Sentir el tacte de la meva delicada pell amb la duresa de la pedra, recolzar el cap enrere i respirar, obrir els ulls, mirar amunt i apreciar la blavor impol·luta del cel net d’avui. Preguntar a l’aire com he arribat aquí. Admirar el camí discontinu dels avions, on deuen anar? Entendre que el meu és un cos inquiet que per naturalesa busca la serenor. Sentir l’olor característica de la ginesta florida. Tenir la certesa que tot passarà. Valorar cada moment viscut en comprovar que la vida és efímera com ho és aquest trosset de cel. Intentar en va, desfer els embolics del meu cap enredat. Cercar dins l’ànima les situacions clau de la meva existència i sorprendre’m en identificar-ne tres.



Fer memòria i recordar aquelles nits d’estiu on la blavor del cel era profundament fosca. I, aleshores, imaginar-te.

De primer antuvi has de saber que soc d’aquelles persones que escriuen la carta i no la posen al sobre, però traço cada lletra pensant que algun dia potser llegiràs les meves reservades paraules. Diuen que l’amor és boig, que el primer és el gran amor que mai s’oblida, que es poden fer veritables bestieses per amor. Diuen moltes coses… i jo en puc afirmar una amb plena certesa, perquè no, no he estat capaç d’oblidar-te.

Tot va començar amb una simple mirada vergonyosa i un somriure tímid, però des d’aleshores he reproduït aquest instant una vegada i una altra, i no hi ha hagut manera de canviar de pel·lícula al meu cap. Recordo clarament com els teus ulls foscos i penetrants, plens d'històries viscudes, se'm van clavar a la memòria i ja mai més els he pogut oblidar. Tu, de complexió alta i forta, amb faccions perfectament marcades i amb aquella pell ja una mica bronzejada pel primer sol de juny; tu i el teu cos, quina gran descoberta per als meus ulls, on m’imaginava trobar recer i pau si les coses no anaven bé. Tu i els teus braços llargs i atlètics que somiava que m’abraçarien tan fort que cap por podria assaltar-me. I tu i aquells teus cabells, negres com el carbó i sempre mal pentinats, on desitjava que els meus dits juganers trobessin una estona de calma. I ben a prop teu, jo. Pensant en mil modelets per agradar-te, arreglant-me cada tarda per anar a fer el volt i posant-me tres gotes del perfum bo amb la intenció que aquella olor et recordés sempre a mi. Aprofitant cada joc ingenu al mar per fregar-te la pell i mirar-te amb complicitat. Sentint-me bé, nerviosa moltes vegades, però immensament feliç de saber que, segurament, tu també triaries aquella samarreta blanca que m’has sentit dir que m’agrada amb bogeria.



No et pots ni imaginar com enyoro aquells estius que vivíem plegats: tu, jo i el mar de fons. Com trobo a faltar les matinades jugant a cartes a fora la terrassa, o les migdiades que s’allargaven fins a mitja tarda. Aquelles nits que dormíem junts, però que, en realitat, no descansàvem mai per la proximitat dels nostres cossos i la tensió entre les nostres ànimes. I és que com t’empasses haver de dormir amb la persona que t’agrada sense tan sols poder-la tocar? Com expliques a dos adolescents encesos per l’edat que han de compartir el matalàs sense tocar-se? És un impossible, tota una contradicció.

A mesura que em faig gran i la meva manera de percebre la vida canvia (perquè sento, perquè descobreixo) m’adono que potser tu vas ser el meu primer gran amor i el més boig, el més net i el més callat, perquè no vaig dir-te mai res, perquè no vam ser mai res, només un parell d’adolescents que tímidament començaven a desembolicar l’amor.



Jo, just entrava a l’adolescència i tu, en canvi, ja la coneixies des de feia temps, la dominaves potser i l’entenies una mica millor. Això em feia admirar-te profundament. Per a mi tot era nou, encara havia de treure-li l’embolcall, com si es tractés d'un regal de Nadal. Per això, sempre que et tenia a prop els nervis s’apoderaven de mi i em feien parlar massa ràpid, o em feien suar les mans, o em dibuixaven un mig somriure a la cara. En una d’aquestes infinites situacions recordo que te’m vas quedar mirant i em vas dir despreocupadament: “No somriguis d’aquesta manera que no sé què estàs pensant”; va ser en aquell precís instant que em vaig adonar que aquest somriure beneit només m’apareixia quan et tenia a la vora, quan la teva veu, encara una mica aguda, em preguntava com havia dormit, o quan el teu genoll xocava amb el meu, secretament per sota les estovalles, a l’hora de dinar. Tot eren instants modestos que per tu segur que eren completament insignificants, però per mi eren com els primers raigs de sol a l’inici de la primavera. El meu desig d’anar més lluny i la teva aversió d’un possible nosaltres em cremaven per dins, la teva neciesa em feia mal, i saber de la teva felicitat sense mi, em trencava el cor en mil bocins. I no, no ho facis, no diguis que tu no vas sentir res, que per tu només era una amiga dels estius, no t’enganyis a tu mateix, que l’ànima és l’única que coneix la veritat, no el cap. De debò que penses que no notava com resseguies delicadament cada corba del meu cos quan ens estiràvem a la platja? De veritat creus que no me n’adonava quan entraves “sense voler” al bany mentre em dutxava? Realment penses que mai vaig palpar la teva mà sobre la meva quan dormíem? O que no sentia els teus dits pinçant afablement els meus cabells daurats?

Potser va ser la meva innocència la que em va cegar els ulls i no va deixar al cor veure amb claredat l’essencial, potser van ser les circumstàncies que van sembrar la zitzània entre nosaltres, o potser va ser el destí que ens va jugar una mala passada. I que capritxós que és el destí, que encara ara ens torna a ajuntar i a mi em fa somiar una altra vegada amb tu.

Però, per què només vaig ser jo prou arriscada per deixar-me endur per l’eufòria i la fascinació del moment? Per què vas preferir quedar-te en el teu idíl·lic paisatge de seguretat? Per què ens vas negar aquesta oportunitat?

La por és la que sempre ha marcat el rumb de la meva vida, la que ha pres les meves decisions, la que m’ha fet perdre molts viatges. El control, les rutines, i les zones de confort em brinden tranquil·litat, per això, normalment no provo coses noves, perquè no m’atreveixo a afrontar-les, perquè em fan basarda. La por em defineix i no destaco per la meva valentia a l’hora de dir el que sento. Jo no saltaré mai sense xarxa, però aquell estiu vaig deixar anar el control sobre mi mateixa, vaig deixar que el meu cor anés per separat del meu cap, i que, per una vegada a la vida, fos la meva ànima, i no la meva raó, qui manés. Aquell estiu vaig reunir prou coratge per deixar-me sentir sabent que hi havia la possibilitat que el dolor de la caiguda fos insuportable; però tot i així em vaig llançar a l’abisme sense paracaigudes a la motxilla.



De mica en mica, i gaudint de cada petit passet, em vaig anar enamorant més de tu, fins que, al cap d’uns mesos, vaig ser conscient que havia viscut un dels millors estius de la meva vida al teu costat, que per primera vegada havia sentit papallones a l’estómac i que desitjava profundament fer-me gran per poder entendre una mica millor aquest món tan complicat i contradictori de l’amor.

I que cruel és dir-te que cada minut dels meus dies gira entorn del record d’un mes. Tant de bo tornar a tenir catorze anys i tenir el món a les meves mans… que les faria de diferent, les coses.



Tinc el cor dins d’un puny quan miro enrere i m'adono que no vaig ser mai prou valenta per expressar-te què sentia, per fer el següent pas i donar a conèixer al món la meva intimitat més pura: el meu amor. Ho reconec, m’espanta una mica deixar anar a l’aire un “t’estimo”, i també sé que ara ja és massa tard, que la vida ens ha fet canviar i ja no som els mateixos. Érem molt joves per tenir res massa clar. Però, on seríem ara si aquell estiu no ens haguéssim cohibit i haguéssim deixat fluir la vida? Estaríem junts? Dormiríem abraçats?



Aquestes són les preguntes que sovint em faig amb l’esperança de trobar alguna resposta i amb la certesa que aquesta no existeix, perquè, simplement, no ens vam atrevir a viure-ho i ara ho portem tatuat a l’ànima. A on puc encabir, dins d’aquest meu cor que es va modelant, aquell concert d’estiu, aquella posta de sol, aquelles carícies robades, aquell cinema a la fresca? Per què, si res va passar, si res vam dir-nos, tinc aquesta sensació d’haver viscut la història d’amor més neta que s’hagi escrit?



Així doncs, menteixen els qui diuen que les persones s’obliden. O potser soc jo qui té por de fer front al seu passat en adonar-me que vaig perdre una de les millors oportunitats que la vida em posava al davant, que vaig deixar que el tren passés de llarg l’estació, que vaig dir no a una gran veritat. Suposo que per seguir escrivint el meu futur amb altres persones, abans he de ser capaç d’oblidar-te, o si més no, de no pensar-te cada nit abans d’anar a dormir, i acceptar que no hi ets, que no hi ets de la manera que anhelo. Et recordaré sempre com el meu amant, perquè tota la vida seràs el meu amor prohibit, el meu afany més sincer, el meu mar d’estiu.



Tinc mil flaixos d’aquells set dies de vacances. I quan els recordo encara ara penso si mai, potser quan siguem grans, serem capaços de parlar-ne. Ara no, a mi se m’entortolligaria la llengua i xerraria pels descosits sense dir res. Però potser, amb els anys i els estius que passaran, podrem parlar-ne, com qui no vol, per riure de quan érem joves, o com qui vol, per si podem ser sincers per una vegada.



I potser moro pensant en els teus llavis, però soc feliç per cada cop que rius.

I potser trobaré en un altre cos, els teus cabells esbullats, bruns com el carbó, per damunt d’uns ulls negres i profunds que encara em fan estremir quan em miren.