Em vaig despertar en una fosca i tenebrosa cel·la, tenia abonyegadures per tot el cos i no hi havia una part d'ell que no em fera mal. Després d'examinar que no tinguera res trencat vaig començar a analitzar el que hi havia al meu voltant sense parar de pensar en què estarien tramant aqueixos xicotets marcianets, per més voltes que li donava no aconseguia trobar la solució al meu problema.



De sobte, un soroll em va traure de les meues cavil·lacions, vaig alçar el cap i amb gran sorpresa vaig distingir al que era el cap dels marcians mirant-me fixament. Aquest em va dir amablement que necessitava un xicotet aparell que servia perquè jo poguera transformar algunes parts del meu robòtic cos i el volia per al seu benefici. Jo vaig tractar d'explicar-li inútilment que l'aparell no anava a funcionar amb ell perquè estava dissenyat a propòsit per a androides. Però com estava centrat en la seua idea es va posar molt furiós i va començar a cridar-me dient que pel meu bé el tinguera preparat per a dins d'un dia o, si no, me'l faria llevar a la força. Dit això es va girar i donant una portada va eixir de l'estança.



Havia passat mig dia des que el cap havia vingut a exigir-me l'aparell, tenia gana i set ja que cap marcià havia vingut a portar-me res de menjar, de sobte vaig escoltar un soroll i vaig veure com la porta s'obria. La vaig mirar esperançada pensant que era algun dels marcians que m'anava a portar menjar, però quan la porta es va obrir del tot vaig poder veure un marcià molt baixet que silenciosament s'ocultava entre les ombres. Quan va arribar a la meua cel·la va traure una clau i sense dir res la va obrir. Em va indicar mitjançant gestos que em mantinguera en silenci, després em va agafar de la mà i em va guiar cap a una finestra, la va obrir i va saltar per ella, jo vaig triar confiar en ell i em vaig tirar darrere d'ell. Vam caure damunt d'uns frondosos matolls que ens ocultaven de la visió dels guàrdies, però per a la llibertat encara quedava el pitjor, passar per davant de tots els guàrdies sense que cap ni un detectara la nostra presència. El marcianet va traure d'una xicoteta butxaca una moneda i amb força la va tirar cap als guàrdies. Aquells de seguida van córrer cap a ella sense importar-los o ni tan sols parar-se a pensar com havia acabat una moneda allí. Tot seguit el marcià es va posar a córrer veloçment i amb enorme sigil va arribar fins al bosc, jo el vaig seguir amb molta dificultat ja que els androides no som especialment silenciosos, però per sort els guàrdies continuaven barallant-se per la moneda i no es van adonar.



Quan per fi vam estar fora de perill ens pujàrem a un arbre i ell, sabent com de famolenca jo estava va traure una poma de la seua renyonera i me la va oferir. Jo la vaig agafar i li vaig pegar una mossegada, vam estar callats fins que em vaig acabar la poma. Una vegada assaciada la meua gana li vaig preguntar que qui era, a la qual cosa em va respondre que es deia Jimy i era un amic molt pròxim del cap. D'aquesta manera havia aconseguit salvar-me ja que el cap havia dipositat la seua confiança en ell entregant-li les claus de la presó per a vigilar-la, però ell desobeint havia anat a rescatar-me ja que coneixia la veritat.



Em va contar que la vertadera raó per la qual el cap volia aqueix xicotet aparell del meu cos robòtic era que amb ell podria realitzar totes les funcions d'un robot i així poder dominar diferents planetes. Jo li vaig explicar que encara que m'atraparen i m'ho llevaren ell mai podria posseir l'aparell ja que no era un androide, però no va semblar molt convençut. Jo li vaig contar la meua història i que havia de salvar els meus amics abans que els esquarteraren per falta d'algunes funcions o errors que tenien, vaig estar pensant i em vaig adonar que l’endemà era el dia de l'eliminació i no tenia temps per a molt. Ell em va entendre i va decidir ajudar-me, però primer em va guiar a la seua casa per a descansar ja que el següent dia ens esperava un llarg viatge de tornada a la Terra.



Al matí següent ens despertàrem a trenc d’alba i reprenguérem la fugida mentre els marcians ens buscaven per tot el regne, quan portàvem unes hores caminant sigilosament trobàrem un objecte metàl·lic molt gran, era la meua nau, estava tal com la vaig deixar. Vam córrer cap a ella pensant que estàvem fora de perill i quan vam anar a pujar mil marcians van aparéixer per tots els costats a causa d'una forta alarma que sonava per tota la ciutat anunciant la nostra arribada. Davant de tots ells va aparéixer el cap, quan pensava que tot estava perdut, el meu amic Jimy es va posar davant de mi amb posat protector i va començar a conversar amb el cap en privat sense que jo fora capaç d'escoltar-lo. Quan van acabar de conversar vaig veure en la cara del cap que no estava molt convençut, així que peguí un crit per a cridar l'atenció de tots i furiosa vaig explicar la meua situació i en el perill que es trobaven tots els meus amics. Llavors veient que era la nostra única salvació vaig decidir explicar-li la veritat que no li havia contat a ningú.



Avergonyida li vaig explicar que aqueix aparell no l'havia tingut mai i per això de tant en tant em donaven curtcircuits però a través d'ells havia sigut capaç de trobar aquest planeta, comunicar-me amb ells i entendre'ls malgrat no haver escoltat mai la seua llengua. Aquest em va somriure i va semblar entendre-ho, va fer un xicotet gest que va fer que tots els marcians es calmaren. Vam estar parlant tots sols una bona estona i acordàrem que es vinguera ell i un seguici de marcians amb nosaltres en la meua nau per a intentar acabar amb l'humà que anava a esquarterar els meus amics. Va ser un viatge una mica incòmode ja que quasi no cabíem, però aconseguírem arribar al nostre destí, la Terra.



Una vegada vam arribar ens vam dirigir a la caserna, no hi havia ningú als carrers cosa que em va sorprendre i em va inquietar al mateix temps. Al lluny vaig distingir la silueta de LLumi amagada darrere d'una paret. Corrent vaig anar cap a ella i amb una forta abraçada la vaig saludar, ella em va contar que estaven a punt de destrossar tots els androides i que ella havia aconseguit escapar d'aqueixa matança.



Vam seguir el camí i quan vam arribar vam obrir la porta amb una forta puntada i vam descobrir una multitud d'humans esperant que el seu cap posara fi a les vides dels androides d'un en un. Jo corrent em vaig interposar entre ells i darrere de mi van aparéixer tots els amics marcians que m'havia fet durant el viatge. El cap dels marcians i el seu escorta van irrompre amb un crit a la sala que va sobresaltar al cap i ell molt enfadat perquè uns intrusos hagueren interromput la seua matança va anar a pressionar el botó que encenia la màquina de destrucció.



En aqueix moment Jimy va aparéixer per darrere i li va subjectar el braç amb força, ràpidament els altres marcians van anar a ajudar-lo i així van aconseguir acorralar-lo.

Finalment el van col·locar davant de mi i del cap dels marcians i després d'una estona dialogant vaig aconseguir convéncer-lo que per no ser perfecte no eres inferior, ja que moltes febleses poden acabar sent fortaleses com em va ocórrer a mi, que gràcies als meus curtcircuits vaig ser capaç de comunicar-me amb els marcians i conéixer un nou planeta.





El cap ho va entendre i gràcies a ell a poc a poc se li va anar donant una nova vida a aqueixos androides que portaven tota la seua vida tancats per culpa dels seus defectes ja que es van adonar que aquests servien per a realitzar activitats a les quals els androides sense errors no podien sotmetre's. Així es van adonar del gran error que havien comés durant anys apartant i menyspreant les diferències, és a dir, el que ens fa únics.