Aclaparat i forçat vaig connectar l'ordinador, pretenent esborrallar la imatge d'una escenaacollidora i càlida, que conservara l'encís de la història que un dia havia iniciat amenitzat pel tractament que aquesta em proporcionava i empés per una fascinació esbalaïdora.
El que un dia havia sentit per Clarine s'havia diluït en un raciocini recelat i desconfiat, que m'havia impel·lit sense adonar-me'n a un distanciament cautelós que s'havia tornat natural. L'adveniment de la seua figura reapareixia distorsionada per un sentiment discordant, induït per una desconfiança sorgia de la meua inconsciència.
El murmuri del tremolor de la membrana d'una de les finestres sobreeixia junt amb el beatífic i constant rumor del tren sobre les vies en un vagó silenciós i quiet. Absent del que escrivia vaig capgirar-me suaument cap a la finestra. Enlluernat i adelitat per la llum violàcia i ataronjada del cel sobre el blanc mantell de la serralada vaig apartar la mirada cap enrere veient asseguda una imatge que fugaçment la meua distreta memòria va acreditar com a una figura familiar, que sobtadament amb el retorn de la claror en la meua vista va desaparéixer. Confús, vaig buscar-la, sense èxit. Vaig pretendre continuar escrivint, tal com havia fet, però era incapaç, una coneguda i velada imatge es mantenia perpetua, romanent en les profunditats d'una imprecisa reflexió. La resta del trajecte cap a Méribel Mottaret resultà breu, tot i les quatre hores que restaven, resultat d’una fort i constant rumor raonant qui podia ser, si el que havia vist era fruit de la meua imaginació, si la tensió i la fantasia que havia viscut les anteriors setmanes m’havien jugat una mala passada… La meua estança en el cor de la Savoie es degué a un motiu doble: la cerca de la pacificitat i focalització necessària per a l’acabament de la meua novel·la - pretenent allunyant-me del deliri i capficament d’un fet que no em concernia, el misteri de l’assassinat d'Adrien - i la recerca d’informació sobre l’entrada d’Anníbal i els cartaginesos als Alps l’any 218 aC com informació transcendent per a la contextualització de la història de rerefons de la meua obra.
Els dies resultaren productius, no obstant el agusant fred que omplia les estances de l’hotel on m’allotjava, sent capaç d’extreure posteriorment al fort fustigament de l'exhaustiva relectura quasi cinc pàgines redimibles de la seua supressió del meu sobrecalfat portàtil. La meua estança al menjador de l’hotel resultava pràcticament l’únic instant d’interacció amb la gent, famílies debellides i amb jaquetons de plomes que es reunien en el menjador per menjar i escalfar-se. Tot i que passava bastant desapercebut, un dia se’m va apropar una noia que en veu dolça i tranquil·la em va preguntar si era escriptor. Sorprés per la situació em vaig ruboritzar un poc, però pretenent evitar que es fora evident li vaig respondre que sí que ho era. Feliç i animada es va allunyar sense dir-me res. Amb tot, no li vaig atorgar massa concernència, però, tornant a l’habitació, pagat, un record efímer retornà al meu cap ocupant-lo quasi per complet. Així, la imatge d’una de les nenes de l'orfenat ressonava assíduament mentre pretenia escriure. Malgrat tot, allò del que escapava i que havia pretés evitar romania present allà on era.
Un soroll va escampar-se per l’estança despertant-me. Una veu rere la porta cridava el meu nom. Intentant desvetllar-me m'atiè a obrir-li la porta, trobant una dona amb un carret que instantàniament va entrar cap a l’habitació, sense ni tan sols atendre les meues discrepàncies. Procurant atisbar el seu rostre m’adoní que la dona enfront de la qual em trobava era la noia, imatge de la qual m’havia torbat el vespre anterior. Em va fer asseure sobre el desfet llit, mentre ella es treia la roba del servici de l’hotel. Atordit i expectant li vaig preguntar qui era i que feia, pregant-li que se n'anés. Ella, apaivagada, no em respongué al moment, deixant un tirant i impacient silenci es ficà la mà dreta en la butxaca extraient una fotografia que s’havia perpetuat en els meus pensaments des que l’havia vist - la imatge d'una nena similar a la desapareguda gairebé retallada de la fotografia. Atònit i aborronat romangué paralitzat fins que ella em va sacsar per fer-me eixir del sotrac en el qual romania. Li vaig tornar a pregar que eixira, però sense atendre al que deia em va fer callar, per seguidament tranquil·litzar-me i dir-me el seu nom: “Anette”.
Didier- En veu tremolosa i fragmentada- Qui ets? Per què ets aquí? Que pretens…
Anette- Fent-me callar- Soc una d’aquestes - assenyalant la imatge que havia tret de la seua butxaca.
Didier- Bocabadat, immòbil i curiós- Per què ets aquí? Què busques?
Anette- Vas ser testimoni d’un assassinat de major transcendència que mai podries imaginar, raó per la qual el teu breu, però perillós endinsament en la investigació del rerefons de l'assassinat va fer-me vigilar de prop els teus passos.
Dider- Pretenent distingir claredat i endevinar si el dubte que tant de temps havia format part del meu raciocini- Especialment després de començar a relacionar-me més estretament amb Clarine…
Anette- Interrompent de nou i desviant la direcció de la conversa- Sense adonar-te’n t’has endinsat en una casa tancada de què només es pot eixir destruint-la.
Didier- Així que vas ser tu qui vaig veure en el tren, no? Però per què et vas fer present especialment ahir davant meua?
Anette- En to enutjat a conseqüència de la meua impaciència- Poc temps després de ser testimoni de l'assassinat vas trobar-te en una situació de la qual has intentat escapar, però de la que tu tampoc pots fugir…
Didier- Neguitós - Poc temps, quan?, des que vaig conéixer Clarine?
Anette- Mostrant un petit alliberament- Sí, sí, ella va ser el detonant de la sospita. Clarine, malgrat el que és hui, com ja possiblement has apreciat, mostra petits reflexos d’una infantesa d’horror i dolor incommensurable.
Dider- Abatut, amb veu fremida, incapaç quasi de comptar paraula- ella, ella, va patir… va ser…
Anette- Ella només tenia cinc anys quan tot va començar, era la més petita de nosaltres, causa per la qual conscientment tendíem a apartar-la d’ell, fins i tot algunes- apartant lleugerament la mirada- pagant-lo més car, fins que Clarine es va adonar del que patíem i de la seua protecció. Érem com germanes, unides per un dolor que finalment va esclatar el 2006…
Anette, malgrat l’aparença forta, es va enfonsar, però pretenent mantenir la compostura va expressar el motiu de la seua exposició: “El distanciament amb Clarine, i l’aparició de la teua figura ha retornat a Clarine la fam de respostes. Creia que just ara era el moment ideal per demanar-te ajuda…”. Interrompent-li vaig expressar la meua voluntat de distanciament i les raons per les quals ho pretenia, i que malgrat que la meua visió respecte Clarine s’havia aclarit, i l’estimava profundament, volia allunyar-me de tot, i acabar tal com pertocava la meua novel·la sense perills, no volia endinsar-me en un terreny que no em pertocava i llavors en major mida a conseqüència de la transcendència del cas, acabant preguntant-li: “a més per què jo?”. Ella, més calmada, mirant-me impassible, va permetre acabar deixant un llarg i tens silenci i va eixir per la porta acomiadant-se. Sense ni tan sols haver-me llevat la cara vaig albirar una petita targeta de contacte amb el seu nom sobre la taula de l’entrada, que possiblement havia deixat en anar-se’n. Pretenent deixar de banda tot allò que m’havia dit anhelava centrar-me de nou en l’escriptura, però incapaç la meua ment començà a imaginar com es trobava Clarine en aqueix moment, feia setmanes que la meua comunicació amb ella era nul·la, volia tornar a contactar en ella i explicar-li allò que m’havia ocorregut i demanar-li disculpes, i recolzar-la, ara conscient verdaderament del que havia patit.
Retornant a París faig fixar-me en la presència d'Anette, però no hi era, almenys a primer colp d’ull. En arribar-hi i trucar a Clarine, no rebé resposta, així doncs, vaig decidir acudir a la seua casa, però tampoc vaig aconseguir tenir èxit. Després de tres dies de la meua arribada vaig tornar a intentar-ho però res, com també els missatges i trucades. El que m’havia dit Anette sobre la intensificació de la seua investigació em va fer pensar en el fet que potser corria perill, així que finalment després de rumiar durant hores vaig decidir acudir al Commissariat de Police de Paris Centre, on havia prestat declaració. En trobar-me enfront ja de l’entrada negra, Anette aparegué silenciosa fins on era, ensopegant voluntàriament contra mi.
Nerviosa, mentre es col·locava un rebel cabell rere l’orella, em va informar de les seues sospites respecte al misteriós parador de Clarine. Després del nostre encontre, va posar-se amb contacte amb una altra vella amiga de l’orfenat per si sabia alguna cosa més sobre el que rebuscava Clarine. Aquesta va ser sorpresa quan l’amiga la va informar que estava tement per la seua vida, des de feia unes poques setmanes, tenia la sensació de ser perseguida en el seu petit i acollidor poble allunyat de París. Fins i tot va creure veure documents, que tenia guardats sobre assumptes personals, moguts de lloc. Ella creia que era una sensació, però la trucada d’Anette va confirmar el seu recurrent mal somni, estava sent seguida.
A més, tenia una sospitosa, entre les nenes de l'orfenat hi havia una que no havia aconseguit superar el trauma i refer la seua vida. L’ombra que la perseguia constantment era el recordatori de tot allò que li va ocórrer en aquell maleït orfenat. Al llarg dels anys, les nenes de l'orfenat van mantenir el contacte, ningú les entenia tan bé com elles, totes en la mateixa situació, excepte la d’aquesta xica. Camille va ser la nena més afectada del grup, la seua història, semblant a la de les altres, però més extensa, va provocar que les tinguera enveja. Les altres, després de molt d’esforç per oblidar el passat, s’havien reinventat, totes elles hi havien sortit exitoses del trauma i ara gaudien de la seua vida laboral i privada. En canvi, Camille, en ser la més gran de les nenes, no ho va arribar mai a superar, recelosa de les seues companyes, va perdre el contacte amb aquestes. L’última notícia que tenien d’ella era que l’havien fet fora de la faena. Per sort, Anette conservava la seua antiga direcció, i hi havia la possibilitat que encara fos l’actual. Una vegada van passar uns minuts de silenci per a moblar-me el cap, decidirem preguntar a la policia sobre la desaparició de Clarine i visitar la direcció de Camille.
El pis es trobava als afores de la ciutat, llavors agafàrem el metre. De camí una tempesta de pensaments atacaren les meues entranyes. Com no ho havia vist abans? Clarine necessitava la meua ajuda, la noia de qui estava perdudament enamorat i no havia aconseguit perdre del cap des d'aquell dia a la parada de metre. Seria molt tard, de segur que la sobtada fredor que li havia mostrat no passaria desapercebuda. Potser encara voldria estar amb mi? Milers de pensaments semblants m’inundaren en el viatge de mitja hora de durada.
En arribar ens vam parar enfront de l’edifici, ens trobàvem en un barri marginat, ple de pobresa i criminalitat. A primera vista, semblava abandonat, els vidres de les finestres trencats, l’entrada plena d'acolorides pintades de distints estils. Els veïns ens miraven curiosos, la veritat era que Anette i jo destacàvem en aquell ambient pessimista i enfosquit. Ella vestida amb un colorit abric vermell, jo en una gavardina crema, contrastàvem com dos peixos fora del seu estanc. En entrar, vam ser rebuts per una olor estrupefacte, ràpidament a conseqüència d'aquest, ens vam tapar el nas amb una bufanda que duia Anette, i vam continuar. Una vegada hi érem a la porta, uns crits quasi imperceptibles a simple vista, ens van arribar. Anette, sobrevinguda per la situació, va començar a trucar a la porta. Posteriorment, en passar uns pocs minuts, ens va obrir una dona d’uns quaranta anys, el seu aspecte era lamentable, duia una bata foradada, que semblava que mai havia vist la llum de la rentadora. A més, el seu pèl formava una espècie de niu negre, i unes marcades ulleres li tenyien la cara de tristesa. Era Camille, sorpresa en veure’ns, ens va intentar fer marxar espentant nos i dient que no coneixia a Anette ni sabia qui era Clarine. De sobte, un crit sufocat va arribar a la nostra oida i em vaig disposar a entrar. Quan Camille es va adonar de les meues intencions va fer visible una navalla que duia amagada sota la bata, seguidament va agafar a Anette del braç. Llavors, em va amenaçar en ferir-la si no feia el que ella diguera.
Uns minuts més tard, va començar a culpar a les noies de l'orfenat dels problemes que li havien sorgit durant la seua vida. Mentrestant, vaig localitzar un llibre proper que poguera emprar per a intentar deixar-la inconscient. Després d’aconseguir-ho, Anette m'informà que just abans d'entrar, hi havia trucat a la policia i que ja es trobarien de camí. La tensió que havia sentit durant setmanes va desaparéixer en retrobar-me amb Clarine, anegada en un llit, sense possibilitat d’escapar. En alliberar-la ens va contar com es va adonar que algú estava entrant al seu pis, massa tard per a parar-ho. Poc més tard, la policia va detenir a Camille, per segrestament i per l’assassinat del director de l'orfenat.
Bé, els mesos següents van resultar-li sufocants a Clarine, la qual després del que va ocórrer volia estar uns mesos sola. Jo, com a enamorat que estava, vaig acceptar i amb el pas del temps va anant desapareixent de la meua vida, com jo de la seua. Finalment, aconseguí acabar el llibre en temps, la seua publicació va ser tot un èxit, el primer llibre en vendes durant més de mig any.
Dos anys més tard, jo ja hi era casat amb una jove que vaig conéixer durant un inoblidable viatge a Malta. Aquell dia feia tard, havia d’entregar l’esbós de la meua última novel·la i m'havia adormit. Mentre estava intentant traure el bitllet de metro, una presència al meu costat em va resultar familiar. En girar-me em retrobé amb aquella noia del metro que va canviar la meua vida un temps enrere. En aquells temps, no m’haguera cregut tot el que va passar i que podria oblidar-la amb el temps, fins i tot que no estaríem junts com creia, que l’amor podia en tot. Però al final aquí i érem, dos desconeguts en el metro de París.
|
