Vaig aixecar-me, vestir-me i rentar-me la cara, vaig agafar el telèfon per fer-li una ullada i vaig veure un missatge que deia: "Bonjour Isabelle".

Quan m'en vaig adonar, estava somrient. La sensació de la panxa? Sí, va tornar a aparèixer. Vaig contestar: "Bonjour Ambrós".

Seguidament, vaig fer-me l'esmorzar i després vaig recollir el meu piset. Estava escoltant una mica de música mentre ordenava quan de cop vaig sentir la musiqueta de trucada del mòbil, era en Josep, el meu cosí petit.

— Hola, Isa! — Va dir animat.

— Hola, Pep, com estàs? — No m'esperava aquesta trucada.

— Estic molt bé, i a tu com et va per París?

— Molt bé la veritat, és molt bonica aquesta ciutat. Oh Déu meu, hauries de venir aquí i veure la Torre Eiffel de prop! És enorme!

— Ha, ha, ha tu sempre tan obsessionada amb la Torre Eiffel! Quina alegria que hagis complert el teu màxim desig!

— Sí! És increïble, amb la il·luminació nocturna... i la gent fent-se fotos... Quina meravella.

— Bé Isa, anem a la idea. Segur que està tot bé per la França? — La seva veu sonava seria, mostrava interès i preocupació.

— Sí Pep, estic molt còmode i bé. No has de patir per res, sincerament.

— Clar que em preocupo, has fet un canvi increïble!

— Doncs estic molt bé. Saps? Avui he quedat amb un home, es diu Ambròs.

— Què dius!? Quina alegria que estiguis fent coneixença!

— Sí! Estic molt contenta!

— Bé Isa, et deixo que acaba d'arribar el repartidor, m'ha d'entregar un paquet. Si necessites res em telefones.

— Està bé Pep. Gràcies.

Un cop va penjar vaig sentir una mica de nostàlgia. El trobava molt a faltar. Passàvem molt de temps junts, venia molt sovint a veure'm quan encara vivia a la finca. Deixant la nostàlgia de banda van tornar a aparèixer els nervis. La cita que tindria aquesta nit. Volia causar-li molt bona impressió, però no sabia què posar-me. Faldilla i brusa o potser un vestit amb unes bones sabatetes. Cabell deixat anar o recollit, els monyos em queden molt bé. Quin embolic!

***

M'havia aixecat ben d'hora, tenia cita al fisioterapeuta per fer manteniment. Mentre esperava a la sala d'espera, la imatge d'aquella dona va aparèixer al meu cap. Estava molt nerviós, teníem una cita aquesta nit. Havia d'agradar-li. Volia agradar-li.

Tenia molt clar què em posaria, el vestit jaqueta color blau cobalt amb els meus mocassins Ralph Lauren. M'havia posat en contacte amb el meu nebot perquè s'encarregués d'atendre'ns ell tota la nit i que així tot anés a la perfecció.

El físio va avisar-me, vaig entrar a la consulta, vaig desconnectar.

***

Obro un calaix, no hi ha res que m'agradi, obro l'armari, tampoc. No tenia res per posar-me pel sopar amb l'home que portava trencant-me el cap des que vaig arribar.

Em vaig decidir per una faldilla plisada blau cel plisada amb una brusa beix ajustada. Vaig deixar-ho tot ben doblegat sobre el tocador. Seguidament, vaig anar a fer encàrrecs i vaig quedar-me a dinar en una de les terrasses d'un bistrot encantador.

***

Vaig despertar-me de la migdiada a un quart de sis de la tarda, el temps suficient per dutxar-me, vestir-me i estar llest pel sopar que tindria en menys de dues hores amb aquella bella dama. Al posar-me la jaqueta del conjunt vaig veure que em quedava una mica justa. Feia anys que no el feia servir. Potser, havia guanyat uns quilos de més durant aquest temps.

Vint minuts. Vaig començar a sentir els nervis al meu estómac, volia que tot anés perfecte, feia molt de temps que no tenia una cita amb cap dona. Sempre havia estat molt ocupat amb la feina. Viatjava sovint, per fer negocis amb clients, gestionar les exportacions... És cert que he conegut a vàries dones durant la meva vida, però cap havia despertat en mi la necessitat de voler conèixer-la més.

***

Deu minuts. Vestida, arreglada i preparada per sortir de casa i agafar el camí del restaurant. La neu va respectar el meu dia, va deixar pas a l'intens fred d'aquell vespre. Jo, amb la meva enorme jaqueta, les meves sandàlies i les meves petites cuixes feia camí cap a la fonda. Un cop a la porta, em va rebre en Philip amb un somriure que indicava que sabia perfectament què feia jo allà de nou. Va acompanyar-me fins a la nostra taula. Allà estava ell, assegut i somrient. Davant seu, una cadira buida, era la meva. En veure'm va aixecar-se ràpidament i es va oferir a ajudar-me a treure'm la jaqueta i penjar-la. Després va convidar-me a seure. En Philip va portar-nos la carta i va marxar.

— Comment vous sentez-vous ? — Va trencar el gel, iniciant la conversa.

— Bien, bien, très bien. Et vous ?

— J'en suis ravie, je m'en sors très bien aussi.

En Philip va aparèixer per apuntar-se el que voldríem per menjar. De primer vaig demanar una soupe à l'oignon gratinée, de segon un ratatouille. Ell va demanar una salade niçoise i de segon va demanar-se steak frites.

— Je voudrais vous poser une question. J'ai remarqué que votre accent n'est pas français. D'où venez-vous ? — No sé si ho havia entès del tot bé, però crec que va dir-me que havia notat que el meu accent no era pas francès, i que volia saber d'on era.

— Je suis originaire de Catllar, en Catalogne. Mais j'ai récemment déménagé à Paris. Je voulais commencer une nouvelle vie. — Dubto que sabés on era el Catllar.

— Pa-parles català doncs? — Em vaig quedar parada.

— S-si. Tu parles català?

***

Déu meu senyor. Estava somiant. Era una dona catalana. De Setcases! Parlava català!

— Clar que parlo català. De fet, jo soc català. — La meva veu tremolava dels nervis.

— De debò? Què dius! Quina coincidència!

— Sí. De fet, et diré més. Soc de Setcases. Saps on és oi?

— És clar que sé on és. Jo vivia entre el Catllar i Setcases, a la masia de la meva família.

— Jo tot i haver nascut a Setcases feia vida a Camprodon.

— I com és que has vingut aquí a viure?

— Vaig venir als 8 anys, en contra de la meva voluntat. I com que vaig fer vida aquí, vaig decidir quedar-me.

***

No m'ho podia creure. De veritat que no.

Un instant després en Philip va aparèixer amb els nostres plats. Vam estar xerrant una estona de la nostra vida i rient. Se'm va fer estrany un detall, havíem acabat el segon plat i encara no ens havien demanat, ni tan sols portat la carta de les postres.

— No ens portaran la carta de les postres? — Vaig atrevir-me a preguntar.

— Eh... no. Veuràs, les postres son uniques a la carta d'avui. Quan el portin ho veuràs.

— Ah, d'acord! Segur que s'havia pensat que era una golafre.

De sobte en Philip va aparèixer amb el que semblaven ser dues terrines en forma de copa.

— Voici votre dessert madame. Un ripollet.

— Carai Ara tot té sentit!

— Aquest no eren les postres que volies fer l'altre dia quan ens vam trobar al supermercat?

— Exacte. Prova'l, a veure què et sembla.

Així ho vaig fer, feia anys que no menjava un ripollet, era tanta la il·lusió que gairebé em queien les llàgrimes.

En tastar-lo, mare meva! Quina explosió de sabor.

— T'agrada?

— És increïble.

— És un iogurt natural amb...

— Amb una base de xarop de maduixa natural i flocs de fajol inflat, oi? — La seva cara brillava.

— Ex-exacte.

— Soc de Setcases, les postres més típiques de l'indret.

— Cert, així doncs ja les havies menjat abans?

***

— Sí, però des de la mort de la meva mare que no les menja. M'acabes de fer la dona més feliç del món. — El seu somriure demostrava la seva sinceritat. El meu somriure va sortir seguit del seu.

— Tens un somriure molt bonic ho sabies?

— E-ee... Gra-gràcies! — Es va enrojolar, el seu color de pell enrojolat ressaltava els seus ulls color mel. Era tan bonica.

Vam acabar les postres mentre xerràvem de les nostres coses.

— Què et sembla si fem que en Philip no plegui tard? — Va preguntar-me.

— Sí, anem. — Vaig aixecar-me i vaig agafar la seva jaqueta per ajudar-la.

— Chacun paiera-t-il de sa poche? — Va preguntar-nos en Philip quan érem a la barra per pagar.

— No, no, no, J'invite. — Mai deixaria que ella pagués el sopar. I menys després de l'espectacular estona que m'ha fet passar.

— No, no, no fa falta. — Va dir una mica tímida.

— És clar que sí! No penso deixar que paguis avui, un altre dia, bonica.

***

Bonica... La calor a la meva cara es feia notar. Mai m'havien dit "bonica".

— Està bé, paga-ho tu, però només aquesta vegada.

— Sí, sí, sí...

Vam sortir a fora del restaurant.

— Ha estat una nit genial Isabelle.

— Sí. Sí que ho ha estat. Jo he gaudit molt.

— Et demano un taxi?

— Aniré caminant. Visc a deu minuts caminant. — La passejada m'aniria bé per baixar tot el sopar.

— Doncs t'acompanyo.

— Però tu vius aquí dalt no?

— Sí, però no penso deixar que tornis sola a aquestes hores de la nit.

Així ho vam fer. Vam anar caminant fins al meu piset. Un cop allà...

— Moltíssimes gràcies per acompanyar-me fins a casa.

— És el mínim que podia fer després de la magnífica nit que m'has fet passar. Feia molt de temps que no gaudia tant de la presència d'una persona amb mi.

— Jo igual, feia anys que no sopava amb cap home en un restaurant.

— M'ho he passat realment bé Isabelle. M'encantaria poder repetir aviat.

— Oi tant que repetirem. Anem parlant pel telèfon.

— D'acord.

— Avisa'm quan arribis a casa Ambròs, a aquestes hores la gent es torna boja.

— És clar. Bona nit Isabelle.

— Bona nit, Ambròs.

Al cap de 15 minuts, vaig rebre un missatge:

*Ja he arribat*

Seguit d'un:

*Bonsoir, ma chérie*

Era estrany, em sentia feliç però d'una forma diferent. Vaig contestar i vaig anar a dormir.

***

En despertar-me la seva imatge va ser el primer que va aparèixer al meu cap. Vaig enviar-li un missatge:

*Bonjour, ma belle*

Va contestar:

— Bonjour ma chérie

Com t'has llevat? —

— Molt bé, i tu?

Molt bé també —

Que faràs quelcom demà? —

— No tinc pensat fer

res important. Per què?

Vols venir a casa meva a dinar? —

— És clar! A quina hora vols

que sigui allà?

A un quart d'una, va bé? —

— Perfecte! Doncs ens veiem

demà

Genial! —

Ja tenia pensat què li faria per dinar, avui aniria al supermercat a comprar-ho tot perquè demà només ho hagi de preparar.

***

D'acord, no sabia què posar-me. Aniré a comprar alguna cosa per vestir-me demà.

Quan vaig tornar de comprar, ja eren les dotze del migdia, havia de menjar alguna cosa. Vaig agafar espaguetis i una salsa de pesto que havia comprat. Vaig ratllar una micona de parmesà i van sortir una pasta increïble..

El dia va transcorre amb normalitat, però de tant en tant els records de la nit passada tornaven al meu cap i tota sola em posava vermella. Aquest home estava tornant boja.

Per sopar vaig fer peix al forn, perquè després del que havia menjat al migdia havia de sopar suau.

***

El despertador m'ha sonat a l'hora indicada. M'havia d'espavilar. Vaig netejar tota la casa, bé tampoc és que la tingués molt desordenada vivint tot sol, però... Vaig obrir les finestres perquè es ventilés i vaig endollar un ambientador.

Vaig posar-me a cuinar. Li faria la típica quiche lorraine.

Cuinar era una de les meves passions, i més després de jubilar-me. El temps lliure m'havia permès veure molts programes de cuina.

Quedaven 15 minuts perquè arribés. Ja m'havia avisat que en res sortiria de casa. Vaig deixar-ho tot ben posat sobre la taula, una mica de música de fons per crear ambient. El temps jugava a favor meu. Estranyament feia un dia molt assolellat i tranquil. Hi havia pocs núvols i la meva sala d'estar estava ben il·luminada.

*TOC TOC TOC*

Era ella.

***

El cor em bategava rapidíssim. Estava molt nerviosa. En obrir-me la porta vaig somriure-li i ell em va correspondre. Em va invitar a passar i així ho vaig fer. El pis feia molt bona olor, a espígol, el meu ambientador preferit. Tot estava tan ordenat... feia molt bon dia i el sol il·lumina tota la casa.

Vam xerrar una estona al menjador i ens vam asseure per dinar. Mare meva de Déu santíssima, aquest home cuinava massa bé. Tot estava boníssim. Un cop havíem acabat de menjar, va proposar-me fer les postres a la sala d'estar. Havia preparat una tarta clafoutis.

Ell va arribar amb la tarta i es va asseure mentre tallava els nostres troços. Jo anava observant tots els quadres amb imatges familiars que hi tenia penjats a les parets. De cop, vaig veure un quadre, penjat al mig de la xemeneia. Era una foto escolar. Vaig quedar de pasta de moniato quan em vaig adonar...

A la fotografia hi havia tots els nens i nenes que anaven amb ell a primària. Estaven col·locats en tres fileres, la típica foto. A la filera del mig hi era ell i al seu costat una nena prima de cabells daurat, llisos i llargs, amb perles a les orelles. Era jo. Ara ho recordo. Ell és l'Ambròs Caubet i Torras, anàvem junts a l'escola fins segon curs de primària...

— Ehh... Ambròs...

— Digue'm Isabelle.

***

Havia notat serietat en la seva veu. Què estava passant?

— La que està al teu costat soc jo.

— Com? On? — No estava entenent res.

— La de la foto, som nosaltres a segon curs. L'any en què vas marxar cap a França. — No podia ser, era veritat.

— Isabelle?

— Si...

***

POST SCRIPTUM: Aquesta història no ha fet més que començar. A l'Isabelle i l'Ambròs els queden moltes aventures. Ambdós són nous en el món de l'amor. Mai a la vida s'havien enamorat. Potser perquè el seu moment ha arribat ara, i és que l'amor, no entén d'edats ni moments. L'amor arriba, quan menys t'ho esperes...