, i havent superat aquesta etapa d’incertesa i potser, fins i tot, d’escepticisme, vaig entrar de ple en tu, paradoxalment em vas engolir, et vaig negar i et vaig rebutjar, però alhora, et vaig donar la mà i vaig deixar que em fessis malbé fins que el cor, cansadíssim, ja no tenia esma ni per bategar. Jo no coneixia ni tampoc entenia el que em passava, i aquesta ignorància era la que, de mica en mica, em conduia a la desgràcia més destructiva. I no, no vull dir que tots els que em cuidaven no m’alertessin de la teva nefasta companyia, del que em podia passar si continuava amb tu de bracet, no és això. Era el cap, que no escoltava. Immersa en la malaltia, quan ja havies arrelat en el meu esperit, jo només era capaç de fer una cosa: passar-te per alt, obviar-te, i per escoltar-te, allunyar tota una família que començava a veure que el camí seria molt més llarg del que ens esperàvem. Perquè va ser aleshores quan vaig deixar de ser jo i em vaig convertir en tu, maleït trastorn de la conducta alimentària sense escrúpols, cruent i mortal, que m’ho has pres tot, que m’has despullat i m’has deixat nua, sense cos.



(Des)control, por, i decadència, són algunes de les maneres com podria definir aquells mesos eterns de la meva vida, just abans de l’ingrés total, quan res semblava anar a millor i quan tot es desfeia per moments. Aquells mesos plens de lluites per decidir què (no) sopar, per com (no) cuinar-lo, per l’hora en què (no) menjar-lo. Aquells mesos plens de baralles, discussions, crits, insults, llàgrimes, i abraçades fortes plenes d’espant. Tot encabit dins d’un mateix títol: el menjar, el meu gran enemic i, molt més endavant, el meu millor aliat. Aquells mesos de descontrol prolix i al mateix temps d’un control minuciós de mi, de les meves rutines, dels meus aliments i de les meves decisions. I, sense adonar-me’n, el control total de la vida dels qui m’envoltaven, i que sort que hi eren, els pares i els germans per davant de tots. M’has obligat a tenir-ho tot sota control, a no deixar lloc a la improvisació. I és que no ets només un roí trastorn, ets una lluita diària contra el temor de perdre el control.

Una fiblada elèctrica m’esborrona tot el cos, des de la punta dels peus fins a l’arrel dels cabells, i em fa tremolar el cor quan recordo la sensació punyent de mirar-me al mirall i no voler-me veure, recordo perfectament l’apatia que m’inundava per dins, la solitud esquinçadora que sentia a tota hora, la indiferència envers el món, i alhora la necessitat de trobar recer dins el meu cos sense vida, un cos que amb prou feines s’aguantava dret, un cos que feia mesos que funcionava amb la benzina de reserva, un cos buit i mort.



Després de l’ingrés al centre de salut mental de dia, això era la tardor del 2020, no hi va haver millora, ans al contrari, la davallada del meu estat mental i físic es va accentuar atropelladament i de manera desbocada fins a arribar al maig del dos mil vint-i-u i sentir dir a la infermera: “hem d’ingressar la nena a l’hospital perquè pugui ser cuidada i vigilada les vint-i-quatre hores del dia, tot és massa perillós, està en risc vital”. Aquells mesos de caiguda, plens d’absoluta frivolitat i desfici, arribaven a la seva fi quan els meus pares van prendre la decisió més brutal, cruel, trista i difícil de la seva vida, i segurament també la més crucial per a la meva vida: ingressar la seva filla mitjana a l’hospital per un diagnòstic molt crític d’anorèxia nerviosa.

I efectivament, el vint-i-u de maig em van ingressar a l’hospital de salut mental, ingrés total, dia i nit, per tal de posar fi a una caiguda lliure desenfrenada i mirar de reprendre les rendes de la meva vida. Perquè tu, a part de treure’m molts quilos, també m’has robat la salut mental, em vas prendre la vida i em vas arrabassar la meva persona, fins al punt de no saber qui era.

Aquell ingrés total em va acabar de rematar i em va obligar a deixar el meu tercer d’ESO a mitges. Em va obligar a perdre el control que fins llavors tenia de tot i de mi, i vaig haver d’estar setmanes senceres, amb tots els seus moments i segons, sense veure els avis, sense parlar amb les tietes, sense abraçar els meus germans. Em van ajudar a parar-te els peus, tu que corries desbocada per tota jo. Aturar-me per tornar a començar. Tocar fons, sentir buidor i buscar i trobar com remuntar, per tornar a agrair cada dia de vida.



I encara ara, després d’un any i mig, no soc capaç de parlar d’aquell ingrés hospitalari, no sé trobar les paraules per descriure el moment més colpidor i dantesc de la meva vida, i se’m fa una muntanya rebobinar i recordar els moments viscuts aquells mesos de maig i juny del 2021. Només puc dir i amb plena seguretat, que aquell ingrés hospitalari em va salvar la vida, em va rescatar del pou més profund i fosc, em va ajudar a sortir de la misèria més llastimosa i em va reanimar el cor quan quasi no podia bategar.

La meva estada a l’hospital no va ser tan atroç com temia perquè em va donar una lliçó senzilla i honesta, de les que et queden per sempre. Em va ensenyar a apreciar cada minut de vida i els seus detalls: des dels innombrables viatges del pare i la mare amunt i avall per venir-me a veure a l’hospital, la combinació d’horaris de feina que havien de fer per arribar a temps a la cita amb el terapeuta, les seves infinites ganes i energia per agafar-me de la mà quan jo no podia més… i el meu mar silent, que veia blavíssim des de la meva habitació. I va ser aleshores quan vaig trobar a faltar més que mai el viatge matinal de casa a l’escola amb l’avi fent la pregària que fem des que érem petits, l’olor aspra de casa les setmanes abans d’estiu, els cafès a casa la tieta, els macarrons de l’àvia, la veu cansada del pare, i, sobretot, vaig enyorar el petó de bona nit de la mare. No tenir-lo, al front quasi sempre i cada nit, em negava els ulls i quan les llàgrimes rodolaven galtes avall, la mà càlida de la infermera les eixugava i amb quatre paraules seleccionades amb destresa intentava treure’m del desconsol que sentia. M’estrenyia fort entre els seus braços i els meus sanglots s’esmorteïen contra el seu pit, alhora que em xiuxiuejava a cau d’orella que me’n sortiria, que confiés en mi, i m’arrencava finalment un somriure explicant-me qualsevol tafaneria del moment. Confiar en mi, quina petició tan complicada que em feia. A mi, una noia plena d’inseguretats, dubtes angoixants i molta por. Sorprenentment, però, sempre aconseguia el seu objectiu perquè, no sé ben bé per quin motiu, me la creia. Potser era la seva dolça veu que tenia un efecte balsàmic en mi, potser era aquell somriure trapella que pintava de colors vius la meva fosca realitat, o potser eren aquelles mans que m’acaronaven i m’empentaven a seguir lluitant en una guerra que semblava no tenir final. Una guerra que només podia guanyar, on no s'hi valia abandonar i menys perdre: o tu o jo.



Sí, en la lluita tu has estat i ets la rival més competitiva, exigent i persistent a qui mai he hagut de fer front. Ets la pitjor adversària que et pot tocar en un combat de boxa, perquè, a dalt el ring, no tens escrúpols i t’emportes tot el que et trobes per davant assegurant-te una victòria que saps anunciada. Sempre jugues amb avantatge, tramposa, i tens les de guanyar perquè coneixes cada racó del terreny de joc i saps perfectament a on colpejar per fer més mal. Per això, per lluitar contra tu, cal equipar-se amb les millors proteccions i entrenar disciplinadament per evitar que el cara a cara sigui devastador. Soc afortunada, doncs, perquè els meus pares, germans, avis, tietes i cosins, van fer un estudi de mercat exhaustiu per trobar les proteccions de boxa més tenaces, les que em protegissin més i millor dels cops indiscriminats, despietats i imprevisibles que m’engaltaves. Ells em van donar les millors proteccions i a mi em va tocar saber-les fer servir, trobar coratge, resiliència i fortalesa, pensar fredament i actuar de manera precisa per tal de vèncer-te. Ets una rival invisible i anònima, que xiscles però no crides, impulsiva i imprevisible, d’una vehemència latent.

Per damunt de tot, necessitava determinació per aconseguir sortir-me’n sense deixar-me endur per les febleses del camí, ignorant per complet el món que m’envoltava. Necessitava superar els paranys que m’anaves posant sense rendir-me. Necessitava totes aquestes habilitats que no es podien comprar, sinó que s’havien de treballar dia rere dia, imprevist rere imprevist, derrota rere derrota, reaprendre i lluitar contra el meu cap, que em sabia dèbil i em boicotejava constantment. Lluitar contra mi mateixa, la pitjor enemiga, per guanyar-me i poder tornar a viure.



I sí, n’he sortit triomfadora però encara no tinc la medalla perquè la lluita continua. Perquè m’has reptat en l’esprint, i t’he vençut. I pot ser que vulguis la revenja, i jo haig d’estar en guàrdia, perquè m’has de trobar forta, serena, decidida i vital, perquè a la mínima mostra de cansament, feblesa o rendició, amb un cop de cintura, em recol·locaries altra vegada a la línia de sortida i hauria de tornar a començar de nou, i córrer, caminar de pressa, entrebancar-me, amb més experiència això sí, però ull, també amb més cansament.



Psicòlegs, psiquiatres i terapeutes han fet (i fan) tot el possible per fer-te fora de mi, perquè recuperi la meva salut mental i per ajudar-me a entendre’m una mica millor. Però encara no sé si quaranta-cinc minuts eterns de visita, en què l’agulla del rellotge sembla no moure’s, m’ajuden a pal·liar el meu malestar. Escriure sí. Escriure és la meva millor teràpia, la meva via d’escapament més segura, el meu raig de sol enmig d’un hivern llarg i glacial. Escriure és la meva manera d’obrir els ulls, mirar amunt i apreciar la blavor impol·luta del cel net d’avui. Escriure és l’única manera que he trobat per expressar tot el que sempre callo, de deixar anar les meves opinions més sinceres, de donar el meu punt de vista més honest o simplement d’escoltar el que l’ànima em va dient en veu baixeta.





I aquestes han estat les meves tres experiències vitals fins ara, els meus tres records que han jugat un paper cabdal en la meva vida: la primera vegada que sents que estimes, la separació dels pares i tu, anorèxia. Cada record m’ha quedat tatuat en el mapa del meu cos, en el retrat de la meva ànima, i m’ha fet ser qui soc ara. Puc afirmar amb seguretat que soc passional, valenta, lluitadora i d’una innocència delicada. Puc assegurar que la vida et fa sentir emocions extraordinàries però també et pot fer miques i ensorrar en la misèria més absoluta. I també puc dir en veu ben alta, quasi cridant, que l’amor és un sentiment complex i molt difícil de definir. És una emoció profunda, una miscel·lània de tendresa, respecte i confiança. Puc dir que l’amor té moltes formes i matisos: l’amor romàntic, aquell que sents imprevisiblement per algú que l’atzar et posa a la vora i que et sacseja per dins; l’amor familiar, que neix de manera innata, honesta i és per sempre; i finalment, l’amor a un mateix, l’amor al propi cos, l’amor a la pròpia ànima, el més desconegut, el que fa més por, perquè és colpidora i pot ser fatal la possibilitat de no estimar qui ets.

I sí, a tu, l’amor més sincer i net, espero trobar-te en els seus cabells; a tu, amor incondicional, d’abraçades en silenci que curen l’ànima, et vull seguir trobant en les vostres mans; i a tu, l’amor a un mateix, a qui soc i a com soc, anhelo que, serenament, no em deixis mai.