Mare, pare, aquest cop les meves paraules són per a vosaltres, aquest cop en sou els autèntics protagonistes. I com vosaltres, tants altres pares que es podran sentir al·ludits.

No sabeu com us arribo a estimar, admirar i respectar, ni quin mal que em vau fer, quin mal que ens vau fer, aquell any parell, aquell mes fred, aquell dia gris, aquell instant inesborrable, aquell moment efímer que s’ha perpetuat per la resta de les nostres vides. Un moment que, tot i que havia de ser fugaç, ha estat present cada dia en els meus pensaments més purs i en les meves emocions més verdaderes.

Els humans acostumem a parlar massa poc sovint de les veritats que ens fan mal, aquelles que de mica en mica se’ns van quedant en el racó més inhòspit i perdut del cap, o potser del cor, i que, quan ens n’adonem, ja és massa tard i s’han quedat cremant en somort. Aquestes memòries es van cobrint d’una fina capa de pols que només desapareixerà espolsant-la quan sapiguem parlar-ne i, per parlar-ne, cal una valentia inefable que només els més heroics tenen.



Les persones tendim a pensar que ignorant o potser amagant el que ens dol, la vida serà més senzilla, més amena, més bonica. Som especialistes a disfressar el que sentim o, fins i tot, silenciar-ho, potser perquè ens n'avergonyim o perquè ningú mai ens ha fet veure que treure-ho tot a fora allibera l’ànima, que plorar neteja el cor, que compartir cura el cap, i que riure allarga la vida. Se’ns ha educat per embolicar amb una cel·lofana adiamantada els nostres sentiments més confusos i enrevessats i així protegir-nos del mal que ens puguin arribar a fer. No sé però, si aquest embolcall és fàcil de treure, estripant-lo com quan obres un regal, o bé es converteix en un escut que ens fa la vida més suportable.

Jo mateixa no soc prou valenta per afrontar la realitat de cara, tal com ve, imprevisible i fluctuant, i per això formo part d’aquest grup de persones que prefereix amagar les veritats que fereixen al fons del calaix: és fàcil, i fent-ho així, cures el mal al moment. Però de primera mà sé que aquesta no és una bona estratègia perquè al cap dels anys aquest mal et torna multiplicat com una onada embravida una nit de tempesta i t’esclata a la cara esquitxant cada pam del teu cos.

Vivint en aquesta fal·làcia, on tot és més fàcil si eclipsem el que portem dins, només neguem a la vida la seva màgia més genuïna. Perquè la vida és molt més que somriures diplomàtics, promocions laborals, agraïments forçats, paraules hipòcrites o abraçades sense sentir. La vida és un petó robat un vespre plujós, la vida és aquell amic que hi és sempre sobretot quan la realitat fa aigües, la vida és apreciar el que es té, el que se sent, i el que s’estima. És per això que, ara que em començo a fer gran i aprenc a valorar d’on vinc i qui soc, m'adono que a mi fa molts anys que em va tocar la loteria més preuada, que vaig tenir el millor cop de sort de tots, perquè jo fa setze anys que us vaig conèixer. I sí, mare i pare, vosaltres vau ser, sou i sereu la meva gran coincidència, tant si seguiu un únic camí plegats com si preferiu explorar la vida separadament.

Per això darrerament paro especial atenció al petó de bon dia de la mare, o a la trucada nocturna del pare. Fa dies que subratllo les estones plegats parlant de l’escola, o les vostres mirades còmplices quan dic qualsevol bestiesa, o els sopars de dijous amb pa amb tomàquet com improvisa l’avi quan hi som tots. Aquestes setmanes m’he proposat i ho estic complint, entendre el motiu de tot plegat, intentar comprendre la vostra relació de parella quan els meus germans i jo encara no havíem nascut, així com la vostra relació un cop vam passar a ser una família nombrosa; vull descobrir quina va ser la guspira que ho va enviar tot pels aires. Aquestes setmanes m’he proposat treure la pols als sentiments més ferits del meu cor, vull treure el llaç de la veritat que més mal m’ha fet mai. Així, m’agradaria conèixer amb profunditat la situació d’aquella tardor del dos mil dotze quan vau decidir dir-nos: “Fills, la mare i el pare se separen”, vuit paraules que se’ns van quedar gravades a l’ànima per sempre, com el vuit del revés, que és infinit, i el buit quan no queda res.

Mare, pare, ens vau fer molt mal.

Aleshores us vaig maleir els ossos com mai havia fet amb ningú, us vaig insultar amb les paraules més lletges que vaig saber trobar, us vaig cridar fins que les cordes bocals rosaven trencar-se. Us vaig mirar als ulls amb la mirada més decebuda i plena de rancúnia, disgust i suplici que tenia, sabent que allò us faria mal de debò; i com de bé vaig aconseguir el meu objectiu quan tu, pare, em vas tornar a mirar amb els teus ulls de color mel brillants per les llàgrimes que amenaçaven rodolar galtes avall. De tu, mare, en recordo poc més que un sigil·lós arronsament del cap en senyal de súplica i rendició. Malgrat tot, m’encurioseix bojament la vostra admirable capacitat de consol de tres ànimes perdudes en una vida que els estava jugant un revés molt difícil de pair. Els vostres ulls demanaven a tres criatures que no ploréssim, que no patíssim, que tot aniria bé; però vosaltres mateixos sabíeu que ens estàveu demanant un impossible, quelcom sense sentit.

Per aquest precís motiu, sempre m’he preguntat com us vau sentir vosaltres en aquell moment, he volgut saber com vau poder mantenir el tipus amb tanta rectitud sense trencar-vos, bo i sabent que estàveu trencant la família que tant us havia costat construir.

Només van ser vuit paraules plenes de verí sortint de les boques de les dues persones que més estimo i que van causar un daltabaix monumental a les nostres vides. Encara recordo com si fos ahir els xisclets del meu germà petit, de tan sols cinc anys, quan vau deixar anar la notícia; encara penso en els moviments nerviosos del meu germà gran que reflectien el seu desgavell interior, un germà que sempre sabia mantenir la calma en els moments més crítics, però que aquell dia la situació el va superar. I encara recordo amb més nitidesa com em vaig sentir jo, com vaig notar una immensa buidor aquí, al pit, i alhora, una insuportable pressió que em dificultava la respiració. Recordo plenament com vaig tenir la dura certesa que m’havíeu fallat, que ens havíeu fallat. Recordo la desolació i destrucció que vaig viure al pati de casa, l’escenari de la calamitat, un dol que em va fer sentir la nena més perduda del món, com si m’haguéssiu llançat al mig del mar sense flotador o al mig del desert sense brúixola. Una nena que no sabia com seguir endavant i que no creia que mai ho aconseguís.

Però colpidorament ho va fer, ho he fet, amb un coratge i valor colossals, ho hem aconseguit, tant la nena de set anys com la que soc ara, sempre de bracet, les dues juntes ens n'hem pogut sortir. Hem superat de nou una prova de la vida. I és que la vida va d’això, no? D’anar fent front a les adversitats i al mateix temps gaudir dels breus moments de pausa i serenitat que ens ofereix, perquè quan vinguin de nou els dubtes tinguem la força necessària per seguir endavant i sortir-ne més forts, més valents, amb més experiència, més vius.

Tot i això, de vegades, quan les coses es posen difícils, em ve al cap el mar de sentiments, emocions i sensacions que m’inundaven aquella tardor, i sento que no podria enfrontar-m’hi de nou. I és aleshores quan l’angoixa i commoció de la nena de set anys envaeix la fermesa de la d’ara, i la por que sentia aquella nena dolguda torna a viure a dins el meu cos, com una criatura maligna que mai acaba de morir.

Mentiria si digués que el procés ha estat lleuger, o ràpid, o fàcil, perquè no, la separació dels teus pares és pràcticament impossible de superar i es manté imprès per sempre més a la teva memòria. L’únic que es pot fer és acceptar-ho, aprendre a conviure-hi, i, potser, amb el pas del temps, mirar enrere i recordar-ho amb certa simpatia. Aquests quasi deu anys des d’aquell dia han estat plens de pujades i baixades, tant emocionals com físiques: pujar a casa del pare els caps de setmana i tornar a baixar a casa la mare de dilluns a divendres; de viatges amb cotxes per anar a veure la família de les dues parts; de butlletins de notes de l’escola duplicats: un pel pare i un per la mare; de vacances al quadrat; de festes d’aniversari perdudes perquè aquell cap de setmana ens “tocava” amb el pare (i com odies, pare, quan diuen “els hi toca amb…”). Aquests anys han estat un veritable malson quan la projecció de la família que hauríem pogut arribar a ser m’ha passat pel cap. Aquests anys han estat plens de ploreres nocturnes quan arribava a casa després d’haver estat uns dies amb el pare i m’adonava que no hi era, que només hi érem nosaltres tres, com sempre, i la mare. Aquests anys han estat solitaris en moltes ocasions pensant que, com que no estàveu junts, mare i pare, jo no tenia família, o la tenia trencada. I com d’errada que he estat i com em disgusta pensar que aquesta revelació tan sols l’he tinguda fa uns mesos.

Tot just ara començo a veure que no s’és més família per estar casats o per viure a la mateixa casa, perquè aquestes condicions només s’ajusten a una definició molt superficial de família.

Família és ser-hi tots cinc junts quan ingressen la filla a l’hospital, quan el gran ho deixa amb la parella, quan el menut perd el temperament amb un treball injust, quan la mare arriba cremada de la feina, o quan el pare s’afligeix en veure la iaia fer-se gran. Però família també és ser-hi quan els professors diuen meravelles dels teus fills, quan els pares recorden amb tendresa el seu viatge de nuvis, o quan un bany despullats al mar ens provoca una rialla nerviosa. Família és ser-hi sempre, amb sentència de divorci o sense.



Mare i pare, ara que els dos sabeu que no esteu fets per viure i morir junts, potser seria un bon moment per dir que ho sentiu molt. Ara sou prou grans per mirar-vos als ulls, i sense plorar dir-vos que us vau equivocar, que us trobeu a faltar, que noteu els racons del llit per omplir. O us poder dir adeu serenament, i aquest cop, sense fer-vos mal, sense fer-nos mal; aquest cop, acomiadar-vos com dues persones que s’aprecien i s’estimen. Però el vostre adeu no serà un adeu per sempre, ni tampoc trencarà una família, perquè, ara he entès, que una família només es trenca quan l’amor i el respecte manquen. Així doncs, quina sort tinc de tenir-vos, de tenir la família que tinc, perquè tot i que no visquem una vida familiar normativa, ens estimem com qui més, ens protegim dels pitjors enemics, ens tenim sempre els uns als altres.



Tot i que els anys han anat passant, encara soc incapaç d’entendre de què va servir, se’m fa impossible assimilar l’atzagaiada d’aquella tardor, no puc comprendre la vostra separació sent vosaltres les dues persones que he vist estimar-se més i de manera completament incondicional, no sé com acceptar que ja no esteu junts, o almenys, no ho esteu com uns fills voldrien. Espero, però, que seguint dos camins diferents i alhora paral·lels sigueu feliços. Sou feliços així?