Que si necessitava els cereals? És clar que sí! Però no sabia què dir-li, sentia una gran lluita mental entre si matar-lo per endur-se'ls o deixar que se'ls quedés. Era tan guapo...

— J-j-j-joo... mmm... sí pe... — Em va interrompre per dir...

— Queda-te'ls, jo-j-jo puc agafar-ne una altra — Va dir en un francès molt dolç.

— Eee, ja n'agafo jo d'un altre tipus, només era que són els mateixos que menjava on vivia abans... — El cor em bategava molt de pressa, estava molt nerviosa, no em podia creure que estigués parlant amb ell.

— No, doncs millor queda-te'ls tu, jo només els faria servir per fer un ripollet.

Un ripollet?... No es podia estar referint al mateix ripollet que cobrava sentit al meu cap. No me n'havia adonat, però portava varis segons callada davant d'ell.

***

— Ehhh… he dit alguna cosa que t'hagi ofès? — El francès no és la meva llengua materna però porto més de mitja vida vivint a França, dubto haver dit alguna cosa equivocada. Però ella seguia en silenci, amb la seva faldilla verda i la seva brusa color crema.

— No els necessito, només és un capritx, tenint en compte que només queda una caixa... — Va agafar uns altres cereals i va marxar...

Jo em vaig quedar allà, parat, veient com caminava fins al seu carro...

***

Havíem parlat? Bé, discutit. Havia sentit la seva veu...

Em sentia estranya, notava coses rares a la panxa, sensacions que abans mai havia tingut...

Vaig deixar de banda aquells pensaments i em vaig dirigir cap a la caixa per pagar i tornar al meu nou pis, estava molt cansada, tanta estona dreta voltant començava a passar-me factura a les lumbars.

Em va fer gràcia la coincidència amb la noia de la caixa, es deia Isabelle, no m'esperava trobar algú que es digués com jo a París.

En arribar al meu piset vaig guardar tot el menjar mentre veia les notícies a la nova televisió. De tant en tant la imatge d'aquell home apareixia al meu cap fent tornar aquella sensació estranya a la panxa.

***

La seva veu no sortia del meu cap, es notava que el seu francès no era natiu. D'on seria? Parlaríem el mateix idioma? Impossible.

Vaig agafar les maduixes, les més grans i vermelles que hi havia; només d'imaginar les maduixes cuinant-se i desfent-se entre el sucre formant un xarop espès...

Un cop tot al carro em vaig dirigir a la caixa, vaig anar a la de sempre, on hi ha la Isabelle, la noia més amable i educada que he conegut mai. És una noia jove, estudia i treballa.

En arribar a casa vaig posar fil a l'agulla per començar a fer el meu ripollet. Primer vaig tallar les maduixes en trossos molt petits perquè es cuinessin ràpid i deixessin anar el seu suc ben saborós, mentre fèien xup-xup vaig triturar el fajol inflat per després posar-lo sobre el iogurt. Un cop fet el xarop vaig deixar que reposés fins que adquirís la textura espessa perfecta per agregar-hi el iogurt natural. Un cop tot fet, només quedava afegir-hi el fajol inflat per sobre, ficar-ho tot a la nevera i esperar un parell d'hores per poder gaudir del meu ripollet.

***

Un ripollet... Que curiós, feia anys que no sentia a ningú parlar d'aquest dolç. Potser no es refereia a les mateixes postres que jo... O potser sí…

És cert que el seu accent francès m'era més familiar del normal. Seria del sud de França, la Catalunya nord? Parlaria català?! No, això seria massa bo. Que potser el tornaria a veure? Aniria diària o setmanalment a aquest supermercat, o només ha estat una coincidència? Atura't. Que coi faig jo pensant en un home? Un home! Haig de treure'm aquests pensaments del cap. De segur que està casat i amb fills... Sense adonar-me'n ja eren tres quarts de nou del vespre. Els francesos em matarien si sabessin que encara no he sopat. No és pas fàcil adaptar-se als seus horaris.

De cop el soroll del timbre va distreure'm d'aquells pensaments.

Era el repartidor de Foodchéri. Em portava el meu sopar, havia demanat uns gnocchis amb pesto. Els vaig tastar, i estaven realment bons, no seria un plat que menjaria sovint però per sortir del pas estava bé.

***

Tres quarts de nou del vespre. El western setmanal estava acabant, quan de sobte una cabellera rossa i unes perles blanques van aparèixer altre cop a la meva ment. Encara recordo l'olor que desprenia mentre parlàvem al supermercat. El seu perfum em recordava al que feia servir la meva mare quan vivíem a Setcases.

Havíem parlat... La seva veu era tan dolça. No era d'aquí, això segur, perquè el seu francès no era pas natiu. Tenia un accent lleugerament forçat. Ho entenc, al principi de viure aquí, a mi també em passava. D'on seria? Que potser seria catalana? Si us plau que sigui catalana, fa dècades que no parlo amb ningú en català. Serà un viatge temporal a la meva infància.

Haig de tornar a veure-la.

Vull tornar a veure-la.

Vaig acomodar-me al llit, poca estona després, ja estava dormint.

***

Em vaig aixecar a les nou del matí. Les nou... Poques vegades abans m'havia llevat a aquestes hores del dia. Però ara, tranquil·lament podria formar part del meu dia a dia. Vaig recollir la casa. Quan ja no queda res a fer havia arribat l'hora de dinar. Les meves ganes de cuinar s'havien quedat a l'aeroport de Barcelona. Així que, vaig arreglar-me una micona i em vaig dirigir a un restaurant casolà a unes mançanes del meu pis, l'havia vist l'altre dia, de camí a casa.

Quan vaig arribar em va atendre un noi molt maco, en Philip, em va portar a la meva taula per dinar, la 233, estava sola, tota la taula per mi, un tovalló, un got, un plat, una forquilla, una cullera... Era estrany, de petita érem cinc o set depenent de si rebíem visites. Ara, estava dinant sola. Un bon cop de realitat, havia d'aprofitar el temps, no podia perdre ni un segon del que em quedava de vida...

***

Quin matí portava, quin dolor de turmells... quin dolor d'esquena... sí que m'estava fent vell coi! Visc en un pis que vaig heretar dels meus pares, porto gairebé tota la vida aquí, he passat mil i un moments aquí dintre. És un constant llibre de records, d’infantesa (encara que gran part d'ella l’hagués estat a Catalunya), joventut, edat adulta i ara, la vellesa. Amb els meus dolors, cuinar, era una opció que descartava, així que em vaig decidir per baixar a dinar al restaurant casolà que hi havia sota el meu pis. Allà hi treballa el meu nebot, en Philip, és molt trempat i educat, treballa com a cambrer, és un dels millors de l'indret.

Un cop a la porta, em va venir a saludar com sempre, me l'estimo molt aquest nano. Em va portar a la meva taula de sempre, la 234. El primer dia que vaig venir aquí a dinar vaig seure en aquesta taula i la combinació correlativa de números que porta per nom em va fer tanta gràcia que es va convertir en un costum dinar en aquesta taula.

Un cop assegut, vaig aixecar el camp.

No era possible, somniava. Una faldilla marró xocolata combinada amb una brusa color beix, el mateix penjoll de sempre, amb les seves perles que fèien joc amb la seva mirada… Que elegant, que bonica...

***

Impossible, aquí no, no ara no, estic feta un desastre, quina vergonya. Atura't! Havia de dissimular, no podia permetre que aquest senyor pensés que tinc el més mínim interès en ell.

No vaig poder evitar-ho i els nostres ulls es van trobar. Aquell color blau se'm resistia. De cop, els seus ulls es van aixinar, allà va ser quan em vaig adonar que m'estava somrient. Vaig tornar-li el somriure. Aleshores va aparèixer en Philip, el cambrer d'abans.

— Vous savez quoi vous allez demander — Va dir molt amablement.

Doncs no, no sabia què voldria per menjar, ni tan sols havia obert la carta. Vaig fer-li una ullada rapidíssima.

— Je veux les lasagnes aux légumes, s'il vous plaît. — Lasanya de verdures, mai abans l'havia tastat, però saps què? Vida nova, doncs gustos nous.

El jove va apuntar-ho a la seva llibreta i va fer mitja volta per marxar, quan es va aturar, va quedar-se allà parat un segons, va tornar a girar-se cap a mi, va apropar-se i va dir:

— Il s'appelle Ambrós, il habite dans le 2º 1º du batimen d'ici en haut. — Va dir i va marxar.

Ambrós i que vivia al 2n 1a de l’edifici. A què havia vingut allò?

Al cap d'una estona va arribar el mateix cambrer amb la meva lassanya de verdures, allò em va fer tornar a la realitat ja que portava tota aquella estona pensant en tot el que estava passant últimament.

La lassanya feia molt bona pinta. Se’m feia la boca aigua. En tastar-la una explosió de sabor va inundar el meu paladar. Estava boníssima.

***

El temps va córrer ràpidament, sense adonar-me'n m'estaven portant el meu confit d'ànec banyat amb una salsa de confits de fruits vermells.

Mentre l'admirava, i de tant en tant creuàvem alguna que altra mirada em vaig acabar les postres. Ella encara era allà degustant el seu sorbet de llimona, tranquil·lament, gaudint de cada cullerada. En aixecar-me, vaig notar la seva mirada clavada al clatell, per què em mirava tant? Prefereixo no pensar-hi. Vaig girar-me i en creuar-se els nostres ulls un cop més durant aquella magnífica vetllada vaig treure valor i li vaig somriure. Ella em va tornar el somriure, vaig notar que estava una mica enrojolada.

Un cop tot pagat vaig marxar a casa a fer la migdiada, aquest costum de les meves terres natals el continuava mantenint com si fos sagrat.

***

El seu somriure era perfecte, vaig notar com m'enrojolava i vaig tornar-li el somriure de forma instintiva. Després, vaig acabar-me el meu gelat. Em disposava a aixecar-me per pagar quan en Philip va aparèixer de nou amb un paperet a la mà i un somriure dels que tramen alguna cosa. Vaig mirar-li estranyada, i en agafar el paper va desaparèixer. La nota deia, "Ne l'ouvrez pas maintenant, attendez d'être chez vous". No sé per què, però vaig fer-li cas; m'esperaria fins a casa per obrir aquella misteriosa noteta. Un cop tot pagat, vaig marxar. En arribar a casa vaig tombar-me al llit, vaig pestanyejar i en tornar a obrir els ulls ja eren les 7 de vespre. Per sopar vaig fer una sopa de fideus, després de tot el que havia menjat al migdia, no volia carregar el meu dèbil estómac. Com podia ser?! LA NOTA! Encara no l'havia obert! Vaig aixecar-me corrents fins la meva bossa, vaig agafar la nota i en obrir-la: "069 467 790"

Un número de telèfon... Seria el de l'Ambròs? No m’ho vaig pensar i vaig trucar...

— Allô? —Aquella sensació a la panxa va tornar a aparèixer.

— Allô — Vaig respondre lentament.

— Isabelle? Co-com va tot? — Vaig continuar.

— Bé, bé, molt bé! I tu? — Era ell, el mateix accent que al supermercat.

— Me n'alegro, i jo... bé també — Estava molt molt nerviosa.

— Estava bona la lassanya? Ha ha ha - Ara sí que estava ben segura que era ell.

— Sí, sí, molt bona, ha ha ha. Com és que m'ha arribat el teu número?

— El meu nebot en Philip, és molt trempat — Ara tot començava a quadrar.

Vam estar parlant una bona estona, i no em pregunteu com, però hem quedat demà a un quart de set del vespre per sopar al mateix restaurant.

***

(Com és l'Amor... apareix sense avisar, i espanta com el soroll després d'un llamp en mig d'una tempesta... )

***