La imatge de girell d’un rostre afable a la llunyania, entre l'afluència frígida i el blanc envà aquilí, em va abstraure de la frèvola veu del taquiller a través de la finestreta i de les febles nadales que ressonaven des de LA Place de la Concorde. En redirigir la visió entre la multitud, em vaig adonar que el rostre que prèviament m’havia adelitat s’havia esvaït en l’atmosfera gèlida. El metro, saturat i fred, es trobava enfonsat en un estrany clima, rerefons, d'entelèquia atípica que s’impregnava sobretot aquell que s’ubicava dintre dels vagons que es dirigien cap a l’estació de tren de Notre-Dame des Champs, engir de la Librairie Artheme Fayard. La meva imaginació, dispersa, agitava el precari inici d’una trama incerta i la imatge de la fugaç figura que havia advertit a l'estació Madeleine.



Malgrat aquest atordiment, el meu cap referenciava reiteradament el nerviosisme de trobar-me i negociar en els editors de la meva desarranjada novel·la. El fred ambient de l’exterior de l’estació no va ser capaç d'eliminar completament aquella sensació que m’havia impregnat en els vagons, ni tan sols havent arribat a la Librairie Artheme Fayard. El creixent desassossec amalgamat amb l’intent d’emmascarar el meu bloqueig literari m’impedia enraonar coherentment el termini final de lliurement de la meva parcial obra. Tot i els meus intents d’endarrerir el termini establert, l’acord em va forçar a finalitzar la novel·la en poc més de dos mesos, fet que si bé seria pertinent per un relat gairebé finalitzat, no ho resultava per una narració que mancava d’una trama valedora. En finalitzar la reunió, ansiós i desesperat, vaig descendir fugaçment les escales de la contemporània llibreria, en cerca de la frescor esbandidora de l'obscur exterior, únicament il·luminat per un fanal de llum càlida. Aclaparat pel constrenyiment de l’editorial i la manca de temps vaig decidir vagar pels tranquils carrers parisencs, com un intent desesperat d'erradicar l'indescriptible hàlit que em torbava i trobar així una inspiració extramental que fos capaç d'il·luminar la intel·ligible vicissitud que sofria la meva capacitat creativa.



L’atmosfera tènue i ensopida mantenia un estat de tensió celada que afermava i esclaria una estanya sensació de desconcert i amargor expectant que m’enfonia i pesava. El clamor ressonant i exasperat fruit de les meves elucubracions es va veure trastornat per un eixordador alarit de dolor i compassió silenciat per la distància. El silenci retornat en els carrers desolats després de l’horror només va inscriure la transcendència de l’escena, a la qual, aterrat, vaig contemplar immòbil a la recerca d’un segon acte de violència. Intentant ocultant-me, vaig mirar terroritzat l’ombra esvaïda d’una figura asseguda, producte del llambreig produït per una llum eixint de l’interior de l’edifici isolat d’oficines a través un cristall fosc situat al darrere de la figura contemplada. Desesperat vaig observar la resta del carrer a la cerca d’una mirada còmplice amb la qual compartir part de l'angúnia curulla, però sense resposta, en solitud, vaig romandre quiet examinant l’escena a la recerca d’un senyal constant que em permetés identificar l’instant oportú per escapar. Ensems amb l’ombra cada vegada més distingible entre la llum cada vegada més propera al finestral, una menys clara figura, quieta i ferma, es va poder advertir durant uns segons, fins que amb ella l’escena es va tornar fosca, com la resta del carrer, únicament il·luminat per un alt fanal entre els arbres. Indecís vaig decidir fugir a pas lleuger sense aixecar el cap i cobrint-me amb la gavardina.



Sense aixecar el cap ni tan sols un instant vaig recórrer nerviós i espantat els carrers buits fins al meu portal, desitjant el silenci i l'obscuritat. Impacient vaig intentar obrir la porta, però la meva mà, espasmòdica i freda, m’impedia realitzar moviments precisos. En obrir l’enorme porta, sense força, em vaig asseure vençut a terra, buscant fortalesa per trucar a la policia i informar d’allò que m’havia semblat advertir. La policia, expectant, m’atengué ràpidament, en canvi, la meva veu, encara excitada i sense respiració, responia lentament, repassant l’escena en cada pregunta. Finalment, la policia en una veu sorprenentment tranquil·la em digué que investigarien el cas i em demanà que el matí següent anés a comissaria per a prestar declaració.



Incapaç de tancar els ulls, malgrat el meu cansament, em dirigí a l'escriptori, enfront de l’ordinador, intentant avançar en l'escriptura de la novel·la, però sense idees i només sent capaç de recordar la mateixa escena, i quasi sense considerar els que escrivia, vaig plasmar l’escena que havia contemplat. Escrivint les últimes paraules, com si aquest acte m’hagués alliberat de l'impossibilitat de dormir, vaig caure esgotat sobre l’escriptori. L'endemà al matí, amb la claror dels primers rajos de llum entrant per la finestra i impactant sobre el meu rostre, em vaig aixecar.





Tot seguit, sense ni tan sols canviar-me, em vaig dirigir a la Bibliothèque Nationale de France, amb l’objectiu de continuar, ara sí, amb la meva novel·la. M’adoní que en els carrers que la nit anterior es trobaven en un estat d'isolament ara es respirava un ambient bulliciós, inconscient, que m’acompanyà al llarg de l’avinguda que recorria el Sena. Esperava que la grandiloqüència de la Labrouste, com sempre, m’inspiraria per portar avant la novel·la, però estava equivocat, només era capaç de recordar la nit del dia anterior. Desesperat, vaig mirar enfront, intentant buscar en algun lloc una trama de la qual envanir-me, però res. A la llunyania vaig advertir una figura reconeixible, la jove del metre. Sorprès, em vaig quedar mirant-la somrient i abstret fins que tímidament ella s’adonà de la meva presència. La seva mirada dolça i tímida portava amb si una expressió diferent de la del dia anterior, una expressió d'alliberament. Encara que ni tan sols sabés el seu nom, tènia la sensació que aquesta bella jove, d'alguna manera, posaria de cop el meu món del revés. Quan vaig atrevir-me a apropar-me, m’adoní que ella s’havia esfumat. De sobte, em vaig adonar que havia de prestar declaració a la comissaria, així que ràpidament arrepleguí i em dirigí al Commissariat de Police de Paris Centre. En l’entrada negra rodejada de maó un policia en va mirar fixament mentre passava per la seva vora. Un inspector em va demanar que l’acompanyés a una sala tancada en què vaig declarar, narrant quasi a la perfecció el relat que havia escrit la nit anterior. Després de tot procediment oficial, l’inspector m’explicà en veu tranquil·la i pausada que el nom de l’assassinat era Adrien i que era el director de l'orfandat L’Hypothèse, per seguidament preguntar-me si el coneixia, a la qual respongué amb un simple «no». Descol·locat, gairebé al migdia, eixí de la comissaria.



Hi havia alguna cosa en el cas que va captar la meva atenció, intrigat i emocionat, em precipití a casa a la recerca de respostes. Una de les primeres qüestions que em sorgiren en referència a l'assassinat va ser quina era la causa de l'estada d’Adrien, el mort, en un bloc de despatxos d’advocats tant tard en la nit. Intrigat per la qüestió i empentat per una força interna que m'anhelava a endinsar-me en el terrible del cas vaig introduir el cap en la boca de l’incert. Eventualment, vaig aconseguir filar un relat a partir del qual poder saciar, en part, l'ànsia indiscreta que abrasava el meu interior. Posseït per una sensació incerta, però plena, aquella trama inacabada es va veure reflectida com una continuació del relat construït com una alliberació del temor sofert, esdevenint-se, dissortadament, la inspiració anhelada mitjançant el fet malaurat d’un homicidi.



En recerca d'un fet extraordinari en l'orfenat L’Hypothèse, d'una puntada mal feta de la qual tirar, em vaig adonar d'un fet estrany que inicialment no vaig advertir. En la Bibliothèque Nationale, vaig demanar les notícies relacionades amb l'orfenat, eren gairebé periòdiques fins a l'any 2006; no obstant això, aquestes no es van reprendre fins al 2010, sent les últimes publicacions del 2006 més freqüents i relacionades amb un fet que va ressonar per tota França. Sis nenes d'entre nou i tretze anys van fugir de l'orfenat, però després d'una intensa recerca només van ser capaces de trobar-ne cinc. La desaparició de l'última era un misteri. L'any 2010 les notícies es tornaren pràcticament sense interès, es van convertir gairebé en un butlletí en el qual es mostraven les activitats fetes a l'orfenat. Malgrat que vaig buscar intensament, no vaig aconseguir trobar res, de cap mitjà, sobre la desaparició. No obstant això, en una de les fotografies vaig observar una nena en el fons de la imatge, gairebé retallada, similar a la nena desapareguda.



Il·lusionat i reflexiu sobre el meu paper, acudí jo mateix a comissaria per mostrar el meu descobriment; i decidit a abandonar l’ambigua investigació, enfront l’escriptura de la meva novel·la prematura. Davant l'escriptori de l’inspector, aquest em va preguntar per què havia acudit, però un pensament confús em va envair. Finalment, li vaig entregar la imatge, explicant-li els meus escassos esbrinaments. L’inspector, iracund, va detenir les meves indagacions, invitant-me amablement a abandonar les meves investigacions. Jo, com ell, sabia que no era el meu paper. Disculpant-me, li vaig exposar que ho vaig fer per curiositat i com un tractament per al meu trauma. Ell em va agrair haver acudit amb la pista i ens acomiadarem. Mentre m'allunyava, vaig advertir una fotografia, era una cara reconeixible, una cara de la qual havia quedat corprès. Sigil·losament, la vaig agafar entre les meves mans i li vaig donar la volta, al costat del seu nom, Clarine, una direcció. Indecís, vaig observar que aquest nom retrunyia en el meu interior, ella havia residit en L’Hypothèse.



Sense reparar del consell de l'inspector vaig decidir trobar-me amb ella. Vaig acudir prop d'aquella direcció, on vaig esperar indecís. Quan, insegur vaig decidir marxar, la vaig veure. M'acosti a ella. Ella afectuosament em va saludar i jo després de presentar-me, abstret i ple de delicadesa, li vaig preguntar el seu nom. Ella somrient em va dir: “Clarine”. Tot seguit, m’explicà que m’havia vist a la biblioteca metre realitzava un escrit, però no s’havia atrevit a apropar-se a mi.