La Clarine, la noia que se’m va acostar, em va convidar a desdejunar al seu pis abans de la feina. La veritat és que em sentia nerviós, aquella connexió que em va salpicar aquella gèlida tarde de desembre, em va deixar el món de potes enlaire. Aquesta era la meua oportunitat, ja havia accedit a quedar amb mi després d’aquelles trobades per la ciutat. Una vegada vaig arribar a la direcció que em va enviar, vaig observar l'edifici. Es tractava d'un edifici antic, malgrat açò ben conservat i d’estil gòtic, que es trobava prop de l’editorial on treballava. Una gran vidriera acolorida decorava l’entrada, acompanyada a la dreta per unes escales semblants a les d’un palau, amples amb la barana de fusta pintada de negre. A l’arribar a la porta vaig trucar, em va obrir i vaig poder veure unes parets altes, pintades de verd que destacaven entre uns quadres amb el marc daurat. Ens saludarem i procedirem a passar pels passadissos del seu extens pis. Quan vam entrar al menjador, on estava ja tot preparat, galetes, magdalenes, suc i melmelades, l’olor de panaderia em va inundar i em van submergir records de la infància.

Quan va arribar l’hora de la reunió marxí camí a l’editorial, el matí m’havia passat molt de pressa i temia que la noia em començara a agradar. Vaig tindre sort i la reunió va resultar molt breu, ja que al meu supervisor li havia sorgit una emergència, així que tenia més temps per a trobar informació sobre l’assassinat. Després de llegir el periòdic més recent, trobí més informació que en l’última pista, amb la qual havia descobert que la víctima era el director d’un antic orfanat situat a un parell d’hores de la ciutat. Ara sabia la seua localització exacta i decidit, amb el cotxe, vaig posar-me en camí a l'orfenat, l’Hypothèse. Una vegada vaig arribar, vaig veure que estava abandonat, però malgrat això, poguí entrar per una finestra trencada a aquell tipus de mansió immensa i també un poc aterridora. Feia temps que estava tancada, el sòl estava cobert per una capa de grisor, resultat del temps que no s’havia netejat i el sostre tenia unes xarxes de teranyines penjant. No obstant això, continuí fins a la planta superior mitjançant unes escales i vaig entrar a una mena de despatx amb un banquet Allí dins vaig trobar un escriptori amb unes estanteries al costat. En intentar obrir un dels calaixos de l'escriptori corcat aquest es va trencar, deixant al descobert entre dues de les planxes de fusta que el formaven unes denúncies cap al director de l'orfenat i unes fotografies de xiquets, en les quals aquests pareixien miserables. Mentre llegia les denúncies, el motiu d’aquestes em posà els pèls de punta, no vaig poder evitar que em vingueren al cap les imatges de les xiquetes que van haver de fugir aterrades per les seues vides. Deixant caure els documents sobre la taula sobreeixia, exigint ser mostrat al món, “abús sexual”. En les fotografies una cara m’era familiar, però en aquell moment no vaig aconseguir endivinar a qui s'assemblava. De sobte em trucaren, era Clarine, volia saber si tenia lliure demà a la nit, per a sortir a sopar. És clar, diguè que si, la seua intrigant mirada em va deixar captivat des d'aquell dia al metro de París, necessitava saber més sobre ella.

L’endemà de matinada, intentè escriure algun capítol de la meua novel·la de misteri però no vaig aconseguir avançar, les paraules es van quedar empresonades en el meu cap, el remordiment m’estava devorant per dins del cos. No podia amb el sentiment de culpa que em va envair, és el meu lloc inspirar-me en un assassinat real? Deuria posar-me en una investigació criminal? Vaig rebre una trucada del meu superior de l’editorial i em va recordar que l’entrega de l’esbós final s’aproximava. No sabia que devia fer, la meua feina es trobava en risc i el cas va ser l’únic que va aconseguir desfer-se de la crisi que havia tingut com a escriptor. Mentre aquestes preguntes m’inundaven, em va passar el dia.

Quan em vaig adonar, ja estava anant al petit restaurant que feia cantonada a l’editorial. Aquest era el lloc idoni per a tindre la nostra primera cita, un poc petit i íntim. Com havia passat moltes tardes frustrat en l’editorial, per escapar acudia ací, on els empleats et tractaven com a un més i el servici era impecable. A l’arribar, m’adoní que anava preciosa, duia un vestit negre curt amb uns tacons d’agulla espectaculars. De sobte, en veure una petita piga que Clarine tenia al coll, bastant única i quasi imperceptible a simple vista, em vingué la imatge d’una nenade les desaparegudes de l'orfenat. Volia preguntar-li sobre el tema, però l’arribada del cambrer amb la carta, interrompí els meus pensaments.Durant la nit conèixer-la amb profunditat va comportar que quedara hipnotitzat, la seua actitud enfrontant-se a la vida era exemplar. Fins i tot, va deixar caure algunes pinzellades de la seua dura infantesa, però tampoc vaig voler indagar. Sota aquella faceta que duia enfront de la gent, entre les bretxes, podia veure a una jove que havia tingut una vida complicada, i que va aconseguir evadir-se d’aquesta mitjançant la pintura. Compartíem passions i això em feia sentir entès, els dos vivint d’aquestes, per a mi l'escriptura, per a ella els quadres. Passions diferents però tan semblants al mateix temps per a nosaltres.

Van tocar les campanades, indicant que era mitjanit i decidirem marxar al seu pis amb l’objectiu de prendre unes copes per a concloure la nit. Parlarem d’aspiracions de futur, del meu bloqueig i com ella m’havia ajudat a solucionar-lo, de la necessitat de plasmar la realitat que vivíem mitjançant les nostres obres. Entre copes, Clarine va anar un segon a llevar-se les sabates de tacó. La curiositat es va apoderar dels meus sentits i vaig posar-me a buscar entre els calaixos del seu immens escriptori. El meu escriptor intern em deia que alguna cosa en ella no quadraba, era massa perfecta per a ser real, la seua bellesa tan interna com externa feia que tota la gent en una sala s’adonara de la seua presència. El seu dormitori era d’una mida considerable, tenint en compte la zona de París en la que vivia, amb parets pintades de gris que tenyien l’habitació d’una aura fosca. Un mural rebossant de dibuixos i pòsters creats per ella ocupava la zona esquerra d’aquesta, i a la dreta, la llum de la nit, que passava pels finestrals d’estil gòtic de l’edifici, es reflectia sobre el llit de llençols blanc de punt. Entre les seues pertinences, hi havia un penjoll idèntic al que portava una xiqueta en les fotos de l’orfenat, a més de retalls de revistes sobre el director d’aquest. No podia ser, estaria perdent el meu cap per una possible assassina? Per quin motiu quan li vaig comentar el que hem va passar, no hem va desvelar res? Els pensaments s’amuntonaren i de cop i volta decidí anar-me’n a casa. Com pot ser que hem fascinara un monstre?