Hola, soc d11 i soc un androide creat per Eustaquio García, un famós inventor de Madrid. Vaig ser portada a la caserna de reciclatge de robots per una anomalia al cap, a vegades se'm creuen els cables, literalment, per la qual cosa de tant en tant puc somiar, si els cables es creuen quan estic dormida, o actuar d’una forma estranya si estic desperta, cosa que els robots no haurien de fer. Solc somiar que prop de la terra existeix un lloc desconegut per a nosaltres però alhora semblant, en ell habiten persones de diferents colors de pell, des de blanc fins a rosa, tenen una vestimenta molt estranya i un idioma diferent que per més que intente no puc arribar a comprendre. A mi, encara que no puga eixir del que fins a aquest moment és la meua llar, m'agradaria descobrir i investigar aqueix món diferent amb el qual solc somiar erròniament.

En la caserna no em divertisc molt ja que la vida és una mica avorrida, sempre fem les mateixes coses i tenim un horari ben estructurat amb les diverses tasques que hem d'executar cada dia. Encara sort que ací estic amb el meu benvolgut llum anomenat Llumi del qual em vaig fer amiga per casualitat quan vaig arribar ací, ja que jo estava una mica perduda i ella, per contra, portava tota la seua llarga vida en el magatzem, em va ajudar a integrar-me i ara soc una més en la família. Ens ajudem entre tots quan tenim algun problema o dificultat, el nostre major temor és que el cap de la caserna decidisca que no podem ser reparats o hi haja una sobrepoblació en la caserna i ens destruïsca peça per peça portant les nostres restes a ser reciclades per a poder reparar altres androides.

Un dia el cap va concertar una reunió per a donar un comunicat. Tots acudírem alarmats a la cita ja que no era habitual que es donara aquesta situació. Quan vam arribar el cap ens va rebre de mal humor, com sempre, ens va fer asseure'ns i ens va contar alguna cosa que ningú s'esperava: TOTS ELS ANDROIDES SERAN ELIMINATS AL CAP DE QUATRE DIES JA QUE DESPRÉS DE LES REVISIONS DIÀRIES HEM ARRIBAT A LA CONCLUSIÓ QUE CAP DE VOSALTRES POT SER RESTAURAT.En sentir això tots ens vam quedar paralitzats i amb una ganyota de sorpresa en les nostres cares metàl·liques,vam abandonar la sala més silenciosos que mai.

Però jo no em vaig rendir i aqueixa fosca nit em vaig decidir: abans de ser esquarterada havia d'arribar a descobrir aqueix món amb el qual tantes nits havia somiat. Així que li vaig deixar una nota a Llumi en la qual li explicava detalladament on havia anat, que havia d’amagar-me fins al meu retorn i que tornaria per ells, no els deixaria abandonats.

En aqueix moment em vaig dirigir al pati, que és on es rebutgen els robots que deixen de funcionar completament i amb llàgrimes en els meus ulls vaig començar l'àrdua tasca de seleccionar aquelles peces dels que abans havien sigut els meus amics per a construir-me una nau que em poguera traure d'aquest infern i portar-me a aquell món desconegut. De sobte l'ombra d'un guàrdia es va projectar a pocs metres de mi i jo sense dubtar-ho un moment em vaig tirar al sòl i vaig simular estar desprogramada. El guàrdia va mirar cap a on jeien les peces dels meus companys i vaig pensar que era la meua fi perquè m'havia aconseguit detectar, però amb una mirada de menyspreu va donar mitja volta i es va allunyar. Quan vaig estar segura que s'havia anat em vaig alçar amb precaució intentant fer el menor soroll possible i vaig seguir amb el meu objectiu, la nau.

Després de molta faena i esforç vaig aconseguir acabar la nau, amb cura vaig anar pujant un a un els escalons del meu transport i em vaig asseure. Al principi em vaig espantar ja que la nau estava fent massa soroll i no aconseguia arrancar, però després d'uns horribles segons a la fi va arrancar i vaig posar rumb cap al món desconegut.

Des dels cels ja podia observar la xicoteta ciutat, però quan pensava que ja ho havia aconseguit va passar el pitjor, em va donar un curtcircuit. Les meues articulacions van deixar de funcionar, només funcionava la meua ment i de moment no m'estava servint per a molt, notava que estava caient cada vegada a més velocitat, sentia papallones en l'estómac i no sabia quant més podria aguantar així. Quan ja creia que no anava a poder veure un nou dia, les meues articulacions van tornar a la normalitat i ràpidament em vaig elevar cap als núvols i vaig seguir el meu camí.