F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
TREBALLS PUBLICATS

Quan menys t'ho esperes... (Candelareina)
INS Lluís Companys - Tordera (Tordera)
Inici: Nosaltres a la lluna (Alice Kellen)
Ginger

És impossible saber quan coneixeràs a aquesta persona que posarà de cop el teu món del revés. Senzillament, succeeix. És un parpelleig. Una bombolla de sabó esclatant. Un llumí prenent. Al llarg de la nostra vida ens creuem amb milers de persones; al supermercat, a l'autobús, a una cafeteria o en ple carrer. I potser aquella que està destinada a sacsejar-te es pari al costat de tu davant d'un pas de vianants o s'emporti l'última caixa de cereals del prestatge superior mentre estàs fent la compra. Pot ser que mai la coneguis, ni us dirigiu la paraula. O pot ser que sí. Pot ser que us mireu, que ensopegueu, que connecteu. És així d'imprevisible; suposo que aquí està la màgia. I, en el meu cas, va ocórrer una nit gèlida d'hivern, a París, quan intentava comprar un bitllet de metro.


Capítol 1:  Ripollet

Riiing, riiing, riiing, riiing!



Sempre havia odiat aquest soroll, sempre fins aquell dia. Aquell dia era diferent, agafaria un avió direcció a una nova vida. Direcció a París.El fort dolor dels meus genolls indicava que a fora plovia. Vaig aixecar-me de la migdiada i en obrir la porta la pluja estava regant les vinyes que serien podades en poc més de mes i mig, quan les llums de Nadal il·luminarien els carrers.



Vaig menjar unes torrades amb el pa sobrant del matí, acompanyades d’unes restes de melmelada casolana de les meves figueres. Seguidament vaig agafar les maletes per pujar al taxi que m'esperava a fora, direcció a l’aeroport. Abans calia fer una parada a la immobiliària que s’encarregaria de vendre la finca familiar.

Tot anava com oli en un llum. Un cop ja era a l’avió tot es va paralitzar. No m’havia adonat realment del que estava a punt de fer, estava a punt de deixar enrere la meva vida.

Vaig néixer a la vinya i vaig heretar l’olor de vi de casa meva, entre El Catllar i Setcases. Em venia al cap la bodega que abrigava el vi negre, la meva preferida, i passar les tardes llegint les revistes que li robava al meu germà; també els diaris del meu pare Eugeni, que en pau descansa.

Els meus pensaments m’havien fet aterrar a l’aeroport d’Orly. Allà iniciaria la meva nova vida. Vida que vaig decidir emprendre després de la mort del meu germà Simeó; ja només quedàvem jo i el meu cosí Josep, aquest últim era una mica més jove. En Simeó i jo havíem estat inseparables, menàvem la finca familiar junts exportant vi arreu d’Europa. La finca sempre m’havia agradat molt, però ja era hora de fer un canvi, no em veia amb força suficient per seguir tota sola; vaig pensar que el millor era vendre-la i viure la meva pròpia vida, una vida sense preocupacions.



Des de l’aeroport d’Orly em disposava a agafar el metro que em portaria al centre de París, on pararia un taxi direcció cap al meu nou pis. La màquina expenedora de bitllets se’m resistia, potser ella també notava el fred d’aquella nit. Una mà amiga abrigada per una camisa de quadres i abraçada per un Cartier em va ajudar a treure el bitllet. Quan em vaig girar per agrair el gest, ja havia desaparegut.

Durant el camí vaig veure allò amb el que somiava cada nit: París, la ville de l'amour.

“Amor”… quina paraula més bonica; l’amor no havia estat protagonista a la meva història. M’havia passat tota la vida treballant perquè arribés el moment, l’instant de sentir-me totalment lliure. Tenia una bona pensió i un bon coixí per poder viure còmode i amplament.

El tenia davant, el meu nou pis, a l’avinguda Charles Floquet, allà m’esperava l’administrador de l’edifici per entregar-me les claus. Ara sí que podia entrar.



Era un pis al centre de París. La veritat és que podia presumir de tenir unes vistes increïbles, la mateixa Torre Eiffel. Havia buscat aquell pis a propòsit. Des de ben petita veia la torre en fotos i somiava cada nit en el dia que la veuria en persona. Seria tan gran com a les fotos? Doncs sí, de fet era molt gran, molt alta, donava vertigen veure-la de prop. El primer que vaig fer va ser organitzar el meu dormitori, sabia de sobres que em portaria una llarga estona acomodar el meu nou pis. Sempre he estat bastant maniàtica amb l’ordre. Bona nit.

Em vaig despertar ben aviat per acabar de gestionar el permís de residència. De camí vaig aturar-me davant d’un pas de vianants i a l’altra banda vaig veure una figura que em va distreure. Sé que a París tot és possible però com podia ser que una camisa de quadres amb uns pantalons de ratlles quedés tan bé? Involuntàriament vaig creuar-me amb uns ulls blau cobalt. Instintivament vaig resseguir aquella escultura: era alt, de cabell blanquinós i repentinat, tenia els llavis carnosos i duia un rellotge que em resultava familiar, potser l’hauria vist en algun anunci. El semàfor es va posar en verd però no me’n vaig adonar. Jo seguia perduda en aquella figura.



— Madame, vous avez l'intention de traverser la route?. — Em va preguntar un jove que tenia al costat.



— Ehh… oui, oui, és clar! — Vaig creuar el pas de vianants amb pressa.





*****



En 20 minuts havia de ser a la clínica per fer-me la revisió anual. No podia arribar tard, necessitava descobrir què era aquell dolor als turmells dels últims mesos. Tenia uns 15 minuts de camí fins a l’hospital. El problema era que havia de travessar diversos carrers, i això podria fer-ho una mica més llarg.



Merda! El semàfor del pas de vianants estava en vermell. Ja m’ho esperava, sofreixo la maledicció dels semàfors rojos, sempre en vermell, sempre.A l’altra banda del pas em vaig entretenir mirant una faldilla de margarides blanques sobre fons rosa pàl·lid, una brusa blanca d’espatlles caigudes amb volants florals de ganxet. Quina elegància… Seguint vaig veure unes perles que combinaven perfectament amb aquell penjoll lligat a una fina cadena d’or groc i els seus cabells ambrats. Mai havia vist tanta bellesa… Quan els meus ulls es van trobar amb aquells iris color mel em va fer un nosequè la panxa i vaig voler sortir d’allà. Què m'havia passat? Mai havia sentit allò… Afortunadament el semàfor va canviar a verd, per fi podia creuar i resar per que no s’hagués adonat de la meva presència. Així mateix vaig sortir corrents fins a l’hospital.



*****



No me n'havia adonat però portava tot el camí pensant en aquell home. Era un home fet i dret. Es veia segur de si mateix. Devia estar rumiant alguna cosa perquè quan els nostres ulls es van trobar va ser com si tornés a la realitat ja que va marxar precipitadament. De segur que seria un home ocupat.





*****



No parava, tota l’estona voltant, no sortia del meu cap, quina dona tan fina i polida, desprenia tanta seguretat. La roba que portava donava a entendre que l’importava la seva imatge. Estaria casada? Quina vida tindria? Però què feia jo pensant allò a aquelles alçades de la vida?

Per sort el doctor no va trigar gaire en fer-me passar a la consulta, em distrauria d’aquella genuïna imatge que voltava pel meu cap. En sortir de la consulta, tot havia anat perfecte, els meus dolors no eren més que indicis que em feia vell. Per festejar-ho vaig anar al Franprix Marché per comprar tot el que necessitava per fer el meu deliciós ripollet, un suau iogurt amb una intensa base de xarop de maduixa natural i cobertura de fajol inflat. Eren les postres que feia la meva mare quan ens reuniem tota la família a la nostra masia a Setcases, Can Caubet. Tot i que jo havia nascut a Camprodon havia anat a l’escola a Setcases fins que vam haver de venir a viure aquí a París. Els meus pares van comprar una nau per engegar una cadena de producció, Liège Caubet. Ens vam convertir en un dels principals productors de taps de suro per vins europeus.





*****



Per fi havia acabat d’ordenar el menjador i la cuina. L’olor d’espígol ja inundava tot el pis, com a mi m’agradava. A poc a poc m’anava fent a la idea que aquesta seria la meva vida d'aquí en endavant. Ara només quedava omplir la nevera i descansar tot el que quedava de dia.

El supermercat estava a deu minuts a peu, es podria convertir en un bon passeig diari. El metge m’havia recomanat caminar entre trenta i quaranta minuts al dia. Passada una hora ja tenia el carro de la compra mig ple. Com ho faria per portar tot allò a casa? Sempre em passava el mateix.

Ja només em quedaven quatre coses d’aquella immensa llista que m’havia fet per no oblidar-me de res. Només em faltaven patates tallades per fregir, una mica de fruita, xocolata blanca, i el millor! Els meus flocs de fajol inflat, tan típics del meu poble. Segurament no trobaria els mateixos.

Espera… no podia ser! Vaig sentir com es dibuixava el meu somriure de nena petita quan els vaig veure, eren els meus cereals, només en quedava una caixa. Vaig deixar el carretó abandonat i em vaig abraonar sobre l’estanteria. Era difícil avançar entre tanta gent. Els meus ulls no veien res més, els tenia davant, eren a dalt de tot del prestatge; em vaig posar de puntetes i quan estava a punt d’agafar-los, una mà es va interposar en el meu camí i me'ls va arrancar de la punta dels dits.

No podia ser! Malxinat!

Quan em vaig girar per veure-li la cara a aquell imbéc…



****



No podia creure-ho. Era ella, feia cara d’enrabiada, com si algú hagués fet alguna cosa imperdonable, la seva cruel mirada es dirigia a la meva mà. Vaig mirar el prestatge i vaig veure que no en quedaven més caixes. Mmmm… tenia una lluita mental, entre si donar-li els cereals a la dona més bella que havia vist mai o quedar-me’ls i fer el meu ripollet.

Vaig envalantonar-me:

— V-v-v-vous en aviez besoin? — El cor se'm va aturar.



****




 
Candelareina | Inici: Nosaltres a la lluna
 
Escriu un comentari
Nom
Comentari
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
Segueix-nos:
Organitza:
Amb el suport de:

[Web creada per Duma Interactiva]